La lamentable actualitat sense solució dels maltractes
i maltractament sistemàtic de la política espanyola cap a Catalunya (la dels polítics
espanyols amb alguna excepció,la dels espanyolistes, i la d’alguns poders i polítics
catalans en la nostra relació amb aquest Estat).
La
expressió “tenir present” ens duu per diferents llocs. Si diem “Cal tenir
present!” ens podem referir a una exigència social, o de metafísica, depèn
d’on, i de quines coses estem parlant.
Per
altra banda, si usem la expressió “Cal tenir present que tal i tal” ens referim
a vegades a detalls que cal no oblidar. Sigui per exigència de l’enteniment,
sigui per prendre decisió, o per compromisos varis. I en un aspecte molt bàsic
per poder percebre el que passa. Aspecte que diria pren importància extrema en
la nostra actualitat, i més encara en el context polític i social que vivim.
(…)
Hi
dono voltes al cal tenir present en el meu estudi del tema de la memòria
i el temps en filosofia, i en la discussió metafísica en particular. És
interessant aquesta expressió, en les seves ambigüitats i en cada sentit
definit. Aprofito el que vull explicar tot just per mirar de desfilar alguna
idea.
Mirem-ho
al costat de les noticies d’aquests dies sobre l’agenda del govern espanyol. Toca
l’estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, i després d’aquell horrible
procés, sembla que toca també que ara fem honors a PP, Defensor Del Pueblo
espanyol, i un llistat de CCAA. Ho trobo d’uns descaragolaments i expressió tant
clara d’autoritarisme que no sé com és que encara aquell tribunal es mantingui
en peu i no caigui alguna cara de simple vergonya de mantenir-hi el muntatge,
capacitat de decisió i autoritat.
Penso
que caldria començar per deixar d’obeir aquests abusos espanyols, i d’entre aquests
les ordres dels lectors de la constitució78. Tot i que no sé com es pot
plantejar políticament. Però és tant evident que sota es seus pressupòsits no
hi ha lloc per la nostra veu i pervivència, que no puc estar-me d’anotar-ho com
a prioritat (vegi’s la Indissoluble, la sang, l’hereu de Franco, més sang, per
no llistar ara la catalanofòbia manifesta i ben manifestada, les acusacions de
miserables, negociats i “poderios” varis, cacics, manca
d’independència, tortures, persecució política, cultural, “dret” de conquesta, …)
Per
altra banda, tinc tant clar que aquella constitució és de mena contra la
possibilitat d’una democràcia seriosa pel que permet, que no sé com hi ha qui
pugui convèncer que tingui alguna bondat, o mereixi respecte ciutadà seriós.
Així com tampoc no entenc que algú ens obligui a passar per les seves urpes
aquesta o qualssevol de les nostres lleis. Preferiria que aquest “cepillao” l’haguéssim d’oblidar ben
aviat en pro d’una llei nostra que ens garanteixi de debò els drets bàsics i
una política catalana, cosa que en Espanya no hi te lloc.
Agendes,
notícies, bilateralitat, records, insults, amenaces, abusos mediàtics. Les
noticies d’aquests dies parlen també de la qüestió del preàmbul i de la nació. De
tantes coses que entenc no ens podem permetre obviar n’assenyalo alguna que
tinc a mà. Coses que hauríem de tenir presents davant el que s’està fent ara amb
un estatut (el de La Moncloa) que ha esdevingut un arma del govern central per
poder-nos continuar ofegant de manera Suprema.
Mirem-ho una mica:
Fa
dos anys i mig:
· Òmnium, a Madrid
DIJOUS, 3 DE NOVEMBRE DEL 2005 | Espanya
“(…) Ahir Òmnium Cultural va organitzar un vol xàrter per anar a Madrid
a recolzar, des de la societat civil, la presa en consideració de l’Estatut per
part del Congreso espanyol. (…)” (llegir)
Fa quasi 28 mesos:
24/01/2006
“(…) Caldria potser afegir que ens anomenen
“los equivocados” y “los obsesionados”. Ara pot ser
passaran a anomenar-nos “los preambulares, preambulistas o
preambulosos”, tant se val, jo no ho voldria.” (llegir)
Fa 26 mesos:
Carta al
President de la Generalitat
07.04.2006 | SÍLVIA MARTÍNEZ PÉREZ. AMER (SELVA).
“Entenc que el procés i tràmits espanyols que s’estan fent amb la
proposta de l’Estatut de Catalunya no acompleixen els mínims necessaris o
acceptables. Li plantejo un exemple situat en el darrer tràmit aprovat (al
Congrés). Mariano Rajoy quan ens va presentar el posicionament del seu partit
ens diu: «Tengo derecho a decir que todo esto es una broma. Por que? Porque
es una broma, y todos ustedes lo saben.» Rajoy també ens va preguntar: «Que
ha pasado desde el 1932 hasta aquí para que en el nuevo Estatuto se hable de
cosas que entonces no se hablaba?» Jo penso que «todo esto» no és
com s’ha d’anomenar un debat polític en una democràcia seriosa. (…)”
Celebro
que la gent del diari El Punt hagi posat les cartes al director a l’abast a
internet. Ara ho expressaria una mica millor i li diria a Pasqual Maragall que no acompleixen els mínims necessaris i que no són acceptables.
Al president actual li diria que no pot acceptar les actuals pressions
estatals, i que hauria de convocar als representats dels diferents partits i
líders socials per encarar amb dignitat política i garanties la fi d’una
submissió que fa massa temps que dura. No hi ha excusa, no crec que les
clàssiques dominacions li funcionin gaire més temps. I això de federalitats espanyoles, que li expliqui
als “fills de puta” que aleshores va retratar molt bé en Iu Forn, als llepa el que calgui que varen jugar a
fer-se els despistats, als anestesiats, als espanyolistes del seu partit, i al cogombre, volia dir. Però millor
no, al cogombre que el deixi tranquil, que va ser una bona pensada d’un poeta.
Acabo amb una barreja de desig i crit: Fem-nos un present, en els dos sentits de substantiu d’aquest mot! Deixem plantat el TC i companyies. És
necessitat, i diria que també obligació.
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=11829&
PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12609&
PageCounter=0#coment
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!