"José Luis, no; yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China", és la frase que ha quedat del programa de TVE
Tengo una pregunta para usted. Cinc milions de persones (
800.000 catalans) van seguir l’emissió, que va tenir la punta d’audiència quan
Josep-Lluís Carod-Rovira va explicar què significa Espanya per a ell [
vegeu el vídeo]. La
nit espanyola del líder d’ERC i vicepresident del Govern suposa un punt d’inflexió, perquè ha tornat a recollir bones crítiques -aquest matí a les tertúlies elogiaven la intervenció televisiva de Carod alguns intel·lectuals i opinadors no gaire sospitosos d’independentistes- i ha tapat, de cop, la relliscada veneciana. Si allò que més preocupa és la llengua i la lliga espanyola de futbol [
vegeu el vídeo], encara bo. Mentre l’Espanya plural "no surti de l’armari" [
vegeu el vídeo], l’única opció per a Carod és la independència. I això, dit a TVE, en un programa en què la política s’apropa a la ciutadania per la via d’una fórmula televisiva fresca i novedosa, sona massa fort. No hi ha intermediaris entre el polític i el ciutadà, entre l’entrevistat i el televident. Aquí no hi ha manipulació possible. Tot depèn de l’habilitat del polític de connectar amb el públic i de llençar missatges clars i… catalans.
Sembla, doncs, que encara que Carod no sigui candidat d’ERC a les eleccions al Congrés ahir ja va començar la precampanya desgastant Josep Antoni Duran Lleida, que no ha obtingut el ressò mediàtic del dirigent independentista. Carod eclipsa Duran allà on Duran històricament s’ha mogut més i millor: als platós de la mateixa televisió on recentment reconeixia que n’estava fins a "los cataplines". La gràcia, doncs. és triple: la pugna catalanista que mediàticament beneficia qui agafa la bandera del projecte més nítid (independentisme versus nacionalisme o autonomisme revisat), l’impacte televisiu sobre un públic gens acostumat a segons quins arguments polítics (Espanya es desvetlla de nit, davant del televisor, perquè allò que sent potser topa amb allò que li han fet llegir i li han fet sentir durant temps i temps de tergiversació) i, finalment, el fenomen de les noves tecnologies (YouTube) facilita la reemissió i reproducció dels continguts de mil i una formes. És la televisió duta a la xarxa. I això té una força segurament no tan potent com la televisió convencional, però Déu n’hi do.
Personalment, hem vaig quedar prou content de l’intervenció de Carod. M’esperava menys, però hem va sorprendre aquest home.
En termes espanyols, la intervenció de Carod segurament
fou molt forta; però en termes de coherència nacional catalana em sembla ben fluixa,
i poc consistent. Per exemple, aqueixa pseudodefensa del català amb subterfugis
legalisto-bilingüistes (resposta al “castellano-leonés”, qui, per cert, feia un
paral·lelisme invertit desaprofitat per Carod). Per exemple: amb l’explicació de
les raons per les quals molts catalans sentim desafecte per l’Estat espanyol, i
altres discursos de regional dolgut per la incomprensió, Carod, com ja és
habitual, produïa la impressió d’un independentisme vacil·lant, o bé d’escassa justificació
política. Per exemple: apel·lar a la legalitat espanyola per a defensar l’ús
del terme _País Valencià_ és denigrant, així com ho és justificar, pel mateix
motiu, la presumpta “legitimitat” de l’engendre “Comunidad Valenciana”. Allò
coherent hauria estat explicar que emprem _País Valencià_ per la senzilla raó
que és el nom del territori (tant com Josep Lluís és el nom de Carod), mentre
que “Comunidad Valenciana” és un encobriment espanyolista que cal denunciar.
Ara; que el projecte “nacional” de Carod és regional, o sigui, que es limita al
Principat, no ho podia deixar més clar quan, davant la insistència d’un
blavero, Carod afirmava que li agradaria un Estat per a tota la nació catalana,
però “a títol personal”; com si diguéssim, “si s’hi apunten, millor”
(subratllem l’”apunten”). Una cosa és
que, tàcticament, se cerqui d’antuvi la independència del Piemont principatí, i
una altra que hom renunciï apriorísticament a més de la meitat del territori
nacional, com si el Principat fos “la Catalunya de debò” i “els altres”, si un
cas, haguessin de “apuntar-s’hi”. ERC,
¿no diu adreçar-se al conjunt dels Països Catalans? ¿No té implantació a
Catalunya Nord, a les Illes, al País Valencià? Doncs, ¿en quin congrés s’hi ha
renunciat? ¿En quin concepte té el senyor Carod els militants extraprincipatins
del seu partit?
Carod enfocà prou malament la qüestió futbolística; hauria
pogut tractar la pregunta com allò que era: una manifestació de la incapacitat
de concebre’s fora d’Espanya, dins aqueix automatisme acrític que percep “Espanya”
com a gran i plena d’oportunitats (!), i Catalunya com l‘antítesi. També podria
haver fet reflexionar sobre la inversió de la realitat que feia aquella noia:
és _ara_ quan ens rebutgen pel simple fet de ser catalans, i la independència
és l’única possibilitat que arribin a respectar-nos, precisament. Era una
ocasió perfecta per a desbaratar la lògica dependentista tot aprofitant que es
manifestava en un microàmbit pràctic i concret, fàcilment accessible a la
comprensió de tothom. En comptes d’aprofitar l’avinentesa, Carod, en abundar en
la lògica invertida (alienada) d’aquella noia, assumia la lògica dependentista.
En definitiva, la intervenció de Carod fou,
desgraciadament, més o menys el que era d’esperar. No entenc aquesta acollida
tan positiva que li dóna la blocosfera “sobiranista”, la veritat.
Dius, Saül, que “[s]i allò que més preocupa és la llengua
i la lliga espanyola de futbol, encara bo”.
Em temo que l’erres en tractar la qüestió de la llengua com si fos foc
de poques brases. En realitat, la mera insinuació d’una Catalunya monolingüe en
català, o simplement d’una Catalunya on el català sigui la llengua hegemònica i
d’ús general, molesta l’espanyolisme molt i molt més que la idea mateixa de la
independència de Catalunya (que ja és dir). Per a cerciorar-se’n, només cal
reveure el debat de 8TV, on les passions s’exacerbaren precisament en tocar la
qüestió lingüística.
En termes espanyols, la intervenció de Carod segurament
fou molt forta; però en termes de coherència nacional catalana em sembla ben fluixa,
i poc consistent. Per exemple, aqueixa pseudodefensa del català amb subterfugis
legalisto-bilingüistes (resposta al “castellano-leonés”, qui, per cert, feia un
paral·lelisme invertit desaprofitat per Carod). Per exemple: amb l’explicació de
les raons per les quals molts catalans sentim desafecte per l’Estat espanyol, i
altres discursos de regional dolgut per la incomprensió, Carod, com ja és
habitual, produïa la impressió d’un independentisme vacil·lant, o bé d’escassa justificació
política. Per exemple: apel·lar a la legalitat espanyola per a defensar l’ús
del terme _País Valencià_ és denigrant, així com ho és justificar, pel mateix
motiu, la presumpta “legitimitat” de l’engendre “Comunidad Valenciana”. Allò
coherent hauria estat explicar que emprem _País Valencià_ per la senzilla raó
que és el nom del territori (tant com Josep Lluís és el nom de Carod), mentre
que “Comunidad Valenciana” és un encobriment espanyolista que cal denunciar.
Ara; que el projecte “nacional” de Carod és regional, o sigui, que es limita al
Principat, no ho podia deixar més clar quan, davant la insistència d’un
blavero, Carod afirmava que li agradaria un Estat per a tota la nació catalana,
però “a títol personal”; com si diguéssim, “si s’hi apunten, millor”
(subratllem l’”apunten”). Una cosa és
que, tàcticament, se cerqui d’antuvi la independència del Piemont principatí, i
una altra que hom renunciï apriorísticament a més de la meitat del territori
nacional, com si el Principat fos “la Catalunya de debò” i “els altres”, si un
cas, haguessin de “apuntar-s’hi”. ERC,
¿no diu adreçar-se al conjunt dels Països Catalans? ¿No té implantació a
Catalunya Nord, a les Illes, al País Valencià? Doncs, ¿en quin congrés s’hi ha
renunciat? ¿En quin concepte té el senyor Carod els militants extraprincipatins
del seu partit?
Carod enfocà prou malament la qüestió futbolística; hauria
pogut tractar la pregunta com allò que era: una manifestació de la incapacitat
de concebre’s fora d’Espanya, dins aqueix automatisme acrític que percep “Espanya”
com a gran i plena d’oportunitats (!), i Catalunya com l‘antítesi. També podria
haver fet reflexionar sobre la inversió de la realitat que feia aquella noia:
és _ara_ quan ens rebutgen pel simple fet de ser catalans, i la independència
és l’única possibilitat que arribin a respectar-nos, precisament. Era una
ocasió perfecta per a desbaratar la lògica dependentista tot aprofitant que es
manifestava en un microàmbit pràctic i concret, fàcilment accessible a la
comprensió de tothom. En comptes d’aprofitar l’avinentesa, Carod, en abundar en
la lògica invertida (alienada) d’aquella noia, assumia la lògica dependentista.
En definitiva, la intervenció de Carod fou,
desgraciadament, més o menys el que era d’esperar. No entenc aquesta acollida
tan positiva que li dóna la blocosfera “sobiranista”, la veritat.
Dius, Saül, que “[s]i allò que més preocupa és la llengua
i la lliga espanyola de futbol, encara bo”.
Em temo que l’erres en tractar la qüestió de la llengua com si fos foc
de poques brases. En realitat, la mera insinuació d’una Catalunya monolingüe en
català, o simplement d’una Catalunya on el català sigui la llengua hegemònica i
d’ús general, molesta l’espanyolisme molt i molt més que la idea mateixa de la
independència de Catalunya (que ja és dir). Per a cerciorar-se’n, només cal
reveure el debat de 8TV, on les passions s’exacerbaren precisament en tocar la
qüestió lingüística.
El que passa en la mitja hora llarga d’intervenció de’n Carod a TVE és molt significatiu d’on estem i indica l’estat de la majoria espanyola: important incomprensió, escassa tolerància i sempre la necessitat de repetir el dret a existir com a catalans.