Saül Gordillo www.saul.cat

L’endemà del primer superdissabte vaig titular Quan Esquerra no sorprèn perquè em feia la impressió que les votacions internes per a president i secretari general d’ERC havien anat més o menys com era previsible. Avui el títol és oposat perquè ahir sí que hi van haver sorpreses [recull de premsa]. La primera és que Puigcercós [bloc] i Ridao [bloc] no aconseguissin integrar cap de les altres sensibilitats del partit a la nova executiva. Semblava que el tàndem guanyador tenia lligat un pacte amb Benach [bloc i Twitter] i Niubò per formar una executiva d’oficialistes, deixant al marge els crítics de l’hàbil Carretero [web] i el revifat Bertran [bloc]. Però en l’últim moment l’acord va saltar pels aires i Puigcercós va proposar una executiva monocolor d’afins. Què va fer-ho saltar? Les desconfiances mútues i la proposta de mantenir Vendrell —l’home fort de Puigcercós— a l’executiva. Es veu que un SMS que circulava entre els afins de Carod demanant el boicot a la votació de Vendrell i també de Llorente [bloc] va ser el desencadenant de la ruptura in extremis. Una idea brillant d’un militant de Barcelona proper al tàndem Benach-Niubò que passarà a la història del partit.

També és cert que, prèviament, el sector carotista de Barcelona havia intentat evitar la continuïtat de Vendrell a l’executiva, però l’haurien acceptat a canvi de la presència de quatre dirigents carotistes a la nova direcció: Niubò, Llansana, Salvadó i Bergés. El peatge per als carotistes era Vendrell, però la mà dreta de Puigcercós tampoc no comptava amb tots els suports dels puigcercotistes. Els 57 vots que li van faltar per sortir escollit es podrien detectar entre algun sector dels de Ripoll. No s’entén, doncs, que ni Vendrell ni Vall ni Oliveras no segueixin formant part en la nova executiva. Uns ho expliquen en clau de renovació volguda i sincera, i d’altres, de divisió interna entre el propi sector puigcercotista. Increïble. Un cop tombat Vendrell per la militància, el candidat proposat per Puigcercós no va ser Oliveras —que ja hi havia situat al seu home de confiança, el maresmenc López—, sinó Mòdol. El gir inesperat del congrés republicà pot quedar reduït a la imatge que la lleidetana Bergés caigués de l’executiva quan ja estava pactat que hi fos, i que per una carambola d’última hora hi entrés el també lleidetà Mòdol. D’una lleidatana de Carod a un lleidetà de Puigcerós, doncs. Mai un SMS havia fet tant de mal.

Mai un congrés d’ERC tampoc no s’havia celebrat en plena explosió de les noves tecnologies, i ja se sap que els mòbils —amb l’ús compulsiu que en fan els polítics— poden arribar a provocar algun problema. Va ser aquest el cas, però tampoc no es pot caricaturitzar el resultat del congrés amb aquesta relliscada, perquè costa de creure que un SMS pugui tombar un pacte si no és que aquest estava segellat sobre la base de la ferida profunda i la desconfiança plena. Alguns partidaris de Puigcercós sostenen que el resultat d’ahir és el millor dels possibles, perquè l’aliança amb Carod s’havia de finiquitar definitivament. Alguns partidaris de Carod sostenen que això s’ha d’arreglar, i confien que Puigcercós s’hi avindrà. Sigui com sigui la foto del segon superdissabte és la de la divisió interna, sense qüestionar la legitimitat d’una executiva renovada, equilibrada d’homes i dones, de perfils “novedosos” per poc coneguts mediàticament, i amb un mandat de la militància que, en cap cas, amenaça la continuïtat del tripartit.

Mentrestant, el fantasma de la sociovergència agafa cos. Mentrestant, queda la vergonya de la xiulada a Iceta [bloc], Madí i Trias. I també mentrestant, queda a per un bon estudi l’ús que n’han fet de les noves tecnologies i especialment de les eines d’Internet els diferents actors d’aquest procés intern —llarg i no resolt definitivament— dels independentistes parlamentaris.