Indústries i caminars.

El dia 15 dedicàvem record a Lluís Companys. I m’adono que, si vull segur que puc trobar a internet una imatge ben mona del gos de Bush (No m’hi he posat, però vaig escoltar a una notícia fa temps que a aquell país tenen una mena de club de fans, i una web on expliquen moltes coses, detalls, el president passejant el gos, què menja, si li tallen els cabells, etc.)
Però; però, no he trobat una fotografia mínimament maca del monument que una gent va dedicar fa una pila d’anys a La Vajol a Lluís Companys i a l’exili. Ja no ho miro més, i després d’agrair a altres persones que varen parlar-nos als assistents a la trobada, li dedico un parell de detalls de record a aquesta diada que vaig passar al Coll de Manrella.

Un és d’agraïment concret a les persones que porten anys fent record i
feina pel país, en un ambient en que fins i tot governs dits
nacionalistes han aconseguit que no conegués la persona del president
Companys fins fa relativament poc.

Que
una noia vinguda a Catalunya amb 14 anys, i en fa una pila, conegués la
història recent del país no penso fora tan complicat. No dic que féssim
un curs especial d’història ni historiografia, ni res tan gros; només
que m’hagués explicat algú que la història de Catalunya s’havia de
conèixer diguem d’estraperlo, ja m’hagués espavilat.

Em vaig
trobar amb una Barcelona on es parlava poc el català, i on hi havia qui
deia que feia més guapo parlar l’espanyol. Aquí poc problema, perquè de
seguida vaig valorar que la llengua d’aquí era el català, i m’hi vaig
posar.

Em vaig trobar amb una Catalunya que tenia reserves
d’oxigen, i aquestes jo diria s’han anat esgotant. És això que en dic
viure de rendes. Maltractament que hem fet en altres àmbits com ho són
el coneixement, la recerca bàsica, l’ús de la terra, el paisatge, i
d’altres recursos. Confusió entre font i dipòsit, ho anomeno.

Em
vaig trobar amb una família política (del tipus nouvinguts fa 50 anys
però que no volen "una llengua d’imposició", i que, no sé ben bé
perquè, són també seguidors de futbol de la capital del reino). Família
que em criticà; i actuà en conseqüència, pel fet que jo parlés en
català als meus fills.

També m’he trobat més tardanament amb
un intent d’estandardització del català que, si no fos que sembla s’ha
aturat; quasi em deixa sense poder conèixer una bona pila de paraules
boniques, curioses, afinades, i tantes coses més.

De fet,
defenso que mai hauríem de permetre que una invasió, o anorreament, o
abús de poder, i coses d’aquest tipus, tinguin bon fi. Perquè aquestes
coses necessiten un mal fi. I nosaltres li hem de donar per dues
bandes. Per un cantó perquè significa que no aconsegueix el què vol; i
per un altre cantó perquè no ens comportem com bèsties en considerar
que aquestes bestieses poden representar algun bon fi.

Fins aquí l’agraïment a persones que, com les que han treballat en el
record al Coll de la Manrella, no han permès que el genocidi franquista
acabi a bon fi. Gràcies per ajudar a que el franquisme no arribi a
acabar la seva feina.

Un
segon detall el vull dedicar a Neus Català. Una dona de 94 anys que va
rebre aquest dia homenatge de la secció d’ERC de Figueres. Merescut
reconeixement el d’aquesta dona. Gràcies també als joves d’Esquerra.

Vaig
poder explicar-li una cosa que em preocupa especialment. Dues ocasions
en les que m’he trobat amb combatents que -que a la Catalunya Nord
anomenen anciens, i aquí
republicans, o brigadistes-, persones molt grans que he vist espantades
perquè el reconeixement dels governs (espanyol, francès, anglès,
català, no en sé d’altres) els situava davant la seva inexistència fins
aleshores com a ciutadans.
Li vaig fer esment del detall d’un
brigadista anglès que va dir alguna cosa així: "Estic molt emocionat;
perquè, sense el reconeixement del govern del meu país, fins ara sembla
que no existís."
Crec que hem de fer bons canvis en les atribucions,
composició, dedicacions, i tantes altres coses, dels governs en
general. I del nostre el primer; que hauria de ser el més bàsic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!