Els Ponts de Sant Boi

La corrupció vigent és una conseqüència de la manca de qualitat democràtica. Els nivells de merda que ofeguen molts àmbits són el símptoma d’una greu malaltia interna. De l’acabament d’un cicle polític anomenat la “transició”, que va ser una “transacció”, i que després de trenta anys ja ha arribat al final degut a l’acaparament del poder absolut per part de l’executiu, la subordinació del poder legislatiu i judicial a aquest, i tenint en compte que les estructures de l’administració pública, incloent les autonòmiques, estan afectades. Es pot discutir el grau, el percentatge, o qui és innocent o culpable. Evidentment cal discriminar, no tothom és culpable, sense tenir en compte quines responsabilitats té cadascú. I parlo dels polítics, dels votants, de les empreses i dels treballadors, etc… D’aquells que proclamaven als quatre vents: “España va bien”!

A partir d’aquesta premissa: que la corrupció és conseqüència, i no causa, es pot tirar endavant amb una neteja sòlida i fructífera per al “bé comú”. Doncs sense això, les mesures seran populistes i efectistes, amb pocs resultats reals. Les manifestacions i les reclamacions es perdran com les ones que empeses pel temporal de vent moren a les platges i desfan contra les sorres i les roques.

Els canvis seran estructurals, sinó ens trobarem amb Lampedusa, i la dita que “cal canviar tot per a que res no canviï”, però en el fons sabem que canvien les persones, i que realment s’enceta una etapa nova. Amb les seves esperances, que potser a la fi també s’esvaïran. Uns canvis que viurem enmig de la crisi, de faramalla i grans cops de guinyol, que veurem aquestos propers anys, enfocats cap al 2014. Mentre les ones s’aixequen altes, per sota, les corrents marines porten l’aigua on volen. Segurament ens trobarem amb l’abdicació de l’actual monarca en son fill, en una reforma constitucional de l’estat espanyol, política i territorial, i una major integració en el mercat comú europeu, sota comandament alemany. 

De cara al futur, caldrà lluitar molt, però també serà moment de fer un sentit homenatge a tots els que s’han mantingut ferms durants aquestos anys malgrat les adversitats. En això, us recomano el magnífic article d’Albert Om dedicat a l’alcalde Antoni Farrès. També cal agrair al Sr. Carod-Rovira, malgrat la seva amargor, que no va ser la “trobada” amb “algú” la responsable principal de la seva mort política, sinó precisament la política de “mans netes”, entre altres raons. Encara trobaríem molts altres casos, com la lleidatana Maria Rúbies. De fet, la impossibilitat d’una reforma “constitucional” serà la mort d’aquesta “Constitución”. Ja se sap que després del Dijous Gras arriba l’enterrament de la Sardina.

No entenia el títol de Sanchez-Pinyol, “Victus”, fins que em vaig adonar de que es referia als vençuts. La paraula contrària és més coneguda com a “Invictus” o no vençuts. El nom de la novel.la està ben triat, és enigmàtic i contundent. Parlem d’una guerra de Successió, en la qual els catalans vam ser vençuts. Evidentment, no tots, doncs uns quants anaven a favor dels vencedors, els coneguts com a botiflers. Això passa a tots els conflictes, i a totes les guerres: n’hi ha de vencedors i vençuts. N’hi ha que davant la derrota s’estimen més morir. Altres fugen. I els tercers viuen com a esclaus. En aquells moments triem quina actitud volem prendre, i quina considerem més adient personalment. Aquesta actitud moltes vegades interior, té una repercussió externa diferent respecte a la gent que ens envolta. Per als altres pot graduar-se per una escala que va des del valor més alt fins a la traició, passant per la submissió. 

De les persones que van viure aquell conflicte tenim exemples a dojo, i els qui al seu dia van ser menystinguts, ara estan sent homenatjats en un camí de recuperar els fets i la veritat. Com en Villarroel, en Moragues, l’Ermengol Amill, etc… Tot i que de vegades no són sempre coincidents, com en el cas de Rafael Casanova.

Rafael Casanova i Comes era doctor en drets, i va ser nomenat Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. La institució catalana encarava el final lluitant a ultrança, tenint la derrota ben present.  S’ha retret a Rafael Casanova que fugís, s’amaguès i que després de l’indult, continuès exercint. Sabem força més fets de la seva vida, que nasquès a Moià, es casès amb una Bosch de Sant Boi de Llobregat, i fos enterrat el 1743 a l’esglèsia de Sant Baldiri, a la capella coneguda com de la Pietat. Molta gent l’ha respectat com a un heroi, i altres l’han titllat de traidor i covard. Com que no és viu per defensar-se, ni crec que a hores d’ara estigui disposat a fer cas de segons quines opinions, faré esment d’alguns fets importants que van al seu favor.

La llegenda, o allò que s’ha explicat, ens diu que va ser ferit en una cama, i tret de la ciutat. El quadre el representa enarborant el penó de Santa Eulàlia en el moment del combat. Encara que es digui que va ser un covard, ell també era un combatent, doncs va lluitar-hi. Podem jutjar-lo des de la nostra perspectiva actual, és clar, però jo no tiraria la primera pedra. És evident que el romanticisme, des de la Renaixença fins al Modernisme el van agafar com a personatge exemplar, i van embolcallar-lo amb una bona aureòla.

Idealització a banda, crec que va tenir un paper destacat en la duríssima postguerra que va patir el Principat. Tot ell era “carn de presidi” diu la frase. Però davant la desfeta enorme moltes coses es van poder salvar. Entre elles, i la més important, va ser el dret. Vés per on, el Decret de Nova Planta conté un paràgraf en el qual Felip V de Castella i IV d’Aragó va establir que “en tot allò que no s’esmentès en el decret s’haurien de seguir els Drets i Constitucions de Catalunya”! Això en va sobtar molt, però quan te n’adones que Felip IV va jurar les Constitucions per poder ser el sobirà amb el títol de Comte de Barcelona, era evident que no podia trencar el seu jurament sense cometre sacrilegi i ser considerat perjur.

El decret en el fons va trencar el dret civil català en dos: per una banda el dret públic i per l’altra el dret privat. La monarquia assumia “absolutament” que era font de dret públic, i deixava als particulars el dret privat. Ja sabem que de fet, s’empeltava el dret privat català en el dret castellà, i que poc a poc la branca s’ha anat assecant. Però això va permetre al nostre poble mantenir-se viu durant tots aquestos segles gràcies al sistema jurídic que ens sostenia. Comparant el nostre dret civil amb un cos, la ferida a la cama representaria la lesió en la cama del dret públic, mentre que l’altra va poder continuar caminant com a dret privat.

Una darrera puntualització, Casanova deuria d’haver intervingut en la negociació sobre el dret civil. No debades era Conseller en Cap, i doctor en drets. Calia una persona amb potestat i autoritat com a interlocutor dels vençuts davant dels vencedors. Potser es dirà que va ser un paper ben galdòs, però almenys es va salvar la nostra ànima. Encara més, la monarquia va caure en el parany jurídic de Rafael Casanova. Si la monarquia no complia els Drets i Constitucions, tot allò que hi anès en contra és il.legítim i il.legal. Tant si és des de fa tres segles com de tres anys. No és cap il.lusió, qui està fora del dret són els monarques i els seus hereus que van jurar defensar els nostres Drets. Si els castellans tenen una Constitució i un rei, nosaltres tenim moltes Constitucions i comtes. Aquest és el nostre as amagat a la màniga per quan faci falta.

Està bé que es facin conmemoracions al voltant del 200 aniversari del naixement del general Prim, que es farà precisament l’any 2014. Les celebracions són molt lluïdes, els vestits militars força ben fets, aprofitant que el dia 27 de desembre del 1870 es va produir l’atemptat polític que va acabar amb la seva vida. A Madrid en saben molt d’aquestes coses d’honorar els morts, sobretot, si ells mateixos els traspassen. I sinó que li preguntin a José Rizal. Les intencions d’aquestos actes poden ser correctes, però tothom vol escombrar cap a casa seva.

Ja es veu que el diàleg democràtic traspua per tots els racons de la capital de l’estat. I està bé que es recordin de personatges catalans famosos i relevants en la governació de l’estat espanyol. Com Víctor Balaguer, Pi i Margall, etc… on els jocs de poder eren més equitatius entre els diferents pobles de l’estat. També en trobaríem uns quants d’aquestos personatges a l’estat francès: cal recordar el pintor Rigalt, Aragó, o el mariscal Jofre. En Francesc Pujols va defensar aquestes opcions en “La Solució Cambó”, però va comprovar amb amargor que això només era vàlid en un marc català, vista la repressió política que va patir. En tot cas, es va adonar que calia ampliar aquesta solució a tot el món.

Tanmateix el diàleg passa molt sovint a l'”ultima ratio regis”, és a dir, al monopoli de la força, que no és ben bé el joc del Monopoly amb fitxes d’armes. Quan es traspassen les línies vermelles que a Madrid han decidit, es va per la via directa. Per sort, això està molt mal vist a nivell internacional de la Unió Europea i de la Nato. Ara es fan servir altres estratègies, de caire indirecte, però efectives per a establir un setge en tota regla. Sobretot, en l’àmbit econòmic, amb la interrupció dels subministraments a l’enemic de tipus monetari o mercantilista, com el crèdit, o l’increment de la pressió fiscal a nivell públic i privat.

Tenim clar que el castell català acostuma a ser més petit, i actualment tenim força problemes defensius. Cal tenir en compte que els fossats del castell estan plens també de molta porqueria, i que l’aigua bruta no deixa veure per on s’escolarà tot. Fins al 2014 estic segur que tindrem molts moments per escoltar la famosa canço de la Trinca “Prim, prim, prim… i morts de … gana”? Com deia un escriptor català que va escriure un llibre titulat precisament “La Fam”, aquesta és font d’espavilament personal i col.lectiu, sens dubte. Esperem que no ens calgui remenar massa les escombraries per trobar allò que desitgem.

Aquestos dies de brogit consumista que ens allunyen del repòs i del silenci que hauria d’acompanyar el temps de Nadal són els que perverteixen el seu sentit. Preferim omplir la nostra buidor amb presses i objectes. I ja ens costa prou fer el pessebre i anar a veure els pastorets, tal com estan les coses. Per sort, de tant en tant, encara tenim aquella sensació de recolliment per poder parlar i escoltar. I això es fa amb delit quan hem agafat aquell llibre que teníem pendent a la nostra biblioteca, i confirmar que ha estat una gran troballa. Està escrit pel metge valencià Enric Costa, l’any 1994. Son títol és expressiu, però la seva intenció no és la que ens imaginem: “S.I.D.A. Juí a un virus innocent. Història d’una al.lucinació”.

Es tracta d’un llibre molt ben raonat i conscienciós sobre aquesta malaltia, i en la qual, com en un judici, fa d’advocat defensor del virus VIH acusat d’aquestos crims. Com diu el Cant de la Sibil.la, “en el dia del Judici tothom sabrà si ha fet servici”. I l’Enric Costa ens fa palès que el virus és el boc expiatori dels mals de la nostra societat. Abastant una perspectiva àmplia de la història biològica i social de la Humanitat, i passant a debatre les proves contra el virus pressumptament assassí, fins a a rebatre-les amb intel.ligència.

Potser algunes coses poden discutir-se, és clar, però el marc conceptual és clar. Cal tenir en compte que la natura ha dotat als homes d’unes armes defensives a nivell biològic molt bones. I que ens han permès sobreviure i adaptar-nos al món. Ara amb els avenços mèdics es fa evident que intentem adaptar el món a l’home, i això és un error de base. La societat moderna ha comportat avantatges, però ha fet la persona dependent d’aquesta mateixa societat. Ja no és autònom, ni per guarir-se, ni per la contaminació en què estem immersos: tant a nivell bacteriològic, com del medi ambient aquàtic, gasòs o terrestre. Això afecta a la nostra vida, a com vivim, i en quines condicions. És aquell perill que va denunciar Mary Shelley amb el seu “Frankenstein”, vivim com si fòssim zombis?.

El doctor Costa obre el camí a reconsiderar i valorar la tradició mèdica dels mil.lenis anteriors en la seva gran vàlua conceptual. En el treball del metge per ajudar al pacient a guarir-se material i espiritualment. No hi ha VIH si no hi ha ocasió per atacar a la persona. Cal enfortir la “Vix Naturae Medicatrix”, la força natural protectora o defensiva de cadascú. Un sistema immunològic fort no deixaria passar la malaltia. I si estem febles, tot ens pot ferir. Hem d’evitar confondre les causes amb les conseqüències, principi de tot raonament científic. Per sort, ja n’hi ha més gent que està treballant en redreçar les parets de la medicina.

A Catalunya tenim un exemple ben clar amb la fortalesa inexpugnable de Cardona. Situada dalt d’aquest imponent tossal, no la pogueren rendir mai sense que els de dins ho fessin per causes alienes. Per això, al 1714 va haver de capitular després de Barcelona. La societat catalana estava feble, i aleshores van entrar els Borbons. De fet, no van entrar, ja hi eren dins nostre. Però el cos català tenia les defenses immunològiques dèbils. Ara després de 300 anys, els catalans ens estem reforçant per poder vèncer les malalties que tenim.

Aquest Nadal del 2012 se’ns presenta rebaixat abans d’arribar als dies de Reis. Les il.lusions, tant polítiques, com socials i econòmiques, han quedat força aigualides. El mateix fred és, fins i tot, aigualit, massa temperat per a les èpoques que vivim. Doncs els neguits personals superen les esperances d’un futur millor, d’un futur que creiem fonamentat en una prosperitat material. I aquesta ja se l’han menjat uns quants responsables una dècada abans, amb la col.laboració de molta gent, per passiva o per activa.

L’acudit del Nadal del 2012 va ser “benvingut 2013!”, amb la idea de saltar-se el temps, per arribar a la meta airosos. Acabant l’any, la realitat ens diu que el vinent encara serà molt més cru, i caldrà empassar-nos aquesta amargor. A Madrid han aplicat el “catenaccio”, i el “Santiago y cierra España”, per això el 2013 serà un any perdut. L’Estat acollarà als de baix, i  esperen que en el vaixell no entri més aigua tancant els compartiments estancs. Però la tempesta és impressionant, i molts s’ofegaran. Al Principat ja ens podem preparar, que voldran enviar-nos al fons del mar. No podem continuar fent cas d’unes ordres suicides, i caldrà fer via.

Les solucions existeixen, i cadascú haurà de mirar quina triarà. Tampoc no crec que Hispania s’acabi del tot, com apunta el magnífic llibre: “Delenda est Hispania”. Però segur que patirà una gran rebaixa, molt més sentida tenint en compte que ningú s’enrecorda del Campionat del Món ni de l’Europeu de futbol, oi? L’autor del llibre, Albert Pont, va fer una presentació del seu llibre, i de les raons que hi exposa, molt amena i entenedora per a tothom. Va ser agradable veure entre el públic persones del poble que no pertanyien a cap partit polític, i que hi eren per escoltar amb les orelles ben obertes. A fe que vam gaudir de l’acte.

Després d’una setmana intensa a Sant Boi, el cansament ens venç. Sentim el pes de les pedres que haurem d’empenyer per obrir camí, però sabem que el goig del treball ben fet ens reviscolarà amb escreix. Com els pastors al mig de la muntanya, esperem secretament l’anunci de l’Àngel, i que torni a ser Nadal per poder arribar a l’establia.

Hi ha un llibre d’astronomia que es titula així. Amb l’afegit L’Evolució del Cosmos. El seu autor és Hubert Reeves, del Quebec, traduït del francès per l’editorial Empúries l’any 1985. Un bon llibre sobre cosmologia, encara que aquest autor potser no sigui tan famós com els senyors Stephen Hawkings o Carl Sagan. Va bé per poder anar des d’una perspectiva inimaginable, i anar davallant per una escala enorme. Aquesta escala ens arriba fins al filòsof català Francesc Pujols. Ell tenia una perspectiva molt àmplia de la vida, però també era conscient que calia tenir molta paciència. No debades, també va escriure el seu “Llibre de Job”, reeditat el 2007.

Encara més, després de dècades sense reedicions ni reimpressions, enguany el 2012 es reedita el seu gran llibre “Concepte General de la Ciència Catalana”. El Nadal ens portarà un acte al seu Ateneu Barcelonès, el qual tant va trepitjar aprofitant la desitjada reedició d’aquest llibre en un bon format. Enlloc de paper, els catalans també gravaríem les seves paraules en marbre, com va fer Salvador Dalí al davant del seu Museu de Figueres. Aquestos genis es tenien una gran devoció, tot i que Dalí no es relacionava tant amb el gran Alexandre Deulofeu, doncs el tenia massa aprop de casa seva. Alguna sucosa anècdota es pot trobar en el llibre “Els Darrers Mots” d’en Deulofeu editat pel seu nét.

Aquestos genis van aixecar les anècdotes de l’Eugeni d’Ors a categories filosòfiques i històriques que portaran la raó catalana a il.luminar els segles vinents. Nosaltres serem com els Reis Mags que seguiran aquestos estels vivents que ens van ensenyant el camí. Gràcies a tots ells podrem superar els temps difícils que vindran, amb l’esperança posada en un futur que farà justícia als catalans. Més enllà de les Generalitats, partits, polítiques, estats enemics, i altres dels quals, com ens diu la Bíblia, no quedarà pedra sobre pedra. “Nadal Encara” diu la nadala occitana, i nosaltres respondrem amb el “25 de Desembre”, cantem amb fe.

Cada votació és important en democràcia, cada persona dona el seu vot per a una opció. Pot ser per a una persona o per a una cosa. Hom pensa que la propera és la més important de la història, o ens ho fan pensar. Doncs dependrà de les coses en joc, però sobretot de la perspectiva de la gent. Tanmateix, les eleccions no deixa de ser un instrument més de la democràcia, entre d’altres com poden ser la divisió de potestats o d’autoritats, l’imperi del dret, etc… que conformem un conjunt, un tot general que anomenaríem democràcia. I són instruments en mans de les persones, aquestes són les protagonistes. Per què de què serveix la democràcia sense demòcrates?

És més, val més tenir o ser? Els filòsofs, pensadors i religiosos responen que és més important ser en aquesta vida, que tenir moltes coses. Per això, és més fàcil fer un referèndum a la Gran Bretanya, amb la seva tradició consuetudinària, que a Espanya. A la Gran Bretanya, tot i que encara són un imperi, són demòcrates. Mentres que a l’imperi espanyol tenen “democràcia” però no són “demòcrates”.

La Segona Restauració Borbònica, d’aquestos 30 anys, va ser una estafa o una comèdia?. La defensa dels privilegis dels espanyols, i sobretot dels poderosos, davant dels altres pobles i els humils, així com la continuació dels anys de perjuri, tant d’uns com d’altres, no seria el despotisme il.lustrat, que acaba amb revolucions, i amb coses com les de Líbia? En el fons, la transició va ser la continuació de l’esperpento que va explicitar Valle-Inclán. Podem recordar la modificació de la Constitución Española en quinze dies? I per a això calia fer un referèndum per a l’estatut de Catalunya, i després al Tribunal Constitucional després de quants anys? Quina presa de pèl! Cada dia es veu més que la democràcia “espanyola” s’està quedant sense demòcrates, i tot va com l’ordeno i mando, cosa més evident! O potser serà que no, que resulta que els demòcrates d’España s’estan quedant sense democràcia?

Però els catalans també ens hauríem d’adonar que nosaltres hem de fer neteja, agafar aigua i sabó, i rentar-nos bé, molt bé. Ser conscients que la llibertat comporta baixar del cotxe luxós i agafar un d’utilitari, significa llogar un cotxe abans que no pas comprar-lo, i molt sovint anar a peu i en bicicleta. Em sap greu dir-ho, però la majoria de partits polítics defensen la “seva” paradeta, posada enmig d’aquestes rambles de Catalunya. El producte que venen està una mica passat, i fa pinta de “congelat”, fins i tot aquells que diuen que “són” el poble i els més “progres”. La llibertat ens demana fer una tasca de reflexió profunda, de deixar coses enrera, fins i tot la Generalitat, per fer foc nou i tornar a començar. I aquesta llibertat estic segur que és tant beneficiosa per als catalans com per als castellans.

Cal mostrar la nostra ensenya, però també hauríem de deixar de donar voltes a la rotonda. El llibre “Els Darrers Mots” d’Alexandre Deulofeu , editat pel seu net Juli Gutiérrez i Deulofeu, recull un petit diàleg amb l’Abelardo Gabancho. “- Per què les cultures estan condemnades a desaparèixer després de repetir-se? i el nostre Alexandre li va contestar: – Perquè no han estat capaces d’ensenyar l’home a conèixe’s a si mateix i doncs a escapar del seu destí material!”.

Aquestos dies han sortit als diaris entrevistes a l’antic director general de la Caixa d’Estalvis i Pensions, en Josep Vilarasau. El motiu era, també, promocionar el seu llibre, on recull la trajectòria professional. La primera impressió era contradictòria: per una banda, hom tenia la curiositat d’escoltar a un protagonista destacat del món econòmic de la transició, i per l’altra, copsar que l’èxit espanyol d’aleshores ha portat al fracàs d’ara mateix.

Va començar a dirigir l’entitat financera a principis dels anys vuitanta. Agafava el relleu als directors que romanien, com el Dr. Luño. Aquest pertanyia a una tradició conservadora de les finances lligades al final del franquisme. El paternalisme imperant es va anar esvaint, i la “Santa Institució” va començar a créixer exponencialment. El director general estava envoltat, a més a més, per un bon equip de sotsdirectors, provinents de la burgesia catalana que feien pinya per anar endavant. Un d’ells, per exemple, Abel del Ruste, ha mort recentment. En Vilarasau arribava des de l’empresa pública, i la carrera a l’administració de l’estat espanyol li garantia un recolzament que no el feia dependre directament dels  partits polítics. En aquest sentit, va ser un gestor eficaç, de l’escola de l’antic INI, però més a l’americana.

Encara recordo quan Trias Fargas o Maria Aurèlia Campmany pujaven les escales de la Via Laietana per anar a demanar finançament. Ara ja no és així, van canviar la seu central, d’estil neogòtic, i la de l’antiga Caixa de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, per les torres negres a la Diagonal. Tota una declaració d’intencions: el triomf de les elits que viuen per sobre d’aquesta avinguda. Les escales es substituïen pels ascensors. Potser és llei de vida, però cal entendre que una escala puja o baixa més a poc a poc, i l’ascensor, de la mateixa manera que puja molt ràpid també baixa igual. Es van incrementar els beneficis, la plantilla, i les remuneracions del personal i l’expansió territorial, acompanyada d’un creixement de les oficines per tot arreu. La bonança econòmica permetia superar els entrebancs, tant financers com polítics, però transformava una entitat d’estalvis en un banc.

Poc o molt, el camí ja va començar amb el nou logotip de l’estrella. El requadre negre amb l’estel blau gran i els punts groc i vermell, tant espanyol com català, ves per on, era ple de contingut. Miró va fer el tapís així, el simbolisme del quadrat negre, com el mur que protegia l’estrella interior de les maltempsades de l’exterior, a la manera oriental. Amb els anys, el creixement de l’entitat va deixar enrera la filosofia de l’estalvi, d’una obra social assistencialista: escola d’infermeria, hospital de Santa Madrona, la xarxa de bibilioteques, reminiscències dels plantejaments de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que amaraven l’esperit del fundador de la Caixa, el Sr. Moragues. La guardiola va quedar arraconada per la capsa.

Es va canviar tot això per un enfocament de grans equipaments culturals, seguint l’estil francès presidencialista. Es deixava lo vell enrera, i la progressia beneïa tot en nom d’aquest ideal, en el fons, força materialista. El traç negre anava fent-se cada vegada més gruixut, i omplint l’espai blanc del tapís. Però el temps ens posa al nostre lloc. Tot i que està millor que altres entitats bancàries, la Caixa s’encamina cap a un nou model que deixarà enrera també l’època del Sr. Vilarasau. Hi ha nostàlgia dels anys de benestar econòmic, però no ens enganyem: “de aquellas aguas, vinieron estos lodos”.

Vam aprofitar el pont de Tots Sants, i el dijous vam sortir cap a Bagà. Una mica més tard del compte perquè la nit abans vam celebrar una castanyada amb els amics i vam ballar amb el grup de música Riu de Sant Boi de Llobregat.  Amb un bon regust, vam agafar l’autobús entre Manresa i Bagà, que surt cap al tard. Al dematí no tenen un bon horari, i en això, donem plenament suport a les reivindicacions de millora del transport públic al Pirineu. Doncs allà s’hi troba l’Alt Berguedà, on l’alta muntanya agombola arbres i rius a les seves valls.

Bagà també s’arrecera a la vall, en un petit turó a la vora del riu Bastareny. Aquest és un afluent del Llobregat, i des de Sant Boi no vam fer altre cosa que pujar aigües amunt. A veure si el projecte de recuperar els camins de la conca del riu Llobregat per anar a peu i en bicicleta que impulsa la Diputació de Barcelona arriben a bona fi. Jo estic segur que seria un projecte tant exitós com el de la Via Verda del Carrilet d’Olot. No debades, encara es troben els senders del carrilets que baixaven des de la Pobla de Lillet i Bagà fins a Guardiola de Bergadà, i continuaven fins a Berga i Manresa. Avui dia, la carretera per als cotxes ho aplega tot, i les caravanes hi són habituals, doncs no hi ha cap via alternativa.

Per sort, encara trobem camins i racons per passejar i respirar, com l’arranjament de la Via Nicolau. Prou apta per anar fins a Guardiola, o riu amunt fins a Sant Joan de l’Avellanet, tant a peu com en bicicleta. Si voleu fer cicloturisme, la carretera que surt de Bagà en direcció a les fonts del Bastareny és fantàstica!. Podeu arribar-vos fins a La Salle Natura, una casa de colònies ben equipada i posada en l’antiga masia coneguda com Cal Cerdanyola. En aquestos dies de tardor, els arbres verds s’esquitxen dels colors daurats d’aurons o arços, i roures, mentre la remor del riu s’escolta alegre per les pluges que han portat el mes d’octubre.

Per l’altra banda de Bagà, us podeu enfilar cap al santuari del Paller, també amb hostal i refugi, on podeu escalfar-vos amb el sol que s’escola com per entre la finestra que forma aquesta petita vall. El santuari conserva un bonic altar barroc ben restaurat, amb una Mare de Déu molt maca, acompanyada en un lateral per Santa Teresa de Jesús.  Un cop tornats a Bagà, podeu fer l’acabat d’estrenar camí de la serra, que us donarà la possibilitat de veure la vall de dalt a baix.

I al final, però no us la perdeu, Bagà mateix us conduirà pels seus carrers antics, la magnífica plaça porxada, esguardar la font de l’isard, i passar per l’esglèsia de Sant Esteve. Davallar cap al pont medieval, que creua el Bastareny, i arribar-vos al seu cuidat parc de la vila. Potser trobareu que Bagà no és gaire gran, però sí que condensa moltes coses: és una cruïlla en l’espai de les valls pirinenques, i en la història de la nostra gent. Bé val qui a Bagà hi va.

Tothom té una bandera, potser no és oficial, potser no és política, potser no és pas real. I per això, de tant en tant convé ensenyar-la, convé mostrar-la per saber qui som. Algunes vegades per fer el mal, i altres per fer el bé. Si és per defensar-se, qui pot discutir son dret sinó per la força, i aquesta força opressora esdevé il.legítima. És quan et demanen que ensenyis un DNI, que no és el teu, i que si no el portes a sobre, et poden dur a presó, posar-te una multa. I és la seva llei, però no el nostre dret.

Si un vaixell de guerra fa els controls rutinaris a unes naus catalanes, aquestes només haurien de respondre davant de les naus que portessin la bandera amb tres franges blaves sobre fons blanc. Aquesta és la bandera de la marina catalana. Curiosament s’assembla molt a la del club de fútbol que té el camp a Cornellà!

Si som persones, tenim dret a fer voleiar les banderes al vent, com si fossin estels. A plantar-les, o a cremar-les nosaltres mateixos, si creiem que cal fer-ho, doncs respectem i estimem sense sacralitzar. Qui sacralitza una cosa viva, se la fa seva, però d’allò que està mort i és de pedra, només es tracta d’un monument, d’un record. D’una tomba funerària a la qual alguns voldrien amb mala ànima que ens hi esvaïssim els catalans, esdevenint uns fantasmes. O una cosa arqueològica, digna això sí, de figurar en un museu, millor si és francès. Per sort, encara estem vius, i com diu la lletra de la cançó de Maria Roanet, “sota el gel, l’aigua camina”.

Encara podem escoltar el “Cant de la Senyera”, emocionar-nos, i si cal, posar-li una estrella. O bé adaptar la lletra d’altres himnes com el de Puerto Rico: “Que bonita bandera…” passant-la a “Com és de bonica la nostra senyera… “.

 Estirant el fil musical, encara podem escoltar en Pau Casals en l’Himne de les Nacions Unides. Si la nostra pàtria és el món, els catalans tenim una casa anomenada Can Catalunya. Gran o petita, és la nostra.

Els pensaments i raonaments del Joan Fuster s’aixequen des de terra valenciana per enlairar-se i prendre perspectives generals del món català. Amb diferents punts de vista, agermanats amb la tasca de Mossèn Antoni Alcover, de ses Illes, dels quals celebrem els seus aniversaris amb complaença i agraïment. I en contrast amb un altre intel.lectual contemporani, com fou Manuel de Pedrolo. En Pedrolo va ser intel.lectual de posició presa, ferma, i combativa i d’acord amb aquest tarannà bastí la seva obra i la seva vida. Per contra, en Joan Fuster bastí sobre l’enraonar i sobre el dubte vital tota la seva obra.

Ni tant sols l’anomenar Països Catalans fou un principi categòric, ni un mot inqüestionable. Va ser un nom de proposta, de comparació i de mirall reflex dels Països Castellans, que és la consigna amagada de l’imperi espanyol, des d’una perspectiva territorial. Com a bon savi, calia posar nom a les coses, i si hi havia una qüestió de noms, era perquè la pregunta ja contenia la resposta. Joan Fuster sabia que el País Valencià era la frontissa i la frontera entre Castella i Catalunya. Un lloc que té un Regne de València, amb Furs, i  que a més, té gent de nacionalitat i Dret Civil català. Un mosaic acolorit amb diferents formes de veure el món.

Celebrem amb orgull l’aniversari d’en Joan Fuster, dels seus escrits que ens feien pensar, i de les seves troballes, que com espurnes saltant del mall il.luminen el nostre pensament. Com el so de la campana que travessa la boira per fer-nos adonar de quina és la nostra posició, o com aquell llum dels estels que serveix de full de ruta per als mariners. D’aquestes i altres maneres, les naus catalanes fan el seu camí per evitar embarrancar en els esculls i roques que ens han posat en el nostre cap. Celebrem que també nosaltres som valencians.

Existeix l’art de trobar, això és lo que podem certificar quan anem als punts d’intercanvi de llibres. Tant a casals, centres o associacions, de per tot arreu dels països trobarem taules de “bookcrossing”, que de fet són uns encants per als interessats. És cert que el paper pot passar una crisi greu, que s’hagi metamorfosat en xips, però les idees i allò que transmeten és el punt més important.

Enmig d’allò que és la palla trobarem l’agulla daurada, com el llibre “L’Art de Volar” d’Antonio Altarriba i el dibuixant Kim. Sí, doncs és una història contada en el format de còmic, i en català. No és una història qualsevol, sinó la biografia d’Antonio Altarriba Lope, aragonès, un retaule que exposa diferents etapes vitals al llarg del segle XX. Com deia Guillem d’Efak, li va tocar a ell ser l’Antonio que neix per a viure i sobreviure la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Per suportar la Dictadura, i fins i tot, la Transició. Va mereixer el Premi Nacional de Còmic de Catalunya d’enguany, 2012, i jo dic, que amb tots els honors.

És un magnífic treball fet entre el seu fill i el dibuixant Kim que reten l’homenatge a unes generacions lluitadores, per bé i per mal. Aquelles que ara se’n van, com el nostre Heribert Barrera, o els seus Fraga i Carrillo. Tant sols el cel els podrà jutjar del cert. Amb aquest relat es dóna testimoni molt ben explicat i entenedor. Formalment clàssic, en un esquema cinematogràfic que arrenca amb el suicidi del protagonista, i recomença des de petit, les peripècies de cada edat. També destacaria l’ús del blanc i negre, amb uns diàlegs planers i expressius, molt naturals, que entrelliguen tota l’acció i el pensament. Que entrelliguen l’amargor amb el sucre, el plor amb el riure, que amaren les passes per aquest món.

Un món posat al servei de la idea, de l’actitud de lluita i superació de les adversitats, sabent que només podem volar si fem prou força per superar la resistència del vent, i que aleshores ens enlairarem. Potser el nostre cos caurà per la gravetat, però l’esperit sempre podrà anar més alt. Com ens passa a cada persona, i a la generació que li toca viure. Mentre l’home sigui home, cadascú posarà el seu gra i gravarà a la platja les petjades que esborren les onades del mar. 

Aquest joc de paraules és molt fàcil de fer, però cal ser català per entendre’l una mica. Si els nordamericans veuen el símbol de l’agència qualificació de riscos financers Standard&Poors, nosaltres encara podem llegir els pobres estàndards, traduint-lo literalment al català. Vés per on, ja tenim un fals amic en la llengua, i matèria de debat per al Màrius Serra i l’enigmística catalana. Ja sabem prou bé que per a molta gent és un enigma la manera com es qualifica la situació financera d’una persona, d’una entitat financera, o fins i tot, d’un estat. Jo no dic que sempre s’equivoquin, però les qualificacions queden en mans de persones que sembla que apliquen procediments químics per trobar un resultat, un valor que recull i simbolitza el preu en que cal taxar una cosa. Especialment en el mercat, i en el món financer globalitzat. El fet que la Generalitat de Catalunya, com a institució, hagi demanat el rescat financer al Gobierno del Reino de España comporta evidentment una repercusió en el nivell de risc. No és una cosa només moral, sinó que hi ha una traducció financera implícita que s’exposa a la vergonya pública.
Per sort, podem estar contents que només es tracta de la Generalitat, doncs jo crec que Catalunya i la seva gent, tot i la crisi, tiraran endavant. Estic segur que el nostre nivell de rating personal i local és una triple A, i més en els temps que vindran. Ho podeu preguntar als mateixos de S&P. Però són els nostres S&P locals, no els globals, i m’explicaré.

Cal explicar que si passem de la perspectiva global a la local, o de la categoria a l’anècdota, fent el procés invers d’Eugeni d’Ors, ens trobarem amb la nostra S&P. A la comarca del Ripollès la coneixen des de fa dècades. Tot i la crisi, va lluitant per tirar endavant l’empresa Soler&Palau. Aquestos dies han celebrat el funeral d’un dels fundadors, en Josep Palau, que juntament amb Eduard Soler van crear aquesta empresa de ventiladors. Des de Ripoll van saber expandir l’empresa a altres pobles catalans, i exportar a tot el món, amb una qualitat reconeguda. Ja sabem que la crisi també els afecta com a tothom, però sabem que el seu rating és bo per a tots nosaltres. L’esperit empresarial els ha permès donar feina, crear i compartir riquesa per a la seva gent, i fer arrelar en un lloc difícil com Ripoll una empresa de categoria, com si estiguessin en plena Suïssa.
Hauríem de convidar als nordamericans de Standards and Poors a Ripoll, i es meravellarien que en el monestir, en el marc del XXXIII Festival Internacional de Música, vam poder escoltar un magnífic concert de jazz americà a càrrec d’Ignasi Terraza, l’Esteve Pi, el Joan Chamorro i la seva estrella revelació, l’Andrea Motis. Els quals han rebut justament un dels Premis Altaveu del 2012. Estic segur que haurien valorat molt més alt el nivell dels catalans. No sabem si el futur sempre serà tant bo, però si podem tenir confiança en nosaltres mateixos. De les pedres del Pirineu s’han fet pans al ritme dels cants, però també de totes les pedres que n’hi ha pel món també en podrem fer pa, i fer-ne per a tothom!

Normalment no escric si no són coses viscudes, però faré una excepció amb les notícies que m’han arribat de Galícia. Més d’una amistat hi ha anat aquest estiu per passar les vacances. Jo fa anys que no hi vaig, però el record d’aquest país tant llunyà encara manté son caliu. Molts van a Galícia pensant que a més de parlar castellà, també trobarien més frescor i bon menjar, encara tenim el cap ben tancat per les fronteres estatals. Però qui vulgui descobrir aquest país celta ho ha de fer amb ulls d’estranger. Com a català, en el nostre cas.

Un dels amics ha anat a caminar, fent un tros del camí de Sant Jaume; un altre ha agafat l’autocaravana; i l’altre el cotxe, doncs han fet les ries baixes, més la costa que l’interior. D’ells, qui ha visitat Lugo n’ha quedat meravellat, doncs no s’ho podia imaginar que en realitat fós així. També han destacat l’excel.lent relació qualitat-preu del menjar, on el producte fresc, tot i haver pujat, encara manté un preu raonable. Per què aquest any s’han posat d’acord en anar-hi? no ho sé, és una crida, o precisament la recerca d’allò que es troba a la riba d’un altre mar?

La veritat és que les novetats que arriben d’altres països són molt repetitives, i enfocades en una direcció. Per evitar els enganys estem tornant a les noves que ens arriben per diferents camins per poder valorar la realitat. Per exemple, un dels amics s’ha trobat amb les manifestacions dels afectats per la venda de títols d’empresa per part dels bancs, coneguda com a “preferents”. Allà està gairebé tot en mans de l’antiga Caixa Galícia i Caixa de Vigo, actualment NocaCaixaGalícia, intervinguda per l’estat, i esperant les condicions de quitança que imposarà el rescat financer des de la Unió Europea. Un passeig marítim ple de gent, la majoria gran, que al seu dia ja van ocupar el Parlament de Galícia, amb el seu president del PP a dins. Aquest company també m’ha comentat la gran quantitat d’estructures i cases que estan parades per tot el país sense vendre, cosa que confirma la relació entre la bombolla immobiliària i les preferents, doncs això no s’ho ha trobat a Astúries!

Una altra notícia, aquesta coneguda per internet, és la de la mort del Sr. Pousa Antelo, un dels “bons e generosos filhos de Breogan” que diu l’himne gallec. Impulsant el cooperativisme al camp gallec durant els períodes foscos de la dictadura, i lluitant pel seu país com Isaac Díaz o Valentín Paz, tots seguint les petjades dels patriotes Castelao i Poveda. Potser n’hauran tingut un record a les jornades cooperativistes de la UCE de Prada que organitza la fundació Roca i Galès?

Galícia va del verd al negre, i si Pousa Antelo es quedaria en el color verd, el negre el reservaria per al Sr. Feijoo, actual president autonòmic que recorda més als reaccionaris del segle XVIII que al famós escriptor il.lustrat, el pare Feijoo.  La convocatòria anticipada de les properes eleccions del 21 d’octubre estan marcades pels interessos de Madrid, personificats en el Sr. Mariano Raxoi, president analfabet a la cap i a la fi. Doncs cal vendre l’ànima per manar a la capital?. O és que el Sr. Rajoy s’ha llegit “Sempre en Galiza” de Castelao i es pensa que encara dorm al Pazo de Raxoi?

Davant de la catedral de Santiago es troba aquest palau, i la seva història és mereix un conte de Merlí redactat per Àlvaro Cunqueiro. Edificat al segle XVIII pel bisbe del mateix cognom Raxoi, en gallec castellanitzat, i Rajoy en reintegrat, conserva les sales esplèndides, de l’ajuntament i del seminari, però també els soterranis amb les presons per a la gent. No serà que a Madrid el president està mirant cap amunt mentre els seus peus es troben agafats pels grillons dels condemnats? Des de Catalunya, mantinguem la mirada atenta als gallecs “bons e generosos”. A Galícia també tenim molts aliats, i moltes coses per compartir, incloent una bona taula.

De tant en tant, trobem llibres que ens fan repensar algunes idees preconcebudes. Idees establertes de fa temps a la societat actual, i que quan tenim la gosadia d’anar al text original les posem en qüestió. Un d’aquestos prejudicis, les pors que embolcallen els misteris, correspon al pensament de Maquiavel: “el fi justifica els mitjans. Aquest és el resum escampat com un “leiv motiv”, el qual trontolla en llegir el text, i dialoga amb l’autor més enllà dels segles. Sobretot gràcies al llibre d'”El Príncep” editat per Laia l’any 1982 dintre de la col.lecció Textos Filosòfics, que compta amb una excel.lent traducció i encara millor introducció de Jordi Moners, signada a Sant Boi de Llobregat.

Quants estudiants de ciències polítiques o de gestió i administració pública se l’han llegit? Jo diria que molt pocs. Jo fins ara he de confessar que tampoc. Més aviat, la majoria de la gent s’ha quedat amb la idea preconcebuda, i posada en pràctica en el dia a dia de forma “natural”, d’una manera més aviat “darwinista”. I aquest plantejament no explica gaire el lligam entre Maquiavel i Darwin. De fet, tots dos formen part en diferents segles del torrent que neix en el Renaixement Clàssic, i que fonamenta l’Edat Moderna i el triomf de la Il.lustració. La pregunta que ens fem avui dia és per què la raó ja no il.lumina prou la societat de l’Europa Occidental?

Doncs perquè estem en una època de canvi, igual que ho estava Maquiavel. Sabem que l’Europa dels estats-nació occidentals està entrant en decadència, els símptomes són evidents. Els fonaments o les arrels estan exhaurides, i rellegir Niccolò de Ma Chiavelli ens permet tenir una perspectiva històrica adient. Maquiavel vol redactar “El Príncep” com una proposta de futur. Per entendre aquesta cal veure la seva vida emmarcada en el context d’aquell canvi de segle. La magnífica edició de Jordi Moners ens ho explica ben explicat.

Davant de l’acabament de l’Edat Mitjana, amb l’esquizofrènia entre la radicalitat religiosa d’un Savoranola i la radicalitat cavalleresca dels mercenaris, Maquiavel redacta un text que vol portar una experiència pràctica i raonada als governs en mans dels prínceps. Una proposta gens cínica, i menys encara nihilista. És una crítica constructiva: malgrat no creure en el tacticisme de la “via del mezzo”, el del mig, ell la defensarà donant suport a Cèsar Borgia. El fracàs de Cèsar també serà el de Maquiavel en aquells moments. Els seus escrits no portaran a la regeneració de la Itàlia on viu, ni l’alliberaran dels mals interns ni de les invasions exteriors. Les paradoxes de la vida faran que els seus pensaments fonamentin els nous estats-nació moderns, sobretot Espanya i França, que en mans de reis assumiran el paper dels prínceps. Una altra paradoxa històrica serà l’expansió i el triomf de la casa dels Medici de Florència per tota Europa i força segles.

Nicolau del Mas dels Clavells serà testimoni d’un canvi de cicle cultural enorme, i serà un dels pilars que fan de pont entre l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna. És el pas de la noblesa, militar i religiosa, compartint raó i sentiment, cap a una nova societat que separarà raó i sentiment en diferents camps, cap a una burgesia que sosté l’estat i una religió contraposada a la laïcitat, que oscil.larà entre la Contrareforma i el Protestantisme.

Ara, en el canvi de segle i de mil.leni, també estem en un moment de transformació. També trobarem personatges que faran de pont entre un món que s’està esvaint, i el que neixerà i fruitarà en els propers segles. Voldríem que Catalunya tingués un pes important en aquest futur, i que fos de manera global o universal, però no sabem com serà ni de quina manera. En tot cas, no creiem que el Principat actual en mans de la Generalitat, ni la proposta d’un estat-nació tingui èxit sense padrins. Tampoc no sabem quin paper tindran Pujol i Mas en aquest canvi, però els catalans, com diu Maquiavel, només hauríem de confiar en les nostres pròpies forces. I no hem de tenir por, ja que per trobar Sant Jordi primer hem de trobar el drac!