Carreró de les comèdies

Fa uns quants anys, amunt i avall del passeig d’en Cervantes d’Alcoi em mortificava pensant que una ciutat conforme n’era la meua desperta i viva, no tenia encara un carrer una plaça un jardí dedicat a un literat de prestigi en la llengua que parlava nit i dia. Allò no era normal i ho atribuïa a una situació de submissió vergonyosa respecte als castellans-espanyols. Començava aleshores en mi el creixement d’un sentiment de pertinença inestroncable al llarg d’ara fa un bon grapat de llunes. Torne a dir que n’era un raonament constant com el meu pas davant el monument que honorava la figura de l’autor del Quixot.

Sempre m’agradat la gent arrauxada sense complexos, valenta i que va amb llur veritat per davant pete qui pete. Així és que seguisc de tant en tant les  descobertes de la gent de l’Institut Nova Història i en particular d’en Jordi Bilbeny, l’ànima incombustible que de fa més de trenta anys estudia sense defallir la censura als segles xv xvi xxvii. Quan va començar a cridar a tots els vents la catalanitat d’en colom i per tant la gesta catalana de llur obra (no diré descoberta perquè no m’agrada) Hom se l’havia de creure, ell deia i qui  volia escoltar-lo només podia constatar la lògica matemàtica dels seus raonaments. Ara però, i gràcies a uns vídeos penjats en la pàgina que mantenen, tothom pot veure que no estàvem davant d’un iluminat, d’un ultra eixelebrat, sinó que molt abans que ell, molts altres ho havien denunciat. Per tant és molt raonable pensar-hi que ell i els qui l’acompanyen van pel recte camí que sens dubte posarà moltes històries al lloc que els hi pertoquen.

D’ara en avant, quan torne a passar pel costat del monument del passeig potser mostraré un clotet a la galta, un mig somriure que voldrà dir un compartir complicitat amb en Jordi Bilbeny. Sabré, a ell gràcies, que em passejo vora un dels meus, un que sofrí com molts de nosaltres la persecució implacable de la raó d’Estat. Un Estat que ens és alié, ens és enémic i ens combat a tota ultrança  tal i com nosaltres haurém d’aprendre a fer amb ell, si tenim la voluntat de resistir.