Està molt bé trencar la imatge tant mona del “noi del clot”.
Miquel Pairolí
Els bandits el desert
“Amb motiu del seu 80è aniversari, el president Pujol ens va obsequiar
amb un article, publicat dimecres en aquest diari, que és una d’aquelles
peces que s’han de retallar i conservar. L’eix de l’article és una
faula, una al·legoria que revela fins a quin punt el president és un
independentista subliminar, un independentista resignat al possibilisme,
a limitar l’objectiu final, l’ideal, per un sentit de la realitat, del
que és possible i del que és impossible. Algú que marca el camí però que
sap que, per les circumstàncies històriques i pel joc dels poders, no
el podrà recórrer fins al final i confia que d’altres, més joves, ho
facin. Tot això el president ho expressava amb la història d’«el noi del
clot». El noi vivia en un oasi amenaçat per la sorra del desert, per
les caravanes dels traficants d’esclaus i pel cansament i el desànim
dels seus habitants. El noi se’n va de l’oasi perquè vol arribar als
grans palmerars arran de mar, que representen la llibertat. Tem no
arribar-hi perquè el desert és gran i inhòspit i habitat per uns bandits
contra els quals haurà de lluitar, «més per l’honor que per una
victòria improbable». En efecte, topa amb els bandits que l’agafen i
l’empresonen en un clot. Allà es queda i des d’allà veu passar uns
altres nois que han sortit de l’oasi i que caminen cap al mar. Una
història emotiva. «Jo sóc com el noi del clot», escrivia Pujol. Bé, és
una manera èpica i mítica de veure les coses. Nosaltres tenim la
impressió que el noi mai no es va moure de l’oasi, en el qual va
organitzar una xarxa administrativa de dimensions importants, amb un
pressupost notable i amb milers de funcionaris. Ell va governar-la
durant molts anys, fins a fer-s’hi ancià. Per això va haver de pactar
amb els bandits del desert i ho va fer, tant amb els més raonables com
amb els més sanguinaris. I quan els habitants de l’oasi li preguntaven
per què ho feia, ell deia que era per contribuir a la governabilitat del
desert. I els ciutadans arronsaven les espatlles i el deixaven fer. I
així van anar transcorrent els anys i tots es van anar fent vells, que
és el que passa a l’oasi, al desert i a tot arreu.”
Lamentable que encara hi hagi qui arronsi les espatlles o les faci
arronsar.
Preocupant que hi hagi qui aconsegueix vendre passes
enredera com si fossin la hòstia. Com no espavilem…
…………………………
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/179879-els-bandits-del-desert.html
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!