Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
"Polítics en temps de crisi"
Endavant amb aquesta crisi! Si us plau.
Jo començaria dient que la crisi política en que estem és molt bona. I, a més de bona necessària si volem seguir dient-nos demòcrates sense ser alhora uns grans mentiders. A banda de les necessitats i misèries quotidianes en que ens instal·lem si seguim guardant armaris i catifes que ja no es veuen d’amunt que les hem posat amb tanta brossa de sota.
Afegiria que ens honora el treballar en aquesta crisi, atendre, observar, plantejar els problemes, i, quan i on es pot, conversar i encarar-se contra les velles glòries de l’estat en que estem. Part molt responsable d’aquesta situació que la crisi evidencia.
I crec que cal plantar cara des del primer moment als estereotips inflats, inflamats i prou rebregats que pretenen criminalitzar les crisis en general. Per una banda perquè ja és penós que amb el que sabem sobre crisis, polítiques, història, i amb el que veiem, patim, suportem i aguantem (no sé com), al costat del mínims de consciència política, encara hi hagi qui tingui èxit venent apocalipsi per espantar les crisis en general (i en un sentit que no sé veure). Per una altra banda també ho trobo prioritari perquè ja n’hi ha prou dels èxits de criminals i criminalitzadors al poder, ben bé prou.
Aquí hi entrarien uns polítics i no tots. I, malgrat aparences de desencís (algunes provocades a consciència pels propis grups polítics i marketinistes al poder) segueixo pensant que hi ha molt d’aquests polítics que en diem quan diem "polítics" que són honestos de debò i fan molt bona feina per la societat.
I aquí crec que el que ens cal (també urgentment) és parlar dels polítics en un sentit més ampli. I repartir feina, responsabilitat, penalització allà on s’escau, control, i altres necessitats polítiques.
I, així, afegir-nos els ciutadans i tot el que en diem agents socials, influenciadors, i -sense embuts ni llamineries- un determinat empresariat que ha pres les institucions de decisió política com a un elements més dels seus plans de negoci privat.
La pregunta de la setmana és :
-"Creu que els polítics resolen els problemes dels ciutadans?"
(…)
De tradició: súbdit dogmàtic.
Crec, n’estic convençuda, i diria que ho evidencia la potència i poderios que té la tradició súbdit dogmàtic contra la que es posiciona el polític demòcrata, que hi ha molts polítics (representants polítics i implicats en la tasca política de decisió, administració, representació quan volen, i servei a les demandes i necessitats de la societat) que "resolen els problemes dels ciutadans".
I, de moment crec que no cal afegir gaire res més. Perquè diria que aquest és el principal problema dels ciutadans: la necessitat, dificultats, resistències d’una colla de poders, dominis mediàtics, etc., de finir d’una vegada amb la tradició del súbdit dogmàtic.
Diria, si agafo la pregunta en el sentit que la plantegen (polític com a representant elegit) que tenim:
1) Alguns casos en que més que solucionar-los els creen (per diverses raons entre les que la més greu i perversa és la generació a consciència de problemes per a provocar els sorolls que necessitin quan sigui).
2) Alguns casos de crims manifestos, als que en un eufemisme que no sé com funciona els diem "problemes", perquè no volem veure clar el problema de debò (corrupcions a diferents bandes; monetàries, de discurs, de decisió i acció polítiques, etc.).
3) I molts casos, moltíssims, de polítics que porten temps picant pedra contra la intransigència i submissió que es fomenta des de la meravella d’estat de dret en que gosen dir que vivim. Que hi treballen per solucionar aquest problema bàsic que assenyalo sobre el model de submís dogmàtic, i que fan moltes altres bones tasques de servei i implicació amb la societat.
En el terreny d’aquestes pràctiques polítiques que considero honestes i abundants, els criteris, pràctiques, aberracions, i fins i tot diria que podem parlar de terrorismes informatius, tenen un protagonisme que crec necessiten d’atenció, de cirurgia i extirpació del que podríem anomenar triomfs actuals de la desinformació (engany conscient i a voluntat) i privacitats-escut. (Penso en coses com ara que no està bé que trobem "normal" que els espais d’informació i notícies, si són de propietat privada, poden dir i fer el que els vingui en gana, al costat d’ingenuïtats i ignoràncies, "ignoràncies" i dominis que fan vergonya.)
Estat de dret: Seran capaços de jutjar als encausats per les suposades injúries al rei?, per exemple. Seguirem aguantant que el legislador creï delictes a la carta per a interessos totalitaris? Continuarem creient-nos la lletania de que "de política millor ni parlar-ne? Mantindrem les vigències i conseqüències de legislacions i recomanacions com aquesta: (quina és aquesta? Disculpeu, i afegeixo: "(…) , a cuyo fin dará las providencias màs templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado").
Aquests detalls del problema bàsic, qui els atén? Necessitem un gest (en el sentit fort d’aquest terme, vull dir que no es tracti d’una gesticulació d’imatge) de radicalitat democràtica, del "polítics" i de tots els qui tinguem una mínima consciència, política i en general. Però no un gest del tipus de defensa de "l’elegit" que hem vist aquests dies, que ja la coneixem, que ja les coneixem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ahir va quedar clar que la capacitat política no s’hereda. L’Oriol Pujol va demostrar estar molt lluny de les habilitats i de la capacitat de convenciment i comunicació del seu pare. A més, en alguns moments de concessió al discurs més propi d’UDC semblava que ell mateix no n’estava massa convençut.