Transició energètica

La pregunta “vols Smart Grid?”, té una única resposta, que és “i tant!”, i com més Smart millor!, i com més aviat millor!. 

Es molt important, però, que la pregunta la pugui respondre tothom i no només els ciutadans i ciutadanes que viuen al centre de les ciutats més poblades, i això dependrà de qui sigui que faci la pregunta. Si són els grans operadors de telecomunicacions, o fins i tots les grans empreses elèctriques en combinació amb els anteriors, o cadascú pel seu compte, es pot estar iniciant la tercera fractura digital.

Als anys 90 es va parlar de la primera fractura digital (NTIA, 1995), que era la produïda entre la gent connectada (a internet) i la que no, per les desigualtats que es preveia que podia comportar. A la primera dècada del segle XXI es va parlar de la segona fractura digital, la que diferenciava aquells que disposaven d’ADSL a casa, que equival a connexió 24 hores al dia, i aquelles persones que per raons econòmiques o tecnològiques tenien un accés més restringit a internet, en tant que els primers tenien més possibilitats de ser generadors de continguts i no només consumidors, pel que això representa de desenvolupament i creixement personal.

Quan els grans operadors de telefonia van anunciar que el 4G el limitarien a determinades grans ciutats, en realitat començaven a parlar de la creació de la tercera fractura digital, que és la que es pot crear entre els ciutadans que visquin i treballin en un entorn on hi hagi Smart Grid, és a dir amb amples de banda i qualitat i seguretat de servei, tant elèctric com de telecomunicacions molt elevat, i els que quedin fora. No podem obviar que quan es parla de Smart Cities (ciutats intel·ligents) es deixen de banda els towns (pobles), que semblen quedar relegats a jardins pel gaudi de cap de setmana, habitats per uns pagesos reciclats en jardiners, sense altra aspiració que mantenir un entorn ordenat i lliure de pudors i sorolls.

Amb les nostres decisions, o amb la nostra indiferència, provoquem el creixement urbà i el desequilibri territorial. Quins han de ser els motors, els incentius que facin que la Smart Grid arribi arreu i permeti el desenvolupament personal i professional de tothom, sense fer-ho dependre de la densitat demogràfica, que sembla ser l’únic element que garanteix un ràpid retorn de la inversió?

En primer lloc cal canviar algunes regles del joc. El retorn de la inversió (ROI) és un concepte creat per valorar determinades inversions en un entorn de risc i de grans oportunitats, que feien que el cost d’oportunitat fos sempre elevat. Un ROI superior a 18 mesos es considera (i es considera) inacceptable. En 18 mesos, a pagès, es pot fer cava, però no un Gran Reserva. Una Smart Grid Rural la poden rendibilitzar pagesos i ramaders amb voluntat de generar negoci amb productes de qualitat, i Ajuntaments amb ganes de donar opcions de treball a professionals que no depenguin del lloc físic, fins i tot dins la societat del coneixement, en que tinguin la necessitat de gestionar grans volums de dades.

En segon lloc és imprescindible que és defineixi el model energètic i social que volem pel futur, dons condicionarà les infraestructures que s’hagin de crear, mantenir o modificar, i són aquestes les que permetran o facilitaran el desenvolupament de determinades tecnologies que donin lloc a la Smart Grid Rural

Finalment s’ha de crear una dinàmica creativa que permeti generar idees al voltant dels dos eixos anteriors i fomentar la aparició de models de negoci vinculats a l’entorn virtual, que sense estar al territori el tingui com a principal referència. És fàcil parlar de nous models de negoci, i molt difícil allunyar-se dels tòpics, però aquest ha de ser un objectiu estratègic si volem un país sense desequilibris territorials ni econòmics.