Els Ponts de Sant Boi

En les classes d’aprenentatge de llengües estrangeres s’acostuma a fer un exercici per trobar aquelles paraules que són comunes a dues o tres llengües. Això permet que d’una llengua es pugui trobar els punts de coincidència amb una altra, siguin de la mateixa família o no. Normalment se’ns presenten paraules que s’han fet servir en una llengua, i que s’han exportat a una altra. Sigui per una influència anterior, o contemporània. Com per exemple, ha passat amb el grec, amb el llatí, el català o amb l’anglès. Són lo que coneixem com a manlleus, els quals poden presentar una semblança fonètica, o semàntica, malgrat que també el significat presenti variacions, o es presentin com a falsos amics.

Aquestos exercicis fan veure als alumnes que existeixen lligams entre llengües diferents, i que aquestes no són un ecosistema aïllat. A més, ens fan adonar que els parlants també traslladen aquestes paraules cap a altres llocs, amb les seves migracions. Els fenòmens contemporanis són força més evidents quan parlem de llengües franques, que es fan servir internacionalment. Però voldria passar d’un estudi sincrònic a un estudi diacrònic, entrant en el camp etimològic, per veure si la diversitat de les llengües actuals també neix d’una diversitat de llengües antigues, i quins punts de connexió tenien fa segles, i si ens adonem que més enllà d’un tronc comú, existeixen manlleus. Posem l’exemple conegut de les llengües indoeuropees, el paper del sànscrit, o d’altres llengües que anomenen sorotapte… etc, més desconegudes.

Fora de les llengües llatines i germàniques, voldria posar esment en les llengües gal.les o celtes. En aquest cas, el lligam entre el substrat gal en la llengua gallega, o la catalana, i el contacte amb la llengua celta o bretona continental. Existeixen paraules que han perdurat més enllà de la fonamentació llatina o germànica, sobretot molt lligades a la toponímia, i que representen elements coincidents del paisatge de cada lloc. Per exemple, trobem paraules com enk en bretó o eng en alemany que volen dir estret. O per exemple, dour, dwr, que volen dir aigua, i són semblants a ader en germànic, que vol dir vena també. Existeixen aquestes coincidències, per un origen comú, o perquè són manlleus antics, igual que van haver manlleus del llatí.

En el món celta, quan es parla de les nacions gal.les, s’inclouen les de les illes Britàniques, la Bretanya continental i Galícia o Astúries. A nivell cultural, recordo els viatges que va fer Castelao a la Bretanya per recollir les creus de terme, i comparar-les amb les de Galiça. L’estudi dels “cruzeiros” és una recerca dels vincles culturals comuns, en aquest cas amb l’escultura i arquitectura popular. La meva proposta vol demostrar com també existeixen paraules comuns entre aquestes llengües. Són un testimoni de la gent que hi vivia, i dels lligams existents malgrat l’aparent distància geogràfica.

Paraules bàsiques com: turó que fa penn bretó, penedès català, penedo gallec, els túmuls que fan antha, bretó, arca, català, antas, gallec, …cal comprovar riu, que fa ster, bretó, ter,  català, ? gallec, …. tenim també dour,o dwar, que vol dir aigua, i en català tenim daró,

També ens hi trobem un cas semblant amb la paraula fraga, que vol dir maduixa o fraula bosquetana, segons el vocabulari pallarès de la Wikipèdia. Resulta que fraga és el nom d’un bosc ben tupit, normalment d’arbres caducifolis, en llengua gallega.

És una triangulació volguda, per veure que encara existeixen traces de les llengües antigues en l’Europa Occidental degut al substracte celta o gal, i que romanen aïllades oficialment, malgrat que fan palès una interrelació entre llocs i gent aparentment força allunyats.

Allò que hem anomenat sempre Imperi Romà ha estat una república. Des que van abolir la monarquia, els romans s’han governat d’aquesta manera. Tenien clar que la “res publica” era el fonament de la ciutadania romana. El seu dret civil, resumit en les Instituta de Gai, ens ho recorda des del principi. Un altre concepte destacat és el del poder. I aquest el dividien, o el multiplicaven, ja ho veurem, en dos pols, l’autoritas i la potestas. El concepte de poder sempre estava lligat a la persona, la qual podia fer servir la potestas o l’autoritas en diferents graus. L’exemple del ying i el yang taoista és força clar. Però no és un cercle tancat, és una espiral que pot evolucionar. Com hem exposat, el poder és personal, i per tant, va lligat a la gent. Aleshores ens trobem amb l’emperador, el pontifex maximus i l’august, i el cèsar.

A més de la gent, tenim les coses, la “res”. Tot allò inclòs en aquest concepte va lligat al “domini”, tant si és públic com privat. Sabem que els romans entenien tot com a públic, i que la part privada era un subconjunt, o excepció, a la qual donaven el nom de “propietat”. Més aviat la “propietas” ens relliga amb el senyor o domine, el qual està lligat als avantpassats, a la seva gens, en el sentit de clan o família. Tot l’Imperi Romà s’organitzava a partir de les ciutats, i del seu territori. Aquestos territoris estaven delimitats en províncies, les quals tenien una capital, és a dir, la ciutat principal. A més ja sabem que havia ciutats amb diferents estatuts, que comportaven un govern diferent, si eren civitas, o municipium, o si tenien dret llatí o estipendiari, etc… Aquí ens trobem els diferents magistrats: pretors provincials, o els cònsols ciutadans, etc…

Aquesta introducció ens servirà per recordar els fonaments de l’Imperi Romà, i per veure com malgrat els canvis durant segles, s’han mantingut unes constants. Fins que l’Imperi desapareix a partir del 1456 amb la conquesta turca. Fins i tot el soldà reivindicava el títol d’Emperador dels Romans, i Ferran II va comprar els drets al darrer Príncep Paleòleg. Els dos grans imperis que ens han arribat fins al segle XXI. Com podem entendre el procés d’expansió i creixement de l’imperi des del bressol?

L’expansió militar anava lligada al comerç i explotació dels recursos, com s’ha anat fent des de sempre. Quan els romans dominaven als seus enemics, assimilaven la seva gent i transformaven el territori aplicant el seu model “provincial”. El model aplicat als vençuts. Fora de la península itàlica, un dels primers territoris conquerits va ser la Gàl.lia Narbonesa, arran de les Guerres Púniques. La seva conquesta havia de protegir les muntanyes dels Alps i dels Pirineus. I els rius que neixien en aquestes serralades. Els rius marcaven la frontera d’un territori, fos el Rubicó com el Rubricata, amb la mateixa arrel. Amb el temps, la gran Narbonesa es va convertir en dos: Provença i la Narbonesa. Els límits de la província de la Gàl.lia Narbonesa es van establir entre Nimes i Barcino, amb la capital a Narbona. Nimes era la porta de la conca del Ròdan, i Barcino la de la conca del Llobregat. Els límits de les províncies estaven marcats per la geografia, i sobretot, per raons militars. Per això, la frontera dels Pirineus, i les conques dels rius que hi naixien pertanyien al territori esmentat. A Catalunya, la frontera del Llobregat arribava fins a la serralada del Montsec, una constant històrica i geogràfica que s’ha anat repetint cíclicament. Més avall del Llobregat i del Montsec s’entrava a la província d’Hispània, amb capital a Tarraco, que obria la porta a la conca del riu Ebre. De fet, el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos ja estableix unes regions segons els acords comercials que mantenien amb els seus aliats. Els gals o celtes al nord del Llobregat, vinculats al romans i que recollien l’herència grega, i els ibers al sud, vinculats als cartaginesos, que recollien l’herència fenícia.

Amb els Escipions els romans ja havien conquerit primer la Narbonesa, per esdevenir província senatorial. Després va arribar Juli Cèsar, de la gens Julia, d’una família de Narbona. Aquest va començar les següents conquestes des de l’eix de la Narbonesa. Des d’aquesta capital es va estendre l’imperi, per una banda cap a Hispània, i per altra cap a les Gàl.lies. Aquesta ha estat una altra constant històrica. Els seus escrits de les Guerres de les Gàl.lies ens parlen de les relacions i lligams amb els celtes i amb els germànics, i de les victòries sobre aquestos pobles. Després de Cèsar, August acabarà d’organitzar Hispània i la Gal.laecia, a l’oest, i les Gàl.lies fins a la mar i el Rin, cap al nord, consolidant les conquestes de Juli Cèsar. Amb August neix l’imperi, perquè amb la seva persona acumulava el càrrec de Pontifex Maximus, el de Cèsar i August. Les províncies conquerides per l’exèrcit passaven a ser províncies imperials.

Durant els següents segles s’organitza el territori fent baixar la població dels turons a les planes, dels antics oppida es passa a viure als municipis i ciutats, o a les vil.les agrícoles. En els moments inicials la producció acostuma a ser més per autoconsum, o en circuits comercials més autònoms, en mans dels petits propietaris, descendents dels legionaris retirats que colonitzen la província. A partir dels segle III es comença a concentrar la producció en grans extensions, i els circuits de distribució es fan més grans, i en mans de grans propietaris. L’Imperi deixa de créixer, i l’ascensor social de l’exèrcit ja no funciona com abans. Les ciutats comencen a patir per l’encariment dels aliments i el control per part dels grans senadors. Roma, per ser el centre de l’Imperi, és la ciutat que es veurà més afectada per les tensions polítiques i econòmiques. La lluita entre el Senat i l’Imperi repercutirà per tot arreu.

L’atorgament de la ciutadania romana a més població fa que es redueixi l’esclavatge, com a força de treball. L’ascens dels lliberts es fa d’acord amb la gestió de l’administració, sigui pública o privada, la qual cosa fa augmentar la dependència clientelar i el poder dels grans domines, o patrons. L’exèrcit romà passa a la defensa de les fronteres, perquè el pressupost públic no pot destinar els recursos necessaris. Les grans partides es destinen a activitats no productives, controlades pels senyors per assegurar la seva posició. Els quals, a més, controlen la distribució comercial a gran escala, la qual cosa els porta a generar una inflació de preus perquè l’imperi no els pot frenar. L’emperador romà decideix canviar la seu i buscar refugi en la part oriental, la part grega que està vivint un renaixement. S’establirà a l’antiga ciutat grega de Bizanci, i a partir de Constantí es dirà Constantinoble.

La prosperitat de l’Imperi Romà farà que els pobles germànics més enganats vulguin entrar dintre. I primer ho intentaran per la part d’Orient. La batalla d’Adrianòpolis serà un punt d’inflexió. El poble goth planta cara a l’exèrcit romà, i cal buscar una solució mitjançant un tractat. Aquest tractat prendrà la fórmula jurídica de Foedus. El foedus neix de l’acord entre dues persones, una que rep un servei a canvi d’una retribució o d’un honor. Aquest acord es fa entre l’Emperador Romà i el cap del poble goth, vinculant amb ells els romans i els goths. Cadascun conservarà el seu dret civil, els romans el seu, i els goths el seu, de manera que s’aplica el dret de gents. Cadascun és responsable de la seva gent. És un tractat entre dos pobles, pel qual, malgrat entrar en un territori que no es seu, els goths poden viure-hi de manera autònoma, sempre sota les ordres de l’Emperador Romà. L’Emperador ha fet una cessió parcial de la potestas als representants o cèsars dels goths, és a dir, als kaisers en germànic, però ell es reserva l’autoritat plena. A partir d’ara, els goths podran formar part de l’exèrcit imperial, i accedir al cursus honorum.

Una de les primeres decisions és enviar els goths a l’Occident de l’Imperi. Han de recuperar el control imperial sobre les Províncies, i posar a ratlla el Senat de Roma, així com els grans senyors que acaparen la propietat pública i les magistratures romanes provincials. Per això, cal deposar Ròmul, i recuperar les insígnies imperials per tornar-les a l’Emperador de Roma, que ara concentrarà la seva autoritat a Constantinoble. Un cop fet això, l’Emperador de Roma atorgarà al cap dels goths, o d’altres pobles germànics, el títol de governador de la província que els hi assigni, amb el nom de rex. El rex és un governador a les ordres imperials per fer de policia de la província, i assegurar la defensa del pretor nomenat per l’Emperador, el qual s’encarrega del govern dels ciutadans romans. Des del segle IV fins al segle VIII l’Imperi Romà continua fonamentant-se en les ciutats i les províncies. A més, els dos magistrats ciutadans, o cònsols, esdevenen comtes. Comte de la ciutat i del pagus. El comte és el comite, el company de l’emperador, és a dir, el seu comissionat.

La ciutat romana també ha evolucionat. Els romans que hi viuen segueixen sent pagans, els temples s’alcen enmig del recinte sagrat. Però la nova religió imperial fa que s’alcin noves edificacions fora de la muralla romana, de manera tangencial. Es fan poblacions noves, s’aixequen esglésies cristianes, s’organitzen en parròquies, que poden ser catòliques o arrianes. La decadència de la civitas i el municipium fa que es reciclin els monuments i cases per a la protecció de la gent. Els noms de pobles romans desapareixen progressivament per donar lloc a noms nous, que assenyalen aquestos desplaçaments de població. Exemple d’Egara, cap a Terrassa, o de Iluro, cap Alarona.

A nivell religiós l’Emperador Romà continua sent el Pontifex Maximus, i el cap dels bisbes cristians. Els concilis els convoca l’Emperador per controlar l’evolució religiosa, tenint en compte que la majoria de grans senyors i senadors s’ha convertit al cristianisme i han esdevingut bisbes. El bisbe de Roma té el mateix rang que el bisbe de Constantinoble, o d’altres bisbes. Mitjançant els concilis, és a dir, les assemblees poden posar-se d’acord en l’àmbit religiós. El paper de l’arquebisbe és molt important perquè resideix també a la capital de la província. I l’abast de la seva autoritat també és provincial.

Hem vist fins ara l’establiment de l’Imperi Romà. I la primera metamorfosi es produeix a partir del foedus. La separació entre el Senat i l’Imperi, el pas progressiu del paganisme al cristianisme. L’entrada de pobles amb dret civil diferent del romà, com els goths, els francs, vàndals, etc… Amb el pas dels segles la separació jurídica s’anirà esvaint fins arribar a la següent metamorfosi. Al segle VIII es produeix la invasió dels àrabs i dels carolingis.

La segona metamorfosi comença amb les invasions àrabs, que professen la religió musulmana, considerada una secta cristiana. A més, surten de la província romana de l’Aràbia. Per altra banda apareix Carlemany, amb un paper semblant. Dominen les províncies romanes, canviant els governadors pels seus. Una expansió ràpida per dues bandes que fa sospitar de l’autorització de l’Emperador de Constantinoble. Aleshores, Carlemany envia un dels seus consellers, l’abat Haito de Reichenau dues vegades a l’Emperador per demanar permís. Vol coronar-se emperador, però ja no són els temps de la Tetrarquia Imperial. Es pot coronar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic? Potser dels germànics, però dels romans, no ho és pas!. Es diu que el Papa de Roma el corona, però el bisbe de Roma tampoc és independent. Per tant, Carlemany només pot ser governador esdevenint vassall de Constantinoble. De fet, el califa de Bagdad, més enllà de cap religiós, no estava també lligat a Constantinoble?.

Durant tres cents anys més, fins al segle XI, continuem tenint unes províncies romanes governades per comtes, i els seus representants porten aquesta corona. Exerceixen unes funcions públiques, i el seu càrrec depèn dels superiors, tant si parlem dels carolingis com dels omeies. La frontera de l’Àndalus es troba als límits del Llobregat i del Montsec, és a dir, a la frontera de la Gàl.lia Narbonesa. Els magistrats es metamorfosen en jutges, i les datacions dels documents es fan a partir dels governadors, és a dir, com si fossin els successors dels cònsols romans. Els comtes tenen les seves propietats, però el càrrec és públic, no és hereditari com el que han aconseguit les dinasties carolíngies o les omeies. En aquesta època el llinatge de la gent predomina sobre el seu càrrec.

A partir de l’any mil, entrem en la tercera metamorfosi. El bisbe de Roma se separa del bisbe de Constantinoble, i es proclama cap de l’Església Catòlica, enfront de l’Església Ortodoxa. De fet, trenca amb l’autoritat religiosa de l’Emperador. Amb això serà el successor de Sant Pere i Sant Pau qui podrà atorgar la potestas als rex o als comtes per governar les antigues províncies romanes. És a dir, esdevé l’autoritat per l’àmbit religiós. Amb l’expansió cap a Hispània, o l’Àndalus, es produeix la revolució feudal. Es tracta de garantir l’herència a la família del noble, tal com feien els carolingis o els omeies. És un procés que va des de dalt cap abaix, aprofundint en la millora de l’explotació del territoris i de la gent, i generant un progrés social que trenca amb el sistema administratiu antic. És el pas que es dona entre la generació d’Ermessenda i la de Ramon Borrell, una revolució que aporta avantatges respecte a la societat funcionarial. S’estructuren els tres ordes socials que composen la societat medieval: la noblesa, civil i eclesiàstica, i els artesans o treballadors. Per entendre aquest sistema social, cal fer-ho a l’inrevés de la societat contemporània. L’actual manté una sola autoritat, la de l’estat-nació, i la divisió de les tres potestats: executiu, legislatiu i judicial. Pel que fa a la societat medieval, la potestas és única, i en canvi, és l’autoritat la que està dividida en els tres ordes. Els nobles civils no són competents, o no tenen jurisdicció, sobre l’església o els artesans, i els altres igual.

La quarta, i final, metamorfosi de l’Imperi Romà arriba amb el pas dels comtats als regnes. El Papat com a màxima autoritat religiosa pot posar i treure els governadors, que tenen la potestas però no tenen l’auctoritas sinó és per delegació. Els nobles cerquen el reconeixement d’aquesta auctoritas anant a Roma. Per això, el Papat copia als musulmans els concepte de Jihad, o Guerra Santa, i proclama les Croades. Aquestes seran contra els seus enemics religiosos, siguin càtars, ortodoxos o musulmans.

El procés es veu clarament a la península ibèrica. A partir del segle XIII, amb la primera Croada, però sobretot a partir de l’estructuració dels nous territoris conquerits a Hispània. Aquestos adopten la forma de regne, encara que siguin privatius d’un sobirà, i prenen el nom de rei. Les antigues províncies romanes desapareixen per les noves fronteres dels regnes. Es crea el Regne de València, i el de Mallorques, i Catalunya manté el títol de Principat, com a Regne principal. Catalunya també esborra els límits de la Gàl.lia Narbonesa i d’Hispània. El Principat es configura a partir d’allò que anomenen Catalunya Vella, que pertanyia a la Narbonesa, la Catalunya Nova, que per sota de la frontera del Llobregat i del Montsec, arriba fins a la Vall de l’Ebre. Per això Jaume I estableix que les seves fronteres aniran des de Salses fins al Cinca. Però els límits d’Aragó els fixa des del Cinca fins a Fariza, població amb la frontera del Duero, és a dir, fins a Galícia. És el Gran Aragó, l’antiga província romana d’Hispània que també seguirà un procés semblant de multiplicació i divisió. Els comtats de Galiça i Portugal, esdevindran regnes. Però també els comtats de Lleó, de Castella i de Navarra, i Aragó. El procés és semblant a la resta d’Hispània, i a la resta de l’Europa Occidental.

La Crònica de Ramon Muntaner explica el canvi de la primacia del llinatge cap a la primacia del títol de sobirà. És a dir, el canvi de paradigma del dret de sang, cap al dret del sòl, és a dir, el territori. Es descriu l’escena del convit de la comtessa de Provença a la cort de sa germana, Reina de França, i com la posa sota ella per la jerarquia del títol. Tot això portarà Carles d’Anjú a la conquesta del Regne de Sicília amb l’autorització del Papat, i a la guerra amb la casa d’Aragó.

Abans hi havia un rang horitzontal i ara es passarà a un rang vertical, a una jerarquia on l’Emperador està a dalt de tot, i per sota, els reis. Però per poder ser escollit Emperador, els reis o sobirans l’han de votar. L’opció familiar es manté per part dels comtes de Barcelona, que es casen amb princeses i familiars de l’Emperador de Constantinoble, com fa Ramon Berenguer amb Eudòxia Commena. Altres nobles catalans, també, com el comte de Pallars es casen amb princeses Lascaris. L’autoritat de l’Emperador Romà de Constantinoble va minvant progressivament. L’expansió de les Croades per recuperar Terra Santa serà l’excusa perfecta per establir uns regnes llatins dins de l’Imperi de Constantinoble, a més d’exercir el saqueig de la capital imperial.

Segle XV. Desaparició de l’Imperi Romà al 1450. Els turcs conquereixen Constantinoble, i el soldà es queda amb el títol d’Emperador dels Romans. D’aquí l’expansió de l’Imperi Turc sota l’empara dels drets imperials. Amb Alfons el Magnànim, com a rei de Nàpols i Dues Sicílies, es consolida el rei amb potestas, però també amb auctoritas pròpia, no pas sotmesa a l’Església ni al Papa de Roma. Per això, es fa públic el discurs de Lorenço Valla sobre la Falsa Donació de Constantí a l’Església de Roma, per la qual cosa està dient allò que es va donar no podia ser l’auctoritas de l’Església, i que el Papat no podia posar ni treure reis. D’aquesta manera, s’acaben oficialment les croades. Ferran II compra els drets a l’emperador romà del llinatge Paleoleg. I al final, l’apoteosi es completa amb el nomenament de Carles I, com a Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic a Barcelona. Decadència del món feudal, que acaba amb Baixa Edat Mitjana. I es dona pas al Renaixement, a la conquesta d’Amèrica i a la monarquia absoluta. Imperis Nacionals.

Aquesta setmana he sentit l’expressió “fer palestra” que no es recull ni el Diccionari de l’Enciclopèdia ni en l’Alcover Moll. Els diccionaris expliquen que la palestra és el lloc central en el qual es debaten o plantegen determinats afers. Per això sentim a dir que “surt a la palestra”, com qui surt a un escenari. Però fer palestra amb el verb té un altre significat, un matís una mica diferent. En boca del Joan Basca de Sant Boi de Llobregat, m’ha explicat que quan eren més joves, l’expressió “fer palestra” volia dir quan l’amo de la finca sortia a defensar el tros dels qui entraven als camps a prendre fruita o verdura.  Ell mateix reconeix que feia temps que no la deia, tant antiga com és, però va com l’anell al dit per exposar quin era el nivell literari que teníem, i com cal que defensem la nostra tradició enfront dels que la menyspreen i la fan sentir com una ventafocs.

He estat llegint la narració de “El Cavaller de la Carreta” de Chrétien de Troyes. Editada per Edicions Bromera el 1992, amb la traducció i pròleg de Francesc Machirant. Dintre de la col.lecció juvenil “A la Lluna de València”. El traductor ja n’ha fet altres adaptacions com la de Jacob Xalabín o del mateix Tirant lo Blanc. En el pròleg fa el comentari laudatori de l’autor de Troyes que certament el té merescut. Però trobo que tot s’emmarca en el discurs nacional francès, sense tenir en compte el panorama literari contemporani d’aquells segles. Vull dir que aleshores, als segles XI, XII i XIII, el centre de la producció literària europea estava a la nostra Occitània, i es feia en occità, o en llengua romanç. Precisament Chrétien diuen que escrivia en xampanyès, perquè era la llengua romanç encara que formés part de lo que posteriorment s’ha agrupat dintre de la llengua d’oil, que es parlava al seu comtat, La seva comtessa li va encarregar aquest roman. No en va, Maria de França, comtessa de Xampanya, era filla del rei Lluís VII i també d’Elionor d’Aquitània, vés per on, Elionor era qui portava les regnes d’Europa Occidental. Aquest encàrrec estava dedicat a un altre comte, Felip d’Alsàcia, comte de Flandes, i per tant, un veí important de la Xampanya. És encara l’època d’esplendor dels comtats per tot arreu de la Cristiandat. I si en un comtat feien alguna obra de renom, a l’altre provaven de treure una de semblant, però des del seu punt de vista, dotant-la nous matisos que milloressin el resultat de la còpia o plagi.

Podem parlar del roman, o de la novel.la, com l’evolució de la poesia trobadoresca occitana, la qual estava rimada i es cantava per places i per palaus. Amb l’extensió de la poesia, i l’amplitud dels versos, els poemes eren difícils de recordar malgrat els recursos mnemotècnics, com les reiteracions. Si la llibertat de trobar donava marge al joglar, va arribar un moment que calia fixar el text en un document escrit, almenys pel que fa a les obres de més èxit i difusió. Aleshores es produeix un procés de transició i de transcripció del vers a la prosa, cosa que s’esdevé en molts textos, fins i tot els que semblen escrits expressament per al roman. Fins i tot al Llibre dels Fets de Jaume I s’hi endevina el vers.

Pel que fa al tema, o l’ambientació de l’obra, allò que s’agruparia dintre de la matèria de Bretanya, és a dir, de cercar uns avantpassats per a una noblesa que vol justificar i dignificar uns orígens més aviat bàrbars, és a dir, germànics. Una idealització que doni legitimitat a un determinat llinatge dirigent. La revolució feudal ja va passar fa segles. Cal consolidar l’autoritat dels nobles que ja no estan tant pendents de l’Emperador Romà de Constantinoble, com del Papat de Roma. I per això, cal reforçar el prestigi de la nissaga davant de l’autoritat de l’Església, que els pot prendre la potestat com es va veure amb les Croades. Mirat en perspectiva, una de les raons de la tria del món celta es fonamenta en unes creences que precisament no provenen ni dels grecs ni dels romans, ni d’un politeisme que es va convertir al cristianisme.

Voldria acabar exposant que, malgrat les novetats dels romans i de l’evolució de la poesia dintre de la literatura francesa, aquesta és una còpia pàl.lida de tota la producció literària del món occitano-català.  Només cal veure el valor de la producció literària en llengües d’oc i comparar-la amb les d’oil. La Chansó de Roland es queda curta davant la Canso de la Crosada albigesa. De com el Jaufré, o el Blandin de Cornualla,  porten unes quantes voltes d’avantatge als romanços de Cristià de Troia. I aquí és on vull fer palestra amb la transmissió d’uns tòpics literaris sobre el predomini de la llengua francesa i les perspectives nacionals que justifiquen el valor d’una literatura posteriorment, i sense tenir en compte el marc històric i social d’aquells segles. Cal sortir a la palestra perquè no entrin a prendre’ns els fruits dels nostres camps, i menys els que siguin de Sant Boi de Llobregat.

Continuant amb l’anterior article sobre la Seu d’Urgell, volem esmentar encara d’altres activitats culturals que s’hi estaven realitzant. Una d’elles va ser la inauguració de l’exposició Somriu del Xavier Casals a la llibreria Refugi, unes caricatures que semblen força innocents, però que contenen un to més sarcàstic que irònic. Ben aprop es feia la celebració dels 8 anys de l’Ateneu Popular de la Seu. Encara tenen molta feina a fer, però si els hi dius que sembla l’obra de la Seu, et fan la mitja rialla i una mirada no gaire solidària. Cal admirar la seva empenta perquè tot just l’any passat van comprar la seu social, i molt gent hi va donar un cop de mà.

Aix, que les coses ja no són lo que semblen, i per això hem d’estar amb els ulls ben oberts. Una bona mostra és la doble exposició a la Sala La Cuina. En una sala el grup d’art Ceba Tendra, que fa honor al seu nom, celebrava els seus cincs anys amb una selecció dels seus treballs. En l’altra sala, el Marc Garcia, presentava una exposició de les seves obres entre el 2008 i el 2002, amb uns collatges fantàstics, força crítics i plens de sàtira política i social, molt més gamberros que les caricatures del Xavier Casals. Es mereixen una visita, i teniu de temps fins al mes d’agost.

Un altre esment mereix el músic Quim Sabaté, tocant a les portes de la Catedral. Músic que s’ha mudat fa anys de la ciutat a la muntanya, que fa cara d’haver-les vistes de tots colors. Canta perquè li agrada i vol. Ara li han canviat l’entrada al Museu Diocesà, i l’accés ja no és tant evident, que cal fer una mica de volta. El claustre està a un costat, i l’entrada a l’altra punta. Tot ben aixoplugat per la magnífica catedral romànica dels lambards, que vol dir, lamm ward gothic, els guardians del fang. Aquells artesans del país que aixecaven cases de fusta i fang són els que van edificar les esglésies de pedra més tard. Us recomano la visita al museu, que permet gaudir de moltes meravelles. Tot el conjunt val molt la pena. Mai tant no passeu de llarg de l’oficina de turisme! No tot està a internet, i no ho trobareu tant clar com lo que es troba a l‘Espai Ermengol. Un resum de la història de la Seu, on també cal visitar l’exposició sobre els formatges, i un bon mirador explicatiu encarat cap al sud.

Els nostres sants també la ballaran al festival dels Set Inferns, que es va fer a la Seu i a Montferrer, aquest cap de setmana de juliol. Un mal nom per a una proposta musical popular ben bona. A l’endemà, diumenge i dia d’eleccions… A partir dels resultats del 23 de juliol ja veurem si ja hem pujat al setè infern, i si pot ser serà més fàcil llençar-se des dels cims de la Serra del Cadí que travessar el desert del Sinaí. Sort que el dissabte se celebrava Santa Magdalena, i aquest dilluns molts polítics estaran plorant més que la nostra Maria Magdalena. Encara hem d’aprendre a plorar d’alegria més que de pena, com va fer la nostra santa.

Aquest juliol vam pujar una setmana a la Seu d’Urgell. Tots i els averanys en contra, vam poder agafar el tren des de Sant Boi fins a Manresa, i des d’allà el bus de l’Alsina fins a la Seu. Vam passar per Súria, i a Cardona vam fer el canvi d’autocar per agafar el que s’encaminava per Solsona, Oliana, Organyà fins a la Seu. L’estació de busos està prou al centre de la població, i ens quedava més aprop de l’apartament del que teníem previst inicialment. Realment, els plans van patir algunes alteracions, les quals considero afortunades. Vam pujar el 7 de juliol, festa de Sant Fermí, i quan vam arribar a la Seu, no només ens havien canviat de lloc l’apartament, sinó també el sant. A la Seu celebraven Sant Ot, amb missa i sardanes, tot i que no era Festa Major. Però suposo que algú no s’hi va estar de res, i aquella nit se celebrava el concert inaugural del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el Femap. Es feia a la capella del Seminari, i malgrat la desorientació de l’arribada, vaig seguir la gent que s’hi encaminava. 

No em puc queixar, va ser un concert molt ben interpretat, tot i que vaig badar a l’entrada. Abans meu un dels convidats havia reservat dues entrades, però no tenia acompanyant, i podria haver fet d’escorta per una nit. I si de cas, amb el cost de l’entrada podria haver regalat el disc del festival de bon grat. Va estar prou bé els 20€, però no hi ha descompte per als aturats, malgrat que fan concerts benèfics dintre de la programació, com va explicar el nou alcalde de la Seu. Cantava la Marta Matheu, un concert barroc molt bo de repertori variat, català així com internacional de l’època. Els instrumentistes que tocaven també estaven al seu nivell, i gairebé ballaven tant com ho feia la soprano seguint el ritme de la melodia. Qui diu que els trobadors o els cantants clàssics són hieràtics i encarcarats?

Bé, el bisbe i copríncep no hi era aquell cap de setmana, per altres afers, que suposo exteriors. Sí que vaig notar la presència del nostre Ot el Bruixot, que ens ha regalat tants bons moments com el còmic Manuel Ibañez, acabat de traspassar. També hi havia torn de guàrdia a l’Ateneu Popular, preparant la celebració dels 8 anys de vida. Això sí, les coses del voluntariat van a un altre pas, en aquest cas, laic, perquè algunes coses encara s’han d’arranjar al local. Vaig fer la broma de que això semblava l’obra de la Seu, i la noia s’hi va quedar rumiant. Potser millor que ho expliqui el Milan Kundera.

Bé, seguim amb els calendaris trastocats. A l’endemà un bon mercat de dissabte al carrer Major, ple de parades i animació. També es veien els turistes de França, o de Flandes fins i tot, voltant i comprant. Alguns d’ells es sorprendrien de la calor exagerada que teníem, però comparat amb la costa, la muntanya és més seca, i ens deixa dormir a la nit.  Els cartells anunciaven també més celebracions. En aquest cas, la de Sant Cristòfol, la festivitat del qual era el proper dilluns, i van fer ball dissabte, el diumenge la missa i la benedicció dels conductors. Ja ho veieu, alguns s’avancen. I la Mare de Déu del Carme se celebrava la missa del dissabte al vespre següent, perquè el Diumenge és el dia del Senyor, i de Santa Maria. Els sants també la ballen.

On no hi ballaven gaire va ser a la nit, a la plaça de les Monges, perquè el grup tocava un repertori de fa més de trenta anys enrera. Fins i tot, hom va trobar a faltar un reguetó.  Potser la Morena Tradipatxanga hagués posat més salsa a la plaça. Bé, seguim amb Sant Cristòfol, a qui la Confraria de la Seu s’encarrega de portar a beneir els clauers a missa, i després els reparteix als conductors, que amb il.lusió i alegria, van anar desfilant després pel passeig. Qui més qui menys, portava el vehicle decorat, fos el cotxe, la furgoneta, la moto, la bicicleta i algun patinet, i després de la corrua de tractors, tràilers i camions que feien soroll gros, tocant les botzines i passant al compàs del salpàs. Certament la mobilitat sostenible també passa per compartir aquestos moments de germanor i solidaritat. Tal com van els conductors avui dia, jo els hi regalaria un Sant Cristòfol a tothom amb el carnet de conduir. I fins i tot, els hi posaria de pantalla de fons als que van caminant pel carrer mirant o parlant pel mòbil.

Aquestos dies mirant per internet vam trobar el comentari que es feia sobre la tauleta de plom que es va trobar a Empúries. Una làmina molt interessant perquè recull un acord comercial entre els grecs i els indiketes. Està escrit en grec antic, sembla que en dialecte jònic. D’altres documents trobats a Ullastret, estan en alfabet que en diuen ibèric, però del dialecte del nord-est. Els textos grecs s’han pogut entendre i desxifrar sense massa problemes. Com a tot contracte internacional, el text en l’altre alfabet diria lo mateix, però en la llengua de la gent que vivia al país.

Molts historiadors diuen que aquesta llengua és ibera, però no troben mai l’entrellat. L’alfabet no coincideix amb altres llocs als quals diuen que també són ibers. Potser sigui que es tracti de llengües diferents, les quals s’escriguin amb el mateix alfabet, com passa amb el nostre alfabet llatí, que es fa servir per transcriure llengües de vegades força diferents.

Si ens traslladem a aquells segles, veiem com les colònies fenícies es van establir des de la vall de l’Ebre cap avall, i van passar després a mans dels cartaginesos. S’entén que van pactar amb els pobles nadius de la costa, i als quals anomenen ibers. Per altra banda, més al nord de l’Ebre, els grecs van pactar amb els nadius d’aquella costa, i van establir colònies des d’Emporion fins a Massalia, és a dir Marsella. A la banda de Marsella, diuen que eren gals o celtes, més cap aquí, a Enserune, tornem a trobar celtes. I aquí a Empúries diuen que són ibers, la qual cosa és una contradicció. No és normal fer pactes amb els aliats dels teus competidors, en tot cas, ho faràs amb els seus enemics. I aquesta constant la retrobem amb el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos, que estableixen els límits fronterers sobre l’eix del riu Ebre.

Tornant a la carta comercial, esmenta els noms de “Saiganthe”, potser Sagunt, com a nom d’una ciutat, i després “Basped”, com a nom d’una persona. El cas és que podem tenir uns noms ibers, o no. Però si seguim el raonament pel qual els grecs pactaven amb els gals o celtes, els noms haurien de ser gals. Gal és el nom propi que es donaven aquells pobles, i celta, o keltoi, el que els hi donaven els grecs. Per això, és lògic que hi hagi iler-getes, i com en el nostre cas, indi-getes. De getes a celtes, hi ha un petit pas.

L’altre pas és fer una proposta d’identificació dels noms a partir d’una llengua celta, o gal.la. La que està més propera és la llengua bretona, celta de la branca continental. I allà trobem els significats d’aquestos noms. Per Saig-Anthe es troben la paraula “Sig”, que vol dir Seu. A més de la paraula “Anden” que vol dir Sagrat. És a dir, parlaríem d’una Ciutat Sagrada, que seria l’actual Ullastret, capital dels indi-ketes. L’altre nom, Bas-Ped, ens fa buscar la paraula “Bas”, o “Baz”, que vol dir bastó, i Ped, que seria “Pedenn”, o “Peder”, i significa prior o pregària. I per tant, Basped voldria dir un Sacerdot.

Com podem veure, el text antic queda molt més ben explicat amb aquestos significats, els quals relliguen el sentit comercial amb el religiós que sancionava l’acord comercial segons els costums del món antic. Tot i la distància temporal de segles entre la llengua celta d’aleshores i la contemporània, encara trobem un fil que ens connecta amb el significat d’aquest text.

Aquestos dies mirant per internet vam trobar el comentari que es feia sobre la tauleta de plom que es va trobar a Empúries. Una làmina molt interessant perquè recull un acord comercial entre els grecs i els indiketes. Està escrit en grec antic, sembla que en dialecte jònic, i l’altre en alfabet que en diuen ibèric, però en dialecte del nord-est. El text grec s’ha pogut entendre i desxifrar sense massa problemes. Com a tot contracte internacional, el text en l’altre alfabet diria lo mateix, però en la llengua de la gent que vivia al país.

Molts historiadors diuen que aquesta llengua és ibera, però no troben mai l’entrellat. L’alfabet no coincideix amb altres llocs. Potser sigui que es tracti de llengües diferents, les quals s’escriguin amb el mateix alfabet, com passa amb el nostre alfabet llatí, que es fa servir per transcriure llengües de vegades força diferents.

Si ens traslladem a aquells segles, veiem com les colònies fenícies es van establir des de la vall de l’Ebre cap avall, i van passar després a mans dels cartaginesos. S’entén que van pactar amb els pobles nadius de la costa, i als quals anomenen ibers. Per altra banda, més al nord de l’Ebre, els grecs van pactar amb els nadius d’aquella costa, i van establir colònies des d’Emporion fins a Massalia, és a dir Marsella. A la banda de Marsella, diuen que eren gals o celtes, més cap aquí, a Enserune, tornem a trobar celtes. I aquí a Empúries diuen que són ibers, la qual cosa és una contradicció. No és normal fer pactes amb els aliats dels teus competidors, en tot cas, ho faràs amb els seus enemics. I aquesta constant la retrobem amb el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos, que estableixen els límits fronterers sobre l’eix del riu Ebre.

Tornant a la carta comercial, esmenta els noms de “Saiganthe”, potser Sagunt, com a nom d’una ciutat, i després “Basped”, com a nom d’una persona. El cas és que podem tenir uns noms ibers, o no. Però si seguim el raonament pel qual els grecs pactaven amb els gals o celtes, els noms haurien de ser gals. Gal és el nom propi que es donaven aquells pobles, i celta, o keltoi, el que els hi donaven els grecs. Per això, és lògic que hi hagi iler-getes, i com en el nostre cas, indi-getes. De getes a celtes, hi ha un petit pas.

L’altre pas és fer una proposta d’identificació dels noms a partir d’una llengua celta, o gal.la. La que està més propera és la llengua bretona, celta de la branca continental. I allà trobem els significats d’aquestos noms. Per Saig-Anthe es troben la paraula “Sig”, que vol dir Seu. A més de la paraula “Anden” que vol dir Sagrat. És a dir, parlaríem d’una Ciutat Sagrada, que seria l’actual Ullastret, capital dels indi-ketes. L’altre nom, Bas-Ped, ens fa buscar la paraula “Bas”, o “Baz”, que vol dir bastó, i Ped, que seria “Pedenn”, o “Peder”, i significa prior o pregària. I per tant, Basped voldria dir un Sacerdot.

Com podem veure, el text antic queda molt més ben explicat amb aquestos significats, els quals relliguen el sentit comercial amb el religiós que sancionava l’acord comercial segons els costums del món antic. Tot i la distància temporal de segles entre la llengua celta d’aleshores i la contemporània, encara trobem un fil que ens connecta amb el significat d’aquest text.

Encara ressonen els ecos de l’entrevista que va fer el Xavier Graset a la Joana Lola que va somoure les aigües manses de la televisió. En aquest cas, certament, trobem que la Juana Dolores, poetessa, i segurament trobairitz, va fer bo el palíndrom de “català, a l’atac”. Per això, i espero que estigui contenta, em prenc la llibertat de dir-li Joana Lola, que a més de tenir bona entonació, li farà perdre aquell regust tràgic lorquià. Perquè fins i tot, Federico Garcia Lorca reia de gust de tant en tant. No sé si el Xavier Graset pot dir lo mateix, perquè el van fer suar al plató. Segur que l’increment d’audiència li ha endolcit aquest cafè amarg. No s’esperava allò passat de moda que era “Épater le bourgeois” fa més del segle XX que no del XXI. Ja veieu, tot torna. Malgrat que segurament la propera edició del seu llibre “La Pausa dels Dies”, no inclogui aquesta entrevista degut al subtítol de “Dietari de Vivències Plaents”, de l’editorial La Campana.

La campanada la va donar la Joana Lola, autèntica pota blava, que venint del Prat de Llobregat sap que la classe obrera ja no existeix. Si Graset representava el seny, la Lola va agafar el paper arrauxat. Reivindicar el marxisme al segle XXI és digne d’una pel.lícula dels germans Marx. I no vull donar-li pas la culpa a ella. Qui ha entès més el marxisme, i qui el practica cada dia, ha estat precisament el capitalisme modern. Fins i tot, apliquen la revolució permanent del Trotski, amb la teoria del caos i altres fenòmens que són més fàcils d’explicar que d’entendre. No debades, el padrí de Carles Marx era el burgès Friedrich Engels. O com ara diuen en anglès, va ser una mena de “business angels” fent honor al seu cognom.

La poetessa té ben preses les mides al sistema mediàtic actual. Podia haver-li sortit malament el xou, però manté una línia coherent amb les entrevistes que dóna. La poesia ja requereix un esforç més gran. I aquí rau la seva força i coratge. Ja se li passarà el coragre al Xavier Graset. Pitjor està el seu amic i dibuixant Andreu Faro, van publicar fa anys uns llibres conjunts. Uns bons llibres, que us recomano i pels quals no ha passat el temps. Resulta que l’acaben d’acomiadar del Diari de Tarragona després de vint anys. I tot per un acudit sobre la normalització lingüística del castellà .

Els catalans la ballem magre, i per això, la Joana Lola vol ser una coça al cul, a veure si ens espavilem, que deia el Joan Sales. De moment, esperem que el Xavi Graset tingui més mà esquerra, i tregui a ballar la Joana Lola sentint aquest tango. Que la vida és un tango, o un “tongo”, dels grossos. Ballem, que cal tenir seny i rauxa per viure com cal!  Compte, que el proper 18 de juny a les dotze del migdia, ens trobarem altre cop la nostra poetessa presentant son llibre al Racó del Llibre de Rubí. Ja sap ella que diuen “Rubí, nenes maques i bon ví”?

Buscant el millor encapçalament, m’ha vingut al cap l’episodi de la mitologia grega que ens parla del laberint d’Ariadna, i com Teseu troba la sortida després de vèncer al Minotaure. Per mi és una metàfora molt adient per veure com la història de l’Imperi Espanyol ha estat convertida en un autèntic laberint. Des de l’escola tots els estudiants han estat aprenent uns fets que semblen versemblants. Quan madurem ens pensem que ja els tenim superats. No ens enrecordem de tots els fets, ni de tots els detalls, però el mal més gran és que conformen el fonament d’un edifici, i aquesta construcció és la que anomenem pensament. Cada persona s’ha quedat tancada en un marc mental del qual costa molt de sortir. Fins i tot, de repensar davant de senyals que ens avisen que no tot és com ens sembla que hauria de ser. Potser avui dia ens ho diuen més clarament amb el cinema, per exemple, amb Jim Carrey i “El Show de Truman”.

Tampoc no és ben bé la torre de la biblioteca d’Umberto Eco, al “Nom de la Rosa”. És el laberint on al centre es troba el Minotaure. Precisament el símbol del mig home mig brau. El tòtem que recull l’essència de l’imperi. Les parets del laberint amaguen l’entrada, i sobretot, la sortida. El nostre heroi Teseu haurà de penetrar-hi envoltat de la foscor, i potser amb una torxa per tota ajuda. Per sort, compta amb l’amor d’Ariadna, que amb el seu enginy li lliura una troca de fil. D’aquesta manera, si Teseu surt vencedor, podrà trobar el camí de la sortida, i el món coneixerà la seva victòria.

Amb aquest esperit, el d’amor a la nostra història, volem que l’Institut de Nova Història, encapçalat pel Jordi Bilbeny, representi Teseu, i que amb la seva recerca, com estirant el fil de la troca, puguem desembolicar-la. I retornar sans i estalvis del laberint en els quals estem tancats. Ens encomanem a Santa Caterina, que més enllà de Maria com a font de saviesa, ens aboca a l’estudi i el coneixement científic. Com anell al dit, ens arriba a les nostres mans un tros del dietari de Jeroni Pujades, mitjançant el Museu del Castell d’Empúries. Precisament a finals de maig del 1629 ens explica que estant bona part del Principat patint una gran sequera, a l’Empordà la situació és de pluges continuades. I la collita és podria per excés d’aigua. Què cal fer, ara com ahir? Pregar que millori el temps i la tramuntana eixugui la terra. El dimarts, 29 de maig del 1629 es va fer missa cantada a l’església. Deixem que ell mateix ens ho expliqui:

 “Dimarts a 29 de Maig 1629. Per los grans ayguats hi ha hagut tot aquest mes en tot lo Empurdà, que tots los esplets estavan bolcats y se pudrian a la rel. En la vila de Castelló de Empúrias, en la Església Mayor, se celebrà missa cantada de ‘Corpore Christi’, en la qual, y més de groça mija hora aprés, estigué patent lo Cors preciós de Jesuchrist, lo poble orant perquè lo Sr. fos servit donarnos serenitat. Acudí a la oració la Sra. Dona Catherina de Còrdova, Duquessa de Cardona y Comtessa de Empúrias. Vingué pluja batent (posada dins una cadira) y anà al altar tota ab soleta de sabata. Y estigué perpètuament agenollada sens cuxí ni estrado, donant bon exemple a tots. Fou Déu servit oir alguna bona ànima, perquè cessà la pluja actualment, estant en la oració. Y a las dos de la tarda començà a asserenar-se. Lo endemà més, y lo dia de 31 fa molt serè, si bé al prondre’s lo sol hi hagué nova ruxada. Tota via per horas se conexia la mudança dels esplets, que se alçavan ab un ayret fresch de tramontana. Glòria al Sr. ‘Qui non potest oblivisci misereri, nec continet in ira misericordias suas’.”

Amb qui ens trobem? Amb la nostra Sra. Dona Catherina de Còrdova, Duquessa de Cardona y Comtessa de Empúrias. Una dona tant poderosa que té la senyoria i els títols de tres llocs. I com pot ser que una catalana fos també senyora de Còrdova? Senzillament perquè la sobirania feudal va lligada a la persona, i encara més a la jurisdicció que té a la seva mà. Per aquest motiu, en els mapes d’Andalusia d’aquella època podeu trobar representat l’escut del Comtat d’Empúries, i encara més, al seu oest trobareu el territori del “Condado”, on apareix Moguer i Palos. Si Palos existia, això ens demostraria que el seu nom provindria del Pals original, perquè tots dos pertanyien als comtes d’Empúries?

Ara ens endinsem en el laberint del Minotaure. Qui era aquesta Catherina? Surt a internet com a Catalina Fernández de Cordoba etc… És la mateixa que es va casar amb Enric d’Aragó? O potser és una de les filles que van tenir que es deia Catherina, i que diuen que va viure entre 1610 i 1647? Fins i tot, la documentació disponible no ens aclareix gran cosa. Com és possible que aquest gran dama que porta sobre seu tres grans títols nobiliaris no estigui ben identificada? Aleshores ens adonem que per cada títol li posen un nom diferent. La Catherina serà Catalina a Còrdova. I d’aquesta manera, ja no existeix una sola persona, sinó com a mínim tres. S’ha capgirat la perspectiva original, s’ha convertit la fotografia d’un negatiu en molts altres positius. Jugar als heterònims de Fernando Pessoa és lícit en poesia. Però en el camp de la història, ens porta a un laberint espantós. I així s’ha construït la història espanyola, desdoblant, triplicant, i si cal multiplicant els mateixos personatges.

Quedem-nos pregant amb la nostra Catherina. Que el vent tramuntanal bufi i escampi l’aigua que podreix les arrels del nostre poble. Us recomano el llibre d’un dels nous Teseus, en aquest cas es diu Pep Mayolas. Ens parla precisament de qui era l’avantpassada de Catherina, coneguda com a Santa Teresa de Jesús. Es titula “Teresa de Jesús. Clarissa, Catalana, Abadessa i Doctora”. Editat per Llibres de l’Índex. Allà trobareu explicat el laberint del Minotaure on la van tancar, i per què? La resta està a les vostres mans, espero que us agradi aquesta aventura i desemboliqueu la troca.

Encara que no ho sembli, van sortint llibres interessants com el de “Ruralisme” de la Vanesa Freixa. A mig camí del documental i de la literatura, vol exposar la perspectiva rural des d’un punt de vista positiu. Vol llevar els apriorismes i estigmes que la civilització moderna, de base urbana, atorga al món de pagès i a un ruralisme tòpic. De fet, la ciutat està urbanitzant el camp, l’està convertint en àger, com deien els romans. L’està suburbialitzant, sigui al Baix Llobregat o al Pallars. De fet, com confessa l’autora, ha deixat enrera la ciutat, i ha tornat al camp, perquè se n’adona que el triomf de l’urbs comporta el seu declivi i decadència. Els aires contaminats de la ciutat s’escampen per tot arreu, i la vida promesa que oferia als ciutadans s’ha tornat un miratge. Estem assistint a un final de cicle, enmig de la crisi d’un sistema cultural que ens aboca a una etapa de transició. El món rural tornarà a renéixer, per necessitat, però encara estem buscant els camins. Camins materials, com produir i gestionar els recursos naturals. Camins immaterials, lligats potser a la religió, cercant una mena de panteisme nou, però que no deixa de ser la reformulació d’una relació nova entre l’home i Déu. I una nova relació entre els homes, una nova església.

Aquestos dies llegim una bona entrevista de Núvol a la Vanesa Freixa. També cal esmentar l’entrevista a la Itziar Gonzalez, que cerca aprofundir en la participació popular i els mecanismes democràtics de decisió. Què podem dir de l’entrevista a l’Eva Fiter sobre la promoció de l’Idapa, l’organisme de gestió pública a la Vegueria del Pirineu i l’Alt Aran?  La primera vol tocar de peus a terra, la segona vol donar eines de decisió, la tercera encara vol fer créixer el poder de l’administració pública. Cridarem a Paris per triar entre les Tres Gràcies?. Estem cercant camins, però hi ha molta boira. De fet, el marc legal vigent fonamentat en la llei i la norma escrita és un fangar. “Corruptissima re publica plurimae leges”. Hem vist que en aquestes maresmes han mort la democràcia, la ciutadania i la justícia. legal. S’acosta una revolució perquè el sistema no es pot reformar ni regenerar. Cal recuperar els usos i costums, les Constitucions catalanes, que retornaven el dret a les persones. I sense canviar les pedres d’aquest pou, no tindrem aigua ni per beure ni per regar.

Aquestes setmanes he pogut llegir successivament el llibre de “El Pou de la Paraula” del Jaume Casals i “Ruralismes” de la Vanesa Freixa. Sigui casualitat o no, crec que entre ells s’estableixen relacions inesperades, però alhora inspiradores d’elements positius per encarar el nostre dia a dia, i saber afrontar el futur.

El primer llibre, editat per Edicions 62 l’any 1996, porta per subtítol “Una història de la saviesa grega”. Tota una declaració d’intencions del Jaume Casals, el qual vol anar més enllà de la temàtica filosòfica per acostar-se als personatges i els filòsofs més representatius de cada període històric. És un llibre que demana un esforç considerable de lectura, i que obliga a repensar cada concepte per poder assimilar-lo. Breu, en format de quadríptic, on s’exposen els fonaments i els pilars centrals al voltant del qual es desenvoluparà la filosofia grega, i com aquestos han estat contemplats pels autors moderns. Tot i reconeixent aquesta distància dels segles, que permet al temps oferir una perspectiva diversa. Recordem que la perfecció de l’Acròpolis s’aconsegueix amb la irregularitat de les seves mides, que ens ofereixen una visió harmònica del Partenó.

De la mateixa manera, l’autor del llibre ens ofereix una metàfora molt expressiva que sembla posada entremig del text sense venir al cas. Però realment es tracta d’una metàfora al voltant de la qual l’autor estableix un punt de fuga. Qui, poc o molt, recorda la metàfora de Plató de la cova com a metàfora de la realitat ?. En Jaume Casals, corprès pel poema de David Sanahuja, que contempla un pou, qui mitjançant aquestos curts versos, condensa la poesia continguda en la saviesa grega. La qual, esgotades les paraules amb que va ser mostrada, va retornar al silenci d’on havia sortit.

Aquest Sant Jordi 2023 ha estat una diada especial, molt primaveral en el sentit d’alegria popular, fent-se notar les punxes que acompanyen les roses d’enguany. Hem gaudit d’un bon dia, començant una mica ennuvolat que s’ha anat esclarint, fins que al capvespre feia de bon passejar. Així ens podíem trobar al centre cara a cara amb la gent i veure com estava tothom, i què en pensava.

Era evident que el triomfalisme dels mitjans de propaganda de cara a la galeria té una bafarada electoral que tomba d’esquena. Hi havia més parades de partits polítics que d’entitats o llibreries. Sobretot es feia palès a la nostra ciutat de Sant Boi de Llobregat. O que els globus que passejava la mainada feien més efecte que els llibres infantils que els poguessin haver comprat els pares. Perquè no cal que ens enganyem, ni que ens enganyin, el llibre imprès ha perdut categoria com a bé de consum bàsic. I ha passat al darrera en les preferències de la gent. La informàtica, i sobretot, els mòbils són els objectes més cobejats. Malgrat tot podem observar un creixement del còmic que aporta també un valor gràfic i literari creuat, que cal valorar positivament.

Certament, el llibre, i la literatura, s’escampa entre els ciutadans com a mitjà d’entreteniment, cosa lloable i que sempre ha tingut el seu mercat. I més ara que davant de la programació de la televisió, un llibre sempre fa més bona companyia, si no és que tens a mà una subscripció als canals de sèries i films.

Enguany trobàvem les parades de llibres de l’Abacus, i de la Llibreria Barbus. La llibreria Isart va obrir al seu local, i encara podrem anar-hi abans que la tanquin definitivament a finals de maig. Sant Boi, una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb un índex de llibreries per habitant que fa caure de cul. La resta de les dades, les hauríem de preguntar a les empreses de distribució per internet.

Una altra dada destacada és la quantitat d’estands d’entitats, que plenes de voluntat i voluntariat, ofereixen informació i les seves publicacions. A més de la venda de roses, moltes apleguen capses plenes de llibres de segona mà que es paguen a preus mòdics, i que ja no volen ni al mercat de Sant Antoni de Barcelona. Entre ells destriem algun grans enmig de la palla.

Emmascarats per l’animació popular i dels coneguts, amics i saludats, es passejaven els nostres dracs polítics a la recerca de les fotos, abraçades i petons per lluir de cara a les eleccions municipals del mes de maig proper. Com tot està tant enredat, els dracs es volen menjar totes les princeses a l’abast. És a dir, els prometran fidelitat i matrimoni si cal, fins que les votacions s’hagin acabat.

I els pobres cavallers han girat cua, mentre que algun valent s’ha fet el boig, i ha tingut la gosadia de no acceptar els petons de l’alcaldessa. Potser ja l’ha posat a la curta llista dels ciutadans desafectes, i haurà perdut l’esperança de tornar a sortir al Riure Sant Boi. Sort que com tot, les coses importants passen en uns quants reservats. Gaudim dels nostres folls, que estan més bé que els nostres cors.

Aquest 2 de febrer s’ha celebrat la festivitat de la Candelera. I com cada any, la llum travessa i fa el ple de la rosassa de la catedral de Ciutat de Mallorca per il.luminar l’interior. Aquest fenomen es produeix aquest dia, així com per Sant Martí. Alguns diuen que quan van fer l’edifici no van tenir en compte els dos esdeveniments. Realment aquestes persones són una mostra de la poca confiança en els coneixements i la saviesa dels avantpassats. Si fins i tot els romans, quan van aixecar el mausoleu d’Adrià, van calcular el dia d’abril en què entrava el sol per la cúpula per poder fer llum sobre la porta d’entrada de l’emperador.

Oi més, quan la Diada de la Candelera representaria un homenatge a Jaume I el Conqueridor, que ho va ser del Regne de Mallorca. Precisament el dia del seu aniversari o natalici. Al voltant de la seva biografia s’esmenta la tria del seu nom, Jacme, comptant la durada de les espelmes. Tantes candeles com dotze són els apòstols, i la que portava el seu nom va ser la més llarga de totes.

Jaume I va passar-les de tots colors, i se’n va sortir prou bé. Després de la desfeta de son pare, Pere I, al nord, va emprendre les conquestes cap al sud i cap a l’est del Principat de Catalunya i del Regne d’Aragó. Cada territori conquerit el va anar organitzant i estructurant, tant jurídicament, com repoblant-lo amb gent d’aquestes nacions principalment. Si al Regne de Mallorques predominava gent de la Catalunya Oriental, al Regne de València predominava gent de la Catalunya Occidental i d’Aragó. Perquè no hi hagués disputes entre els veïns, va redactar el document l’any 1243 dels límits entre el Principat i el Regne d’Aragó. En ell estableix clarament que el conjunt de Catalunya, on s’incloïen els diferents comtes, amb els seus territoris, abastaria des de Salses fins al riu Cinca. Aquestos termes han estat prou reivindicats per la banda dels catalans, i mal reconeguts pels aragonesos.

Què vull dir amb tot això? Que potser el límit real del Regne d’Aragó era la nostra Fariza, a tocar de la frontera de la Gal.laecia. És a dir, tal com sabem que la província romana d’Hispània arribava fins a la Gal.laecia, i que la capital era Tarraco, d’on deriva el nom d’Aragó, tot allò era del Regne d’Aragó. Quan Ramon Berenguer IV es casa amb Peronella, no parlem d’un Aragó limitat a les tres províncies actuals. Estem parlant d’un Aragó que per l’oest arriba fins a Galiça. Aleshores Ramon Berenguer IV tenia la potestat sobre el Regne d’Aragó amb el nom d’Alfons II d’Aragó. El cas és que així com Jaume I va dividir els regnes entre els seus fills, també ens trobem que l’Aragó es va anar dividint en el Regne de Lleó, el de Castella, i el d’Aragó estricte. Això explicaria que en aquella època els grans llinatges catalans: els Urgell, els Calders, els Montcada, etc… apareguessin en aquestos regnes. Perquè tots pertanyien al Regne d’Aragó, el Gran Aragó que diríem avui.

El Gran Aragó va ser tot un territori i una gent que es van anar organitzant a partir del governants catalans. No només era la conquesta un procés expansió cap al sud i cap a l’est, va ser també un procés expansiu cap a l’oest. Tal com ja ha estat posat en evidència per altres autors. Cal recordar que Jaume I pertanyia al llinatge comtal i també imperial, de Constantinoble per part de sa mare, Maria, filla de la princesa Eudòxia Comné. I per tant, actuava com a emperador. La llum de la seva candela es va allargar no només en el temps de vida, sinó també en els límits dels territoris a on va arribar la seva llum.

Aquest Nadal vaig poder parlar amb una persona del Pallars. Una àvia que encara conserva algunes terres, ni moltes ni poques, i la casa de la família. Per l’edat ja no puja gaire, està vivint a Barcelona amb els fills, i es troba que ha de fer servir més aviat el telèfon per poder parlar amb el masover. No ho deixa de petja, però ja no pot fer tot lo que voldria. Per sort, n’és conscient i no s’ho pren gaire malament. Amb aquella saviesa, que dóna haver-ne passat moltes, es diu que almenys el masover li treballa la terra, i encara en dóna fruit. Malgrat que sigui un profit escàs per a la propietària, s’estima més que el tros estigui cuidat i vagi donant. Sap que el perill més gran és que la terra s’ermi, i tal com diu l’àvia pallaresa: “no es pot deixar aermar!”. Perquè sap que aleshores ja no tindria cap valor.

Això és lo que està passant aquestos dies amb el nostre país. La Catalunya, que és propietat dels catalans, es troba amb molts camps i horts en mans de molts masovers. Uns els cuiden millor que els altres, però la veritat és que no ho fan gaire bé. No només això, sinó que a més es tenen enveja entre els uns dels altres, i perden més temps discutint entre ells i tenint llurs raons, que no pas treballant perquè les terres donin bon fruit. Què me’n diu l’àvia? “Què he de fer, tancar els ulls, i que vagin fent, mentre no s’aermi tot!”.

També té un altre tros, del qual ha recuperat la propietat, però que al seu dia l’amo d’aleshores se’n va desentendre. I va passar que els veïns del costat se’l van partir per treure’n profit del seu costat. L’àvia es va posar en contacte amb ells per arribar a un tracte, a veure si almenys li donaven un sac de blat, o d’ametlles, però com saben que ella és gran i no pujarà, ni això l’hi donen. L’ama ha hagut de tornar a tancar els ulls. Aquestos veïns han faltat a la seva paraula, i a més han treballat per al seu profit, però el camp no s’ha ermat.

L’àvia diu que això no és cap desencusa. Un verb que és un occitanisme com una casa, i que es posi el Coromines com vulgui, amb tots els respectes, que les ulleres basques tenen els vidres trencats. Malgrat tot, l’àvia és conscient que és la propietària, i potser més endavant els hereus tindran la força i les ganes de recuperar i posar les terres en millors condicions. I si cal, aleshores els masovers dolents es trobaran que ja no tindran cap camp ni tros ni hort per malbaratar.

El dia de la Cavalcada de Reis van néixer la padrina de la Marta i el Jordi. La padrina va marxar fa força anys. El Jordi ens va deixar l’any passat d’un mal dolent. En parlem de tant en tant, però sobretot els recordem. Ara que també sóc orfe de pare, ells s’afegeixen als que hem trobat a faltar aquestos Nadals. Unes absències que es fan paleses enmig del silenci, quiet i callat, que més que la fe, ens remet a l’esperança. Aquella voluntat de passar un any sencer esperant la tornada dels Reis Mags amb la confiança de rebre els regals que porten. De fet, són els presents que, enmig de les dificultats i maltempsades, podem trobar de bo en aquesta vida.

Tantes coses bones com el llibre de Josep M. Ballarin, “Paràbola dels Retorns” editat el 1980 per l’Abadia de Montserrat. Ell ja no hi és en aquest món, ens acompanyen els seus escrits i les seves paraules. Aquestos contes que ens explica a la vora del foc encès, en un poble petit i tranquil com Gósol. La saviesa de la vida explicada entremig d’aquestes ratlles, la callada comprensió de les persones, més enllà dels dogmes.

També aquest Nadal hem pogut llegir uns escrits que va fer la padrina sobre la seva infantesa al barri de Galvany. No són gaire extensos, però els records d’ella ens acosten a una època on la canalla podia sortir als carrers de Barcelona. A ella li agradava molt estar-s’hi, mentre sa germana era més de quedar-se a casa. S’hi sentia més lliure, en un món que s’anava eixamplant cap a la Travessera de Gràcia i Gal.la Placídia, fins a Casanova i el Turó Park. Paradoxalment, ella va morir a casa seva, hi va tornar per poder ajudar a la seva gent. Sempre ho va fer. Ella també esperava amb il·lusió els Reixos. Contemplar la cavalcada de cada any, com el dia que hi va néixer.

O com el Jordi, que vam conèixer en un dia assolellat a l’Hospitalet de Llobregat, quan es feia una d’aquelles cavalcades en bicicleta que s’organitzen per la Setmana de la Mobilitat. Digueu-li marxa ciclista, pedalada, etc… que organitzen els municipis puntualment, per fer-nos creure que la mobilitat sostenible és una cosa seriosa per tots ells. Com si fossin els pares que fan de Reis, quina presumpció més gran!, que es fan passar pels Reis. Per les administracions públiques d’aquestos verals, el rei no deixa de ser el cotxe, i la resta són joguines a les seves mans. Quan creixem ens adonem que som nosaltres mateixos qui hem de fer de Reis, i portar els regals de cada dia als que ens envolten. Pot ser que la cavalcada dels Reis s’acabi a la nit, quan arribem al portal. Però cada dia tornem a emprendre el camí seguint la nostra Estrella d’Orient. I que l’Àngel ens guardi, per evitar tots els Herodes, que per por de perdre el poder van matant els Innocents.