Els Ponts de Sant Boi

Aquestos dies mirant per internet vam trobar el comentari que es feia sobre la tauleta de plom que es va trobar a Empúries. Una làmina molt interessant perquè recull un acord comercial entre els grecs i els indiketes. Està escrit en grec antic, sembla que en dialecte jònic. D’altres documents trobats a Ullastret, estan en alfabet que en diuen ibèric, però del dialecte del nord-est. Els textos grecs s’han pogut entendre i desxifrar sense massa problemes. Com a tot contracte internacional, el text en l’altre alfabet diria lo mateix, però en la llengua de la gent que vivia al país.

Molts historiadors diuen que aquesta llengua és ibera, però no troben mai l’entrellat. L’alfabet no coincideix amb altres llocs als quals diuen que també són ibers. Potser sigui que es tracti de llengües diferents, les quals s’escriguin amb el mateix alfabet, com passa amb el nostre alfabet llatí, que es fa servir per transcriure llengües de vegades força diferents.

Si ens traslladem a aquells segles, veiem com les colònies fenícies es van establir des de la vall de l’Ebre cap avall, i van passar després a mans dels cartaginesos. S’entén que van pactar amb els pobles nadius de la costa, i als quals anomenen ibers. Per altra banda, més al nord de l’Ebre, els grecs van pactar amb els nadius d’aquella costa, i van establir colònies des d’Emporion fins a Massalia, és a dir Marsella. A la banda de Marsella, diuen que eren gals o celtes, més cap aquí, a Enserune, tornem a trobar celtes. I aquí a Empúries diuen que són ibers, la qual cosa és una contradicció. No és normal fer pactes amb els aliats dels teus competidors, en tot cas, ho faràs amb els seus enemics. I aquesta constant la retrobem amb el tractat de l’Ebre entre romans i cartaginesos, que estableixen els límits fronterers sobre l’eix del riu Ebre.

Tornant a la carta comercial, esmenta els noms de “Saiganthe”, potser Sagunt, com a nom d’una ciutat, i després “Basped”, com a nom d’una persona. El cas és que podem tenir uns noms ibers, o no. Però si seguim el raonament pel qual els grecs pactaven amb els gals o celtes, els noms haurien de ser gals. Gal és el nom propi que es donaven aquells pobles, i celta, o keltoi, el que els hi donaven els grecs. Per això, és lògic que hi hagi iler-getes, i com en el nostre cas, indi-getes. De getes a celtes, hi ha un petit pas.

L’altre pas és fer una proposta d’identificació dels noms a partir d’una llengua celta, o gal.la. La que està més propera és la llengua bretona, celta de la branca continental. I allà trobem els significats d’aquestos noms. Per Saig-Anthe es troben la paraula “Sig”, que vol dir Seu. A més de la paraula “Anden” que vol dir Sagrat. És a dir, parlaríem d’una Ciutat Sagrada, que seria l’actual Ullastret, capital dels indi-ketes. L’altre nom, Bas-Ped, ens fa buscar la paraula “Bas”, o “Baz”, que vol dir bastó, i Ped, que seria “Pedenn”, o “Peder”, i significa prior o pregària. I per tant, Basped voldria dir un Sacerdot.

Com podem veure, el text antic queda molt més ben explicat amb aquestos significats, els quals relliguen el sentit comercial amb el religiós que sancionava l’acord comercial segons els costums del món antic. Tot i la distància temporal de segles entre la llengua celta d’aleshores i la contemporània, encara trobem un fil que ens connecta amb el significat d’aquest text.