Em sembla que alguna vegada ja he explicat que no cerc que calgui un
desastre per a fer un canvi d’estat. Vull dir que no es tracta de que
assenyali els desastres que veig en el tracte estat-Catalunya -més
específicament els maltractes Estat-Catalunya- per justificar o
explicar la meva adhesió al projecte d’un estat propi.
També
tinc clar que el llistat que podem fer de greuges, abusos, opressió, i
altres pràctiques d’aquest estat espanyol contra el que no sigui
seguidisme a ultrança d’una colla de barbaritats polítiques és llarga i
de funcionament diria que quasi automàtic. O per dir-ho amb més sentit,
d’una determinada necessitat: l’Estat espanyol necessita
d’aquestes i d’altres pràctiques (com ho són els dominis sobre
l’enteniment de suficients -que tot i que en diguin "d’opinió" fa temps
que la rosca està passada-, o la imposició d’una història eterna (?))
perquè sinó no s’aguanta
la por ambiental que sustenta el seu model
d’estat i pràctica política. (Problema que comparteixen amb una colla
d’estats, i que patim molts i molts (no tots?) els ciutadans. Només cal
observar una mica quanta feinada civil per a reparar, "mals d’estat"?
en dirien ja que pot ser no els quedi vergonya d’apel·lar a "raó
d’estat".)
I el que em pregunto és: com és que ho aguantem?
Què ens manca per a poder dir: com és que ho aguantàvem?
(…)
Estava
buscant una notícia que llegia fa uns dies sobre unes declaracions del
president del govern central. No la trobo i m’apura no poder
recollir-ho ara. Però tot i que pot ser no molt ampliada, alguna cosa
s’ha escoltat.
José Luis Rodriguez Zapatero deia que acceptava que des del govern central s’havia actuat de manera
sistemàtica en perjudici del nostre desenvolupament, i que no sé quina
xifra de diners havia de servir per a arreglar-ho.
El que penso és que, no les declaracions, que són només l’acceptació
d’evidències i coses prou sabudes, però sí una determinada difusió dels
fets en qüestió, haurien de tenir unes conseqüències més àmplies, crec
que podríem dir.
Torno al que al principi he dit sobre desastres. Que no ens caldrien és una declaració de principis, vull dir que entenc que si acceptem que per a fer un canvi ha d’haver necessàriament desastres estem generant fins i tot la provocació de desastres. I que em sembla molt millor partir de la idea que si volem un canvi d’estat, i tenir un estat propi, ens ho podem plantejar tranquil·lament encara que les relacions i tractes foren una meravella. Cosa que no és el cas.
I que crec cal remarcar perquè fàcilment es pot entendre que estic parlant de no fer cas als maltractes, abusos, etc., de la situació actual. Sobre els que tinc clar que la primera pregunta que ens hem de fer és similar a la del que he anomenat "mals d’estat".
Com és que ho aguantem?
Què ens manca per a poder dir: com és que ho aguantàvem?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!