Trobo a la Xarxa de Blocs Sobiranistes un escrit d’avui de l’Èric Bertran al seu bloc; del què apunto un fragment i en recomano lectura.
"(…) El
fet és que no puc comprendre de cap de les maneres que amb 135 escons
com hi ha al Parlament català, hi hagi 135 diputats amb amnèsia, i no
una amnèsia qualsevol, parlo d?una branca molt concreta; l?amnèsia
voluntària.
Sembla
mentida com els temes que no interessen, pel motiu que sigui, s?amaguen
al fons del calaix d?un dia per l?altre. Fa un any érem una nació, fa
dos reivindicàvem seleccions nacionals, fa tres volíem el CAT a les
matrícules dels cotxes, fa quatre volíem que el català fos una llengua
oficial a Europa? no hem aconseguit res de tot això, i enlloc
d?insistir; al Parlament s?oblida tot quan el tema es fa massa gran. (…)"
(segueix)
(…)
S’explica molt clar i tranquil. Cosa que celebro a dues bandes. Primer pel plaer de la lectura, i per la informació.
I, per altra banda
perquè em sembla que puc dir que aquest jove és fort, ferm, i no l’han
aconseguit ni espantar ni emporoguir (esporuguir? fer por?) amb les
bestieses que li han muntat des de; com podríem dir-ne? Des de la
estúpides político-jurídiques pràctiques de? Des de el poder i acció
repressiva i opressiva de l’estat espanyol? Des de, i perquè, succeeix
que no tenim bones eines democràtiques? Des de certes complicitats,
cegueses i despreocupacions dels conciutadans? Tot plegat i
retroalimentant-se; dic jo.
Sé
que també caldria afegir el factor de confusionismes, manca de
respecte, i d’altres mancances, entre els ciutadans; i entre les
relacions govern-ciutadà; així com el paper dels mitjans d’informació i
comunicació d’Audiència, audiències, i audiències, etc.; o temes de
coneixement i atenció a com funcionen aquestes coses; entre d’altres
assumptes.
I
aleshores encara caldria afegir que penso que en aquests temes s’està
fent feina. I, en el sentit en què ho planteja Bertran, crec que hi ha
espai per a tenir confiança. Però entenc que cal més coratge; i que
s’està intentant que acceptem uns jocs d’amagar que no ens convenen
gens. També podem entrar en com s’explica oficialment el què li varen
fer; i com és que no ens escandalitzem encara de forma generalitzada.
(Afegiria que, per començar, perquè hom no pot dir-se demòcrata -ni de
mínims- i voler suportar determinades coses. I continuant, perquè hom,
ni institucionalment ni personal, pot fer determinades coses i dir-se
demòcrata. I tronant a començar, perquè és evident que ens manca molta
educació i civilització.)
Però
avui m’estimo més quedar-me amb felicitacions a l’Èric Bertran pel seu
llibre, per les seves maneres de fer, i per l’estrena de l’Obra de teatre "Èric i l’Exèrcit del
Fènix". Felicitacions a Víctor Alexandre; autor de l’obra. I a tothom que aquí hi ha treballat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!