Saül Gordillo www.saul.cat

Concert de Manel [MySpace] a la sala Clap de Mataró. Dídac Rocher [MySpace], que prepara el seu primer disc, fa de teloner. És una mena de Roger Mas per polir. Llàstima que quan fa pujar la Vickymel (com s’escriu?) la trepitja i no se la sent gens. La sala s’omple de gom a gom. Entrades esgotades. A la porta, un munt de gent s’ha quedat amb un pam de nas. Impossible, aforament ple. L’espai de concerts del Clap és una olla a pressió. Les barres laterals van molt i molt bé. Aquella cerveseta amb got de plàstic, típic de festa major. El públic és una barreja curiosa. Des de paios de cinquanta tacos fins a adolescents motivadíssimes. Concert intergeneracional. Potser els Manel també ho són, d’intergeneracionals. Però predomina el jovent del pírcing i el tatuatge. Em sento gran, un xic desubicat. El meu últim concert al Clap havia estat el d’Antònia Font. Vaig ballar, però aquest divendres no.

Les peces dels Manel no són de ballar. Són de cantar. I com que el cedé que tinc al cotxe del seu primer i únic disc fins avui és el més amortitzat de la història dels cedés, gairebé me les sé totes, jo que normalment sóc un totxo aprenent lletres de cançons. Darrere nostre, a la barra mateix, amb aquell colze clàssic recolzant-se sobre la barra i actitud d’hi-sóc-però-a-mitges, hi ha una altra parella. Ell, amb tatus i samarreta de ja-ha-arribat-la-primavera, canta amb to elevat. Jo m’animo també. Acabem cantant plegats, ja veus. Quines coses. És habitual en la meva persona introduir canvis lliures en les lletres de les cançons. Algun gir, alguna paraula que fa gràcia situada allà estratègicament. És divertit. Perquè es nota que saps la lletra, però, al mateix temps, no ets un lloro amb excés de motivació. Et desmarques i, amb una mica de sort, fas riure a la gent del costat.

Doncs la gràcia és que el concert conté un bis en què els Manel fan pujar el públic perquè canti un trosset de lliure interpretació de la peça Corrandes de la parella estable. Van pujant a l’escenari nois i noies, fins i tot un dels de cinquanta tacos, i davant del micro deixen anar un fragment que substitueixi el Jo sempre compro manxego malgrat que ella és més de brie i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. N’hi ha de molt divertits, i es nota que és un recurs habitual dels Manel en concert. Els veterans s’ho saben i pugen a l’escenari a donar en directe el millor del seu enginy i pèrdua de vergonya. Aquest és el moment àlgid d’un concert limitat (si et saps el cedé, no hi ha més teca, a excepció d’un últim bis que és una versió curiosa d’una cançó de Shakira) que havia començat molt fluix i amb problemes de so, però que va in crescendo. Volem el segon disc ja!

Quan s’acaba, salutacions. Un munt de blocaires i feisbuquerus entre el públic. I també alguns amics de la colla que et trobes per sorpresa. Bé.