Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
El secretariat de la Comissió de la Dignitat ha
emès avui (19.1.2007) la següent nota de premsa
Així conclou aquesta nota de premsa:
En aquest sentit, lamentem que l’estimat company i membre d’aquesta Comissió, Carles Fontserè, hagué de morir el passat 4 de gener, sense
veure
retornat un sol dels seus materials encara retinguts a Salamanca, fet
aquest que hauria de fer reflexionar tots els demòcrates.
Per
altra banda, el secretariat de la Comissió de la Dignitat vol expressar
el seu profund malestar per l’obertura avui de l’exposició
"El Archivo de la memoria rota" a Salamanca. Considerem que és d’un cinisme rotund fer una exposició per "denunciar" el que en
qualsevol país del món seria vist com un acte de democràcia, és a dir -i per usar terminologia de la UNESCO- el retorn de
documents i arxius espoliats i desplaçats en temps de guerra als seus legítims propietaris. Lamentem que l’alcalde
de
Salamanca hagi aprofitat, un cop més, per fer gala del seu escàs
predicament democràtic i del seu incontenible sentit de nostàlgia
envers el règim franquista. Igualment creiem que la màxima autoritat municipal salmantina ha mostrat un mal gust considerable
en
mostrar-se disposat a abusar de la bona voluntat -"candidesa", potser
hauríem de dir- de les institucions catalanes, que no han
tingut
inconvenient en cedir materials per a l’exposició, l’autèntic caràcter
antidemocràtic de la qual se’ls va ocultar en tot moment.
Barcelona i València. 19.1.2007 Àrea de Premsa. Secretariat de la Comissió de la Dignitat 665727329 625370661
(segueix)
(…)
Podríem organitzar una excursió a la ciutat de Salamanca. Una trobada a alguna plaça gran on puguem fer-nos saber amb veu alta com estan aquestes coses, i com estan actuant governs, governadors, polítics, i, si és el cas, altres participants en la "nostàlgia il·legal". (Així ajudaríem a la Comissió de la Dignitat. Als qui vull enviar com a ciutadana un agraïment per la feina que fan).
Però em sembla que ens convé més que ens deixem d’anar de salvadors de la pàtria, i que hi anem a reclamar el què és nostre. I que la demanda d’informació rigorosa sobre aquest afer, li fem als mitjans d’informació, i al nostre govern.
Bàsicament perquè el món és molt gran, i no podem anar a salvar tothom de demagogs, mitjans infames que diuen que informen, Opus i Reis de Cristo, o tants d’altres poderios. I menys si des de les mateixes institucions d’aquells governs no tenen ni un mínim de decència política.
Lamentable, i molt, que Carles Fonserè hagi hagut de morir sense veure retornat el què els feixistes del segle passat li varen robar; el què els feixistes del segle XXI encara volen posseir. Misèria, això hem de lamentar i afrontar, i per sobre de complexes i dificultats, enfrontar.
Carles Fontserè ha mort. Va viure la vida i va lluitar per la vida. 06/01/2007
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!