Indústries i caminars.

?PP-PSOE, l?enfrontament inacabable?

Crec que per a desfilar, i poder entendre aquest
enfrontament, caldria situar-lo en el problema, tradició, inèrcies, vicis i misèries
del bipartidisme tradicional espanyol. Una tradició que només sé d?anomenada;
però que em permet entendre per on van els trets bàsics d?aquest enfrontament.

Bipartidisme que, a efectes fonamentals, o bàsics, o
importants, significatius; representa el paper d?un ?partit únic?; el clàssic
també d?aquesta tradició política. I que veig com un greu problema per a una
política democràtica per moltes bandes. N?assenyalo dues:

(segueix)

(…)

1)      Perquè
a la pràctica quasi obliga a postures partidistes
?que en diem. Tot i que supera un mer ésser partidari, o defensor, o altres
coses acceptables aquí; però crec ja ens entenem-  a un i altre grup. I,

2)      Perquè
fa que, en aquest cas PP i PSOE vagin de suficients respecte a altres veus,
idees, forces polítiques, etc., fins al punt de creure?s suficients davant la mínima
raonabilitat, o el respecte a determinats (això sí!) ciutadans. Fins al punt d?autoatorgar-se
el poder i legitimitat de no respectar drets bàsics (em sembla que en diem polititzar; però crec que això només fa
que embolicar la troca).

Enfrontament del que, per altra banda, voldria dir que a
vegades el veig mer engany  (em sembla
que en diem escenificació; però no em
sembla bé on ens situa aquesta accepció); mer engany a cops, i d?altres diria
que, més que enfrontament, és una guerra peti qui peti.

I dels que no sé on veure (si més no des que observo una
mica la pràctica política) un enfrontament que s?hi adigui amb això que ens
presenten com a: ?legítim! Això sí!?.

Pel que fa a la pregunta:

?Socialistes i
populars haurien de deixar les seves diferències i pactar les grans qüestions d?estat??

Jo diria que cal centrar aquest punt en quines són les
maneres en què definim, entenem, i apliquem el terme ?qüestió d?estat?, i de
les relacions que ens permetem entre aquests elements. A partir d?aquí veig
tota una varietat de problemes; dels que n?assenyalo només un. Perquè, si
aquest no es soluciona bé, tant se val, ni paga la pena plantejar-ne cap més:

 1)      Veiem
que sovint no hi ha seriositat ni raonabilitat mínimes, i anem fent salts d?una
determinada definició, a un ús ben diferent, i a una determinada pràctica política
que no hi té res a veure amb el què es presentat com a qüestió d?estat.

 
Poso un exemple que coneixem: l?atac
que el poder de l?estat espanyol ha fet a l?Èric Bertran.

Acceptem i pretenem garantir (espero)
que la defensa ciutadana és una qüestió d?estat; i suposo que no només la d?atacs
exteriors (definició).

I, per una banda uns diuen que
interpreten que cal defensar l?estat espanyol d?uns ?terroristes? trobats a
partir d?una definició de terrorista que em podria fer terrorista a mi mateixa,
(o als nostres veïns, pensem en la operació
Dixan); alhora que ens la trobem amanida fins i tot d?amenaces civils; podríem
dir-ne.

De manera que, a l?ús, aquesta
defensa ja no és una qüestió que respectaran les diverses forces polítiques; sinó
que està pendent de poders, poderios, interessos, etc., difícilment
controlables, i que ja veiem on ens estan portant. I observo això simplement
pel que fa a mínimes garanties democràtiques; si afinem més, crec ens
esgarrifem (ús; la defensa ciutadana queda ben desdibuixada).

I, a la pràctica, l?estat, i com
a responsables tot això el que en diem l?aparell de l?estat, ataca l?Éric
Bertran, un noi de catorze anys, amb una llei antiterrorista que, ja ho veiem. I en nom de La Constitució, faltaria más!

Em penso que es pot dir més senzill, si diem que en les
accepcions, usos, i pràctiques dels partits grossos als diferents governs d?Espanya,
la ?qüestió d?estat? l?acostumo a veure com a Questión de Estado, i ve definida, presentada, i practicada, en
funció d?interessos que queden lluny del què jo consideraria qüestions d?estat,
i a cops fins i tot ben a la contra dels mínims que trobo exigibles. I sovint
en funció d?interessos que en diem electoral-propagandístic-mediàtico-i alguna
altra adherència. Presentació que em sembla més que qüestionable a una democràcia
seriosa.

Atentament,
Sílvia Martínez

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!