Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
"(…) Malgrat el to amable de les seves declaracions, les paraules d’Iceta traspuaven emprenyament. «Em consta que alguns manifestants van arribar en rodalies», va ironitzar. I, a més, va esmentar com «el fet més important» del cap de setmana l’assassinat d’ETA. (…)"
Em sembla que ja va bé que ens anem destapant en qüestió d’imposició d’importàncies.
En el context d’aquesta notícia diria que a més de la màgica referència a "el fet més important"; a més de confusió entre una cosa important i una cosa trista; a més que aquest protocol deixa de banda uns quants assassinats ben actuals i unes quantes "muertes en servicio", i més muertes en servicio, que mereixerien igual dol (cosa que em porta a pensar que pot ser també es confongui entre molèstia i dol); podríem preguntar-nos a què va semblant acusació. Però sobretot, crec no els (que n’he trobat més casos) hi hem d’acceptar.
El fet més important? Jo diria que trist, lamentable, dolorós. Doloròs en extrem segur.
Però, important? De quina mena d’importàncies parla?
No podríem preguntar-nos, ja que hi ha acusació implícita de no voler seguir el joc (als assassins i a les oficialitats d’importància, afegeixo jo), on neix aquest costum de dol obligat per uns, i d’obligat i necessari oblit d’altres assassinats?
Clar que es fa difícil plantejar ni una observació tranquil·la entre el cinisme i les renúncies que campen prou lleugers. Però "difícil" no vol dir ni impossible, ni no factible, ni que s’hi hagi de renunciar. Més aviat faria reclamació, no abandó. Una queixa pel fet que discussions que ja estan fetes serveixin per a entorpir tant. I especial avui per al sr, Iceta per aquesta confusió d’importàncies.
La queixa crec que té sentit perquè ens hauria de dir per a què, per a quí, és "el fet més important", i al menys la notícia no ho recollia.
També em sembla bon motiu de queixa l’ús del dolor d’algú per a fer moralines o propagandes. I que la tristor o dolor no són coses a mesurar ni amb graus d’importància, ni amb escales o jerarquies que algú vulgui vendre; tampoc val la raó d’estat, que, a parer meu, de tant transicionada, s’ha esgotat. Alguna altre suggeriment pel seu (amb aplaudiments i acompanyants ben sumats) retret?
((Un problema greu de persones víctimes de coses grosses és que algú els usi com a a arma contra el que sigui. Diria que cal aturar ja aquest joc pervers transicional del bipartidisme espanyol. Del PP n’hem vist de molt barroeres (des de l’associació (o les) que muntàren, a les suposades manifestacions contra el que sigui que es mogui, i els terrorismes verbals en els seus discursos i declaracions), del PSOE n’hem vist de més subtils. O pot ser no tant, que no és qüestió de gaire subtilesa els lligats que l’estat té amb el foment de la violència política, la negació de diàleg i participació en la vida civil i política allà on li convingui, i anar fent. No, gens subtils, no ens deixem enredar.))
(…)
………………………………….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!