Saül Gordillo www.saul.cat

Montserrat Tura és valenta. Potser s’equivoca políticament, però la sinceritat s’agraeix. Aquest dijous, mentre els seus companys socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, per boca de Jordi Hereu, deien pestes dels Mossos d’Esquadra per la mala resposta arran dels incidents provocats la nit anterior per un grup d’okupes a Gràcia, la consellera d’Interior trepitjava els estudis de RAC1. En el programa Minoria absoluta, de Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas, entre d’altres, la consellera, apart de parlar dels aldarulls de Gràcia, reconeixia que hauria preferit la continuïtat de Pasqual Maragall com a cap de llista del PSC.

És un secret a veus que l’exalcaldessa de Mollet del Vallès forma part d’aquella ànima del PSC més catalanista. Ahir, per posar un exemple, parlava de “llibertats nacionals de Catalunya” sense cap mania. El dia que Maragall compareixia a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat per anunciar que es retirava en acabar aquesta accidentada legislatura, la consellera corria pel Parlament de Catalunya. L’inquiet Lucas, que tant serveix per imitar Franco com Llach, li posava la carxofa a la titular d’Interior, i aquesta reaccionava amb un malestar ben notori per la derrota presidencial. Un malestar que els oïents -i els conductors del programa- van percebre clarament. Desenganyem-nos, això ha estat una derrota de Maragall, del seu entorn més proper i d’una part dels consellers del seu govern.  

La sinceritat de Tura contrasta amb el silenci prudencial de Castells i Nadal, per parlar de dos pesos pesants de l’executiu català que sintonitzen amb el sector catalanista del PSC. El primer perquè sona com a ministre d’Indústria en substitució de Montilla [de qui escriu el secretari general de la UGT Josep Maria Àlvarez en el seu bloc]. El segon perquè deu haver posat un ciri a la verge per mantenir-se al govern en cas que això del tripartit sigui com un gat amb set vides. L’exalcalde de Girona és un gat vell de la política catalana i confia en prolongar l’experiència com a governant malgrat l’esvoranc del Carmel. Qui es mogui no surt a la foto.

La fidelitat maragallista de Tura pot entrar en crisi amb l’esperit renovador dels montillistes. Però també és cert que, per una qüestió d’equilibris amb Montilla, José, encara li pot sortir bé això de no tenir pèls a la llengua. És dona, catalanista, es diu Tura Camafreita, no pertany al sector baixllobregatí del partit i, a més, té experiència en una de les conselleries més dures de la Generalitat. La metgessa de Mollet s’ha posicionat com una de les cares mediàtiques del Govern.

Carme Chacón també aspira com a número dos

Diuen, però, que li ha sortit una competidora: la vicepresidenta del Congrés dels Diputats Carme Chacón, que té l’aval del seu amic personal anomenat José Luis Rodríguez Zapatero. I, com va escriure a El Punt Jordi Maluquer, aquí tenim “Zapaterodependència”. Chacón és baixllobregatina i combina la pertinença a la família montillista amb l’amistat i fidelitat zapatista i una excel·lent relació amb un pes pesant com Alfredo Pérez Rubalcaba. És més jove que Tura, més inexperta com a governant, tot i haver estat regidora d’Esplugues, i mentre la consellera té una veu greu que fa adormir qualsevol, l’ajudant catalana de Manuel Marín al Congrés parla amb veu i entonació de militant de les Noves Generacions del PP. 

Rangel, l’home equilibrat que sona com a ministre

Quan escric sobre Montserrat Tura acabo escrivint de Joan Rangel, el delegat de l’Estat a Catalunya. Tenen una relació de més odi que no pas amor, encara que els hagin fet seure junts a les executives de can Nicaragua. Els han posat colze a colze com a càstig, perquè gairebé no es parlen. Normalment la relació entre el delegat de l’Estat i el titular d’Interior és aspra. Ho havia estat històricament. El que sobta és que sigui així amb un delegat estatal i una consellera d’Interior socialistes tots dos.

L’exvicepresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Caldes d’Estrac, actualment delegat del govern Zapatero al Principat, també sona com a ministre d’Indústria de cara al setembre. Rangel va ser la mà dreta de Montilla a la Diputació durant el breu període en què l’exalcalde de Cornellà de Llobregat va presidir aquest potentíssim organisme supramunicipal. Rangel també va ser secretari d’Organització i Finances del PSC abans que els baixllobregatins desembarquessin massivament a Nicaragua. El trio Maragall-Montilla-Rangel va ser fruit d’aquell congrés del PSC celebrat a Sitges si no recordo malament, i que va ser un punt d’inflexió en què les dues ànimes dels socialistes -les elits barcelonines de tota la vida i els obreristes del cinturó roig- pactaven i es repartien el poder del partit. Doncs Rangel era l’home pont d’aquella època al partit, resultat dels equilibris entre maragallistes i montillistes. Rangel no incomodava ni uns ni altres. Al contrari.

El socialista maresmenc, capità de la Marina Mercant, aspirava a capitanejar el vaixell de la Diputació, però va perdre la cursa successòria en detriment d’un Celestino Corbacho reforçat. Montilla cedia la seva cadira de can Serra a l’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat. El premi de consolació per a Rangel era la delegació del govern espanyol, que tampoc és cap broma. Doncs, ara, i veieu com és la vida política, Rangel podria acabar rellevant Montilla al ministeri de Madrid. A mi, m’alegria. Per què? Primer perquè conec Rangel, de la política del Maresme. Segon perquè és un home solvent i seriós. Tercer perquè és segurament un dels càrrecs del PSC que millor representa l’equilibri de les dues ànimes dels socialistes catalans.

Piqué ja és presidenciable

Josep Piqué ha estat triat com a candidat del PP a la presidència de la Generalitat. Ara només falta la proclamació formal, prevista per al setembre, del candidat que té més possibilitats de guanyar les eleccions, el nacionalista Artur Mas, criticat per l’incombustible socialista Miquel Iceta. La resta, Montilla inclòs (malgrat la incògnita i les formes), ja els tenim.

Les pistes de Montilla

L’entrevista d’ahir d’El Periódico a José Montilla dóna pistes. “Catalunya necessita un Govern que resolgui problemes, no que en creï”, afirma, a l’estil dels punyals de José Bono cap a Maragall. Però el ministre també té un punyal per a Artur Mas: “No sóc candidat per a una aliança amb CiU”. O el tripartit té una versió dos-punt-zero programada amb la fredor i calma del català d’Iznájar o és una manera de despistar perquè ni al PSC ni a CiU els convé, electoralment i políticament, reconèixer obertament que estan per la sociovergència somiada aquell dissabte de gener a La Moncloa entre Mas i Zapatero.

L’anotació de Francesc Ponsa

Per cert, ara que arribo novament al pacte Mas-Zapatero us recomano l’anotació del jove republicà Francesc Ponsa: La veritat de l’Estatut: Pacte Duran-Rubalcaba. Ponsa no és cap indocumentat. Deu tenir elements interessants, ja que és assessor molt directe de l’home d’ERC a Madrid i secretari general del partit, Joan Puigcercós, ara també blocaire.

“Bona nit malparits!”, crida Carod fent de Gerard Quintana

Suposo que Josep-Lluís Carod-Rovira, president dels republicans, no em deu considerar cap “malparit” per haver-me preguntat en alguna ocasió en aquest bloc si la seva continuïtat afavoriria o perjudicaria els interessos del seu partit a les properes eleccions. La frase de Carod indica que ja està en campanya, i el de Cambrils es creix quan hi ha urnes a l’horitzó. No obstant, per la pau interna i la complicada convivència a Villarroel, tampoc estaria malament que mesurés les seves paraules. Hi ha premsa que està esperant que uns estirin dels cabells els altres per fer aquell titular tant i tant fàcil i presentar Esquerra com un guirigall.

Potser Carod s’inspira en aquelles fantàstiques nits d’estiu de fa uns anys quan els Sopa de Cabra irrompien als escenaris de les ciutats i viles del país amb un Gerard Quintana que cridava: “Bona nit malparits!”

Quatre anotacions

La del regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana: Frankfurt

La del periodista de La Vanguardia Lluís Foix: El gesto histórico y arriesgado de Zapatero

Les del periodista blocaire Juan Varela, que s’avançava a l’anunci de Zapatero al Congrés: Zapatero anunciará el diálogo con ETA a la prensa i també Aznar, el empecinado

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!