Saül Gordillo www.saul.cat

Si alguna cosa no s’arregla, anem a eleccions anticipades. Amb el clima i la situació d’avui, això del tripartit no va ni en rodes i el seu principal projecte, el nou Estatut, fa aigües per tots costats. Ara passarà allò típic que en quatre dies fa un gir inesperat, i quedo malament. Hi ha les vacances pel mig, i els nostres polítics potser hi posen més seny. Però avui és un autèntic desastre, no ens enganyem. En quin embolic ens han ficat? Quina necessitat hi havia d’arribar a un nivell d’autoflagel·lació nacional tan lamentable?

Si alguna cosa no s’arregla, tenim unes relacions PSC-ERC que estan més deteriorades que mai. Deixem de banda les fotos entre Carod i ZP a La Moncloa, perquè ni Carod mana el que hauria de manar a Esquerra ni ZP ha pogut fer callar els barons del PSOE que tot ho rebenten, començant pel president del seu partit que és un tal Chaves. Aquella foto és ficció. No és la icona de cap via d’entesa, de cap lleialtat ni pacte, perquè aquí i allà les ganivetades són diàries i en tots els sentits.

Si alguna cosa no s’arregla, el projecte de l’Estatut està tocat i enfonsat, i la legislatura se’n va a fer punyetes, però no pel 3% ni pel Carmel sinó pel propi fracàs parlamentari. Tripartit dividit. Oposició també dividida, uns a l’extrem sobiranista i els altres a l’extrem centralista. Carod i Pujol han de dinar plegats perquè el líder d’ERC confirmi a CiU que el seu partit no acceptarà més rebaixes estatutàries. Quina ironia. Carod dinant amb Pujol. Carod on t’has fotut? On ens has fotut?

Hi ha desconcert. Entre la ciutadania predomina el menyspreu, la ignorància. Un estat admirable i saludable, a la vista dels èxits. Entre les bases dels partits, no en parlem. Els republicans comencen a creure que els seus dirigents estan cometent un error històric pitjor que el pacte de CiU amb el PP, que tants vots els van reportar. Els nacionalistes no saben com moure’s i mentre Pujol ja ha dit que ell no hauria obert el meló, Mas i Duran van en direccions oposades. Un va més enllà que ERC, però té un problema de credibilitat per la llosa de tants anys de govern, especialment pel tram final de submissió innecessària a Aznar i els seus. L’altre, que no alci gaire la veu perquè des de Madrid ara s’ho mira tot d’una altra manera.

Eleccions anticipades seria traspassar als ciutadans la resolució d’un conflicte que han generat els polítics. Després de fer riure a la resta de l’Estat, la cosa tampoc se solucionaria fàcilment. O els socialistes surten reforçats amb una majoria absoluta o gairebé i s’hauria acabat aixecar el llistó nacional, o el victimisme d’ERC aniria en detriment (un cop més) de l’espai de CiU, o ERC patiria un càstig en favor de socialistes i nacionalistes que deixaria un escenari de gestió complicada. Tornarien a sortir els fantasmes del gran acord PSC-CiU, en la línia de dir: "Deixem-nos d’aventures i anem a tirar el país endavant els de tota la vida!"

Després de disset mesos de debat al Parlament, 580 esmenes entre els propis grups parlamentaris. I a Madrid un rebuig frontal més enllà del somriure i del posat federalista de ZP. No anem pas bé.

Els de la foto són els del tripartit, el desembre del 2003, després de firmar el pacte del Tinell. Un pacte que, per molt que la maquinària del govern s’esforci en fer-nos creure que es compleix amb un percentatge satisfactori, no para de ser vulnerat cada dos per tres. Recordeu l’alegria d’aquells dies? 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!