Se m’ha passat pel cap fer alguna comparativa entre expresidents espanyols i expresidents catalans. Però em desdic, perquè penso que no en sortiria gaire cosa interessant, i perquè necessito conèixer abans una mica més d’història.
De manera que, a partir del que observo, em limito avui a enviar un agraïment als expresidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall. A Pujol per unes declaracions que llegeixo a les notícies i que diria contesten algunes inèrcies de confusió de prioritats democràtiques, i a Maragall pel que considero la seva lluita contra els mostres instal·lats en el funcionament i pràctiques del seu vell partit.
Jordi Pujol: 9-M.- Jordi Pujol afirma que la possibilitat que CiU pacti amb el PP "no existeix digui el que digui Pizarro"
EuropaPress. 30.01.2008
"(…) L’expresident català ha considerat que "després
dels enganys del PSOE i els insults del PP", si aquests partits
obtinguessin bons resultats a Catalunya el 9 de març significaria que
el país està "malalt". "Seria una derrota del país, significaria que
estem malalts. Si això passa, no comptem com a país, estaríem perduts",
ha afirmat."
Pasqual Maragall: 9-M.- Maragall decidirà avui si el Partit Català d’Europa es presenta a les generals
EuropaPress. 31/01/2008 13:25
"BARCELONA, 31 de gener
L’expresident de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall, ha
anunciat que al llarg del dia d’avui decidirà si presenta candidatura a
les eleccions generals del 9 de març del Partit Català d’Europa,
formació que ell mateix va registrar el 1998 quan va tornar d’Itàlia."
Del primer espero que no s’en desdigui, que ho digui si pot encara més fort i clar, i que aconselli els polítics del seu partit. Que doni mostra que aquesta apreciació no es presenta com a estratègia electoral (per a fer girar vots només), sinó una decisió de fer accions polítiques ben clares per a contrarestar aquest estat.
Ja prou de col·leccionar laments!!
Del segon, espero que muntin un partit que de cap manera es salti els compromisos bàsics d’una democràcia seriosa en la era de la informació i la comunicació. I que no l’aviciï amb no sé quins vincles eclesiàstics que es plantegen en el model italià.
Ja prou de col·leccionar parèntesis!!
Pot ser és molt. Jo crec que no. I són aquests detalls els que em porten a pensar que anem bé, endevant, i que s’han acabat alguns (no gosso dir-ne tots) dels contes transicionals.
(…)
………………………………
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!