Saül Gordillo www.saul.cat

Els ciutadans d’Arenys de Munt sempre es lamentaven que quan es diu Arenys a seques se suposa que ens referim a Arenys de Mar. Ens retreien als periodistes que diguéssim Arenys per parlar d’Arenys de Mar, de la mateixa manera que els de Vilassar de Dalt o els de Premià de Dalt se’n queixen quan diem Vilassar i Premià sense més. Els municipis de muntanya del Maresme, els que no toquen a mar, parteixen d’aquesta inferioritat mediàtica. Per qüestió geogràfica, però també perquè la costa s’ha desenvolupat d’una manera espectacular en relació a l’interior. Els municipis “de dalt” han anat històricament un pèl per darrere, si anar per darrere entenem no haver estat els primers a créixer i, per què no dir-ho, a deteriorar-se.

L’autopista del Maresme i la seva prolongació fins a Palafolls va suposar una “oportunitat” per als municipis “de dalt”, ja que l’eix viari travessava la comarca entre els costaners i els muntanyencs. Això va provocar un increment demogràfic arran de l’expansió urbanística. Un munt de nous maresmencs provenien de l’àrea metropolitana gràcies a l’habitual operació de vendre el pis a ciutat per comprar casa al poble. Parlo d’abans de la crisi i del pet que ha fet la bombolla immobiliària. Arenys de Munt, que sempre ha estat un referent informatiu al Maresme per les rierades, per les nits de naps i cols, per la urbanització de la riera, amb referèndum inclòs, i per una mapa polític relativament curiós, molt sobiranista, molt d’esquerres, molt de forces independents els últims anys, però amb primers alcaldes democràtics republicans, aquest Arenys de Munt s’ha situat en el punt de mira de tot un país i, si molt m’apuren, de tot un Estat. La notícia no és la rierada ni el polèmic projecte de cobertura i posterior urbanització, curiosament en marxa amb inversió estatal, sinó una nova rierada que s’ha produït aquest diumenge, la rierada del 13-S. Ha estat una rierada de tal magnitud que, d’una manera rotunda, l’Arenys de Munt un pèl acomplexat ha eclipsat -i de quina manera!- l’Arenys de Mar. I és per això que quan, en termes polítics, parlem a partir d’ara de l’esperit d’Arenys, ens estarem referint a la consulta independentista d’Arenys de Munt.

Els ciutadans d’aquesta vila, que fa 30 anys va fer tirar a terra un monument a los caídos a la mateixa plaça on avui l’administració ha permès que s’hi manifestessin els falangistes que llavors van protestar per l’acció de l’alcalde republicà de l’època, han estat els primers del país a expressar la seva voluntat en relació a una pregunta que no per senzilla i necessària està exempta d’excepcionalitat democràtica. S’ha produït una anècdota quan em trobava a la saleta on s’han fet les votacions, mentre fotografiàvem l’alcalde Carles Móra mentre exercicia el seu dret a vot. Hi havia un cúmul de periodistes i s’havia col·lapsat l’espai del Centre Moral per captar les imatges de l’alcalde i dels seus regidors de govern (AM2000, ERC, CiU, CUP) i del promotor de la consulta, Josep Manel Ximenis. Hi havia un tap, i una arenyenca que entrava a votar em diu: “Jo només vull votar.” Ella volia votar i fotre el camp, fugint de l’allau de periodistes i de tot l’enrenou que hi havia en el moment de la votació dels edils. Jo li he respost: “Li sembla poc!” Aquest diumenge un munt de catalans hauríem volgut ser ciutadans d’Arenys de Munt. Per poder fer el comentari d’aquesta dona: “Jo només vull votar!”

La rierada humana d’aquest 13-S tindrà conseqüències. L’esperit d’Arenys de Munt serà un punt d’inflexió. Calia ser-hi per entendre-ho, per captar que alguna cosa seriosa li està passant a aquesta societat o, dit en termes de prudència, que alguna cosa està canviant en l’àmbit de l’independentisme. Aquest 13-S serà històric perquè el protagonisme no és d’un Laporta, sinó d’una vila, d’un grup de forces polítiques i d’una ciutadania que ha donat una lliçó, malgrat les interferències, les amenaces i els despropòsits (legals o no).