Saül Gordillo www.saul.cat

“És veritat que molts dels qui vàrem votar sí, seguim tenint com a referent el que va aprovar el Parlament de Catalunya, el del 30 de setembre. Però ara no és hora de tornar a reivindicar. Si de cas de defensar i fer aplicar bé el que el nou Estatut representa de guany”, confessa Jordi Pujol en aquest article difós pel seu think thank 48 hores després del referèndum.

Ahir jo anava més enllà en aquesta anotació: “Els del “sí” i els del “no”, els del nul, els del blanc o els abstencionistes crítics o passotes, tant s’hi val, tots han de poder exigir i desitjar que l’Estatut del 2006 no acumuli traspassos o desenvolupament pendent com encara té el del 1979. Cal esprémer-lo com una llimona. Pensant en el país i les seves necessitats. Pensant, per què no, en la propera fita nacional, en un horitzó més ambiciós que faci aixecar el llistó del 30-S.”

Aquesta opinió, però, ha sorprès a l’amic blocaire Manel Mas, exalcalde de Mataró i ara diputat del PSC al Congrés. “Poca autoritat moral tindran els del no per esprémer el suc d’aquest nou Estatut. Ells no el volien, per tant, compte amb les exigències! No pretendran pas ara gestionar una cosa que no van voler? Aquesta és una reflexió important post-Estatut especialment de cara a la tardor.” 

Em sembla molt trampós, aquest argument del diputat socialista. L’Estatut ja és de tots, agradi o no. Jordi Pujol representa l’ànima nacionalista que ha votat “sí” a contracor. Hi ha molts votants del “sí” crític. I molts altres del “no” sobiranista. Tots dos conflueixen en un escenari de catalanisme transversal, amb l’horitzó fixat en el text 30-S o més enllà (“no volem més estatuts, volem una constitució”). Els catalanistes que van votar críticament, insatisfets perquè no es conformen amb l’Estatut pactat per Mas i Zapatero a La Moncloa, tenen tot el dret del món a aspirar que la Generalitat i l’Estat facin complir fins al límit, i el més aviat possible, el cos competencial guanyat i poder gaudir de la hipotètica millora financera.

És cert que Zapatero, l’endemà del referèndum, ja està més pendent d’altres assumptes seriosos com el procés de pacificació a Euskadi. Però la carpeta catalana no s’arxivarà pas. Existeix un sentiment catalanista transversal, al marge de les fronteres entre sigles d’un o altre partit, que vetllarà perquè el tema no s’oblidi. El procés sobiranista [amb polítics qüestionats, com apunta Lluís Foix fent una lectura retrospectiva, però bàsicament amb la força d’una societat civil integradora] no s’esgota amb aquesta reforma estatutària. Ni tant sols és en un carreró sense sortida, malgrat la divisió entre partidaris del “sí” i del “no”. Cal superar les ferides de la campanya i mirar al futur, amb optimisme i ambició.

És la meva opinió, Manel. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!