Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Esquerra
dóna una lliçó a la resta de partits. L’elecció directa de president i
secretari general per part de la militància és un exemple de democràcia
interna. Ja veurem si els elogis —al model i a la confrontació de
candidats— que els últims dies provenien de determinats mitjans de
comunicació es mantenen a partir del resultat i de les previsibles
conseqüències que se’n derivaran. El resultat no hauria de sorprendre
gairebé ningú. Guanya Gent d’Esquerra, però ho fa amb un 37% dels vots. Això obliga Joan Puigcercós i Joan Ridao
a obrir-se i els imposa la necessitat del pacte amb la resta de
sectors o amb aquell que s’hi avingui. La generositat del guanyador
en aquest cas no esdevé recurs retòric, perquè el nou president i
secretari general necessiten reforçar-se internament sumant
sensibilitats diverses i també renovant. La militància republicana s’ha
mostrat molt dividida, com difícilment no podia ser de cap altra manera amb quatre opcions
sobre la taula. També hi ha divisió territorial, ja que els resultats
varien en funció dels feus. Així, doncs, els guanyadors no s’imposen
d’una manera rotunda, i els perdedors ho fan amb desigual balanç: ERCFutur i Reagrupament.cat —gairebé amb un empat tècnic entre elles— obtenen un suport considerable de les bases mentre Esquerra Independentista
queda certament tocada. Caldrà veure com es mouen les peces la propera
setmana i com tanquen el congrés del cap de setmana, però la
continuïtat de l’estratègia de la direcció sortint rep un aprovat
mentre el cop de timó estratègic queda reflectit d’una manera clarament
objectivable —un 35%?— però insuficient. La foto és molt clara: el tripartit no
perilla després d’aquest superdissabte. Una altra cosa són les amenaces
externes del Tribunal Constitucional, la negocació del finançament i
les maniobres del PSOE per intentar desestabilitzar el Govern
flirtejant amb CiU al Congrés, entre d’altres. Però, dit això, també és
cert que el mandat a la direcció entrant conté una dosi de matisos i
exigeix un grau d’equilibris que difícilment convida a una alegre
política de pactes en el futur. Aquells que —de dins i de fora d’Esquerra—
desitjaven un cop de volant per passar pàgina al tripartit hauran de
tenir (més) paciència. Entre d’altres motius perquè també hauria de dependre
dels cops de volant que facin —si és que l’acabessin fent— altres
partits. I si Esquerra no ha sorprès aquest dissabte, tot apunta que a
la resta de partits no hi haurà excessives ganes d’oferir sorpreses
estratègiques.
dóna una lliçó a la resta de partits. L’elecció directa de president i
secretari general per part de la militància és un exemple de democràcia
interna. Ja veurem si els elogis —al model i a la confrontació de
candidats— que els últims dies provenien de determinats mitjans de
comunicació es mantenen a partir del resultat i de les previsibles
conseqüències que se’n derivaran. El resultat no hauria de sorprendre
gairebé ningú. Guanya Gent d’Esquerra, però ho fa amb un 37% dels vots. Això obliga Joan Puigcercós i Joan Ridao
a obrir-se i els imposa la necessitat del pacte amb la resta de
sectors o amb aquell que s’hi avingui. La generositat del guanyador
en aquest cas no esdevé recurs retòric, perquè el nou president i
secretari general necessiten reforçar-se internament sumant
sensibilitats diverses i també renovant. La militància republicana s’ha
mostrat molt dividida, com difícilment no podia ser de cap altra manera amb quatre opcions
sobre la taula. També hi ha divisió territorial, ja que els resultats
varien en funció dels feus. Així, doncs, els guanyadors no s’imposen
d’una manera rotunda, i els perdedors ho fan amb desigual balanç: ERCFutur i Reagrupament.cat —gairebé amb un empat tècnic entre elles— obtenen un suport considerable de les bases mentre Esquerra Independentista
queda certament tocada. Caldrà veure com es mouen les peces la propera
setmana i com tanquen el congrés del cap de setmana, però la
continuïtat de l’estratègia de la direcció sortint rep un aprovat
mentre el cop de timó estratègic queda reflectit d’una manera clarament
objectivable —un 35%?— però insuficient. La foto és molt clara: el tripartit no
perilla després d’aquest superdissabte. Una altra cosa són les amenaces
externes del Tribunal Constitucional, la negocació del finançament i
les maniobres del PSOE per intentar desestabilitzar el Govern
flirtejant amb CiU al Congrés, entre d’altres. Però, dit això, també és
cert que el mandat a la direcció entrant conté una dosi de matisos i
exigeix un grau d’equilibris que difícilment convida a una alegre
política de pactes en el futur. Aquells que —de dins i de fora d’Esquerra—
desitjaven un cop de volant per passar pàgina al tripartit hauran de
tenir (més) paciència. Entre d’altres motius perquè també hauria de dependre
dels cops de volant que facin —si és que l’acabessin fent— altres
partits. I si Esquerra no ha sorprès aquest dissabte, tot apunta que a
la resta de partits no hi haurà excessives ganes d’oferir sorpreses
estratègiques.
(A nivell digital, Reagrupament.cat ha marcat aquesta nit un gol al web d’Esquerra oferint el recompte i el resultat. I de totes les eines de la Guia útil de les primàries d’ERC a Internet, cal admetre que el Twitter d’Ernest Benach
ha estat l’únic operatiu d’entre tots els aspirants a president i
secretari general. L’únic 2.0 dels candidats ha estat Benach.)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Efectivament, no sorprèn ningú… l’exèrcit de colocats, alliberats, familiars i altres ha imposat la seva llei.
Efectivament, no sorprèn ningú… l’aparell, que va eliminar totes les garanties del procés, i que ha abusat indecentment del seu poder… ha imposat la seva llei.
M’agradaria veure a les diferents candidatures d’Esquerra el mateix tarannà que ha mostrat Hillary Clinton un cop ha anunciat la seva retirada en la lluita amb Obama: assumir la candidatura guanyadora com a la seva, mostrar unitat dins el partit i posar-se a treballar perquè el partit acabi sumant i guanyant. Aquest és l’objectiu final. Benach ja s’hi ha posat, falta que els demés segueixin l’exemple. “Yes, we can”.
La militància ha recolzat els perdedors de les eleccions de març. La qüestió és quina estratègia hauran d’escollir per recuperar els vots perduts.
Jo també esperava aquest resultat, finalment els militants han estat racionals i conservadors, però reagrupament ha fet un resultat molt bo. El Sr. Carretero ha quedat en segona posició i no se’l pot deixar de banda. Ha guanyat fins i tot a Benach. No ha estat un empat tècnic.
Però em sembla que no veurem el Sr. Caretero a la directiva, si compleix el que va dir: es quedarà tranquilament com a militant de base.
ERC ha donat una lliçó de democràcia interna del que molts haurien d’aprendre. Ara bé, ha guanyat Esquerra i ha perdut ERC. A les properes eleccions, em temo una davallada a nivells encara més baixos que en temps del Colom. albert-bir.blogspot.com
Ja cal que es posin les piles aquests dos, perquè els electors no estem disposats a què es segueixin signant xecs en blanc als socialistes. Aneu molt en compte perquè el 2010 us fotreu una patacada històrica i llavors es veurà que l’única cosa que vau fer va ser allargar l’agonia d’ERC durant dos anys més.
No tinc res a dir contra el procés electoral, excepte la presència d’una candidatura renovadora artificial, la de l’Urielet, que a l’hora de la veritat només ha servit per restar vots a la veritable oposició. La prova? Renyer ha obtingut menys vots que avals. El que dic, candidatura artificial.
Les meves felicitacions per a Reagrupament, que sense mitjans, sense cap aparell al darrera, ha fet un més que digníssim resultat. Els empestats que eren quatre gats…