Indústries i caminars.

Ahir, a la presentació de 10Mil a Brussel·les per l’autodeterminació, a Bescanó, en Josep Maria Terricabras va assenyalar uns detalls, anoto alguns.

Ens explicà que hi ha dues coses que li agraden molt d’aquesta iniciativa i marxa a Brussel·les que hem organitzat: l’objectiu de  voler ser ciutadans normals d’un país normal, i el fet de mostrar i ser-ne exemple que no som societat que segueixi adormida i calmadeta en allò d’esperar que els altres, i els nostres polítics o qui sigui ens facin les coses, com hem anat fent unes bones temporades. I com en alguns problemes anem mantenint esperant que el papa estat o algú hi posi solució (per exemple la consideració de categoria d’ONGs catalanes com a susceptibles de càstig econòmic per part de l’estat, o la passivitat dels governs de tradició espanyola davant les mesures necessàries en la crisi econòmica que patim. On són les movilitzacions ciutadanes esperables? On són les actuacions responsables dels afectats?)

Vist ben clar que des del nostre actual estat només ens adjectiven per a insultar-nos o castigar-nos, podem atendre a un altre dels detalls assenyalats, el dels noms. Allò tant divertit que ens trobem de que, precisament aquells que diuen que el nom no fa la cosa tenen feinades immenses perquè no volen que ens diguem nació, o perquè no volen no sé el què més, per exemple. Aquests de l’embolic em fan pensar també en gent com la de “Mans Netes“, amb tota una tradició darrera que… i en les superpretensions del Tribunal Constitucional.

Un altre el comentava aquest matí a la pàgina deumil.cat, en relació al que em sembla hauríem de recollir de tot el que ens hem anat trobant al llarg d’aquests mesos, del que ens trobem i hem d’enfrontar en aquest camí cap a l’exigència democràtica i la independència. Es tracta del tema de visibilitats i invisibilitats situant el moviment en la línia que vé de la manifestació de 18 de febrer de 2006 i els seus tractaments (oiii).

Sobre l’acte de cloenda de la manifestació,
penso que a més de llegir el document institucional i, després, el manifest, es podria aprofitar l’atenció que tenim aleshores per a plantejar altres coses. Tindrem l’atenció dels qui escoltem i participem allà, de les diferents premses, i dels qui escolten i participen aquí, que tindran notícia en aquells àmbits (àmbit?) que no queden coberts per la proximitat, i el que en diem “localitat” informativa.

Podríem pensar en alguns missatges, en algunes paraules, en algunes  expressions que expliquin al menys detalls sobre, per exemple:
– Quines menes de coses ens hem anat trobant, una mica d’història encarada en assenyalar els problemes i les vies obertes que tenim, on i com estem, de la mà de què ens és menester i què cal fer.Com una de les coses que esperem de la manifestació és aconseguir visibilitat, penso que també seria interessant (a banda d’aprofitar-la) trobar una manera de fer palès  la mena de problemes que trobem, què enfrontem aquí, com ens podem plantejar solucionar i arreglar el que fa possible situacions com aquesta. Aquí també hi poden constar alguns  esclariments,  bons resultats, evidències que va provocant el moviment, etc.
– Definició de la feina previsible, explicació més concreta d’aquest moviment. Moviment que diria cal situar  en la línia (o n’hauríem de dir en l’onda? en el sentit?) de la manifestació del 18 de febrer de  2006, sobre la que cal plantejar-se encara preguntes, i de la mateixa manera en altres manifestacions
i moviment social més que evident. Preguntes sobre criteris de noticiables. O sobre coses com declaracions i  accions del president espanyol fent creure als que no observen que és el mateix moviment social i  “violentos”, deia “los violentos”, com si tot el que a ell faci violència sigui “violento”. Penso que la feina previsible hauria d’anar lligada a preguntes pendents i pertinents encara. Preguntes que penso que alhora ens són necessàries per encarar la feina i camí. Preguntes, que en alguns casos poden ser explicació dels que en saben, sobre com funcionen les visibilitats i invisibilitats, sobre les bestieses polítiques que permetem si no ens plantem en veure el que veiem. Que no vol dir quedar-nos quiets, simplement vol dir que no abandonarem ni ens deixarem enganyar per determinades coses.
Com hi ha mots ben embolicats en la pràctica i discursos polítics, o pot ser en  general, diria que  hem de ser curosos per salvar derives i inèrcies. Crec que hauríem de plantejar-ho com un exercici d’explicitació de respecte per l’enteniment humà. Diria que en la situació i context seria d’una gran potència.

………………………………….
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3543393
http://deumil.cat/

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!