Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
La unitat de l’esquerra nacional i el dret a decidir
Mai no he amagat el fet que, com a independentista, em va costar molt pair el pacte de govern que va portar a la formació del govern tripartit el 2003, donat que mai no he cregut que el PSC-PSOE fos una formació que se sentís compromesa a treballar a favor de la catalanitat. Des que tinc ideologia política, els he vist com una simple sucursal del PSOE, que s’entusiasmen amb els discursos del ZP de torn, i que històricament han menyspreat el catalanisme en considerar que és una ideologia burgesa. L’únic aspecte que em permetia veure el costat positiu del nou govern era el fet que, finalment, hi havia un relleu en la direcció de la Generalitat i en la política catalana. No de vades era una anomalia que tota una generació de catalans i de catalanes, nascuts i nascudes poc després de la mort del dictador, només coneguessin com a referent polític, Jordi Pujol, o com a gran referent social i esportiu, Josep Lluís Núñez. A més, cap dels dos eren precisament sants de la meua devoció. Amb un canvi, tindríem al davant una nova visió del país, amb nous ideals i nova manera de fer i d’actuar, malgrat que no em feia el pes el partit majoritari del nou govern.
A partir d’aquest vessant positiu, vaig anar evolucionant quant a la meua visió del tripartit. He de reconèixer que m’ha agradat el treball de conselleries com la de Benestar Social, també l’intens treball envers la normalització lingüística, l’impuls a projectes tan importants com l’Institut Ramon Llull per la promoció exterior de la cultura catalana, o les polítiques d’estalvi d’aigua que s’han portat a terme. Tot i això, mai no els he donat la total confiança, atès que han topat tothora amb una mancança estructural transcendental: la independència estratègica catalana davant de l’entramat polític espanyol, la qual mai no es pot aconseguir amb un president que és, a la vegada, membre del Comitè executiu del PSOE.
El pitjor de tot és que els socialistes gaudeixen d’un poder polític enorme que no havia tingut mai anteriorment ningú. Disposen del poder a l’estat, a la Generalitat, a bona part de les diputacions i als ajuntaments amb més pes demogràfic del Principat. Considero molt nefasta la manipulació que fan dels mitjans de comunicació, que els serveix per sortir indemnes de qualsevol polèmica. El president Montilla va usar pel davant i pel darrera la paraula “gestió” durant la campanya electoral, com a exemple de superació dels debats identitaris, que ells conceben com a negatius i ridiculitzen en tot moment. En canvi, el seu balanç quant a gestió no pot ser més dolent. No hi ha hagut pitjor gestió en els darrers 30 anys que la que varen fer en el caos dels trens de rodalies, en què va haver-hi un autèntic daltabaix ciutadà. Si continuem amb els greuges, ens trobaríem amb problemes gravíssims en temes bàsics com: suministrament elèctric, l’aigua, els trens, els aeroports, etc., dels quals se n’ha parlat abastament.
La societat catalana dóna mostres d’estancament i un alt grau d’immobilisme. Malgrat aquests desastres estructurals, responsabilitat de conselleries socialistes, se’ls ha donat un aclaparador suport electoral, francament incomprensible. Gràcies a la parcialitat dels mitjans de comunicació, i a l’existència d’una dreta cavernícola, als dels PSOE els és fàcil vendre el seu producte: ells són el seny i els altres la rauxa!
Amb les aliances amb el PSOE, es debilita l’espai de l’esquerra nacionalment catalana. Personalment no em posiciono com a contrari a acords a nivell municipal amb les candidatures del PSOE, atès que cada municipi és un món, i depèn del “feeling” personal entre els membres dels diferents partits. Sí que considero un error monumental deixar la direcció del país en mans d’un partit d’obediència espanyola i, a més, molt deslleial amb la resta de socis. Polítics espanyolistes com Manel Mas, José Zaragoza, Miquel Iceta o Joan Ferran no tenen cap “feeling” amb la catalanitat i destrueixen l’adversari impunement dia sí dia també.
L’actuació de Montilla quant a la crisi de la sequera ha estat patètica. Aposta per un transvasament a esquenes totalment del territori ebrenc, sense cap mena de diàleg social amb els agents del territori. Ens ha deixat orfes de president i de govern. Ha posat una pressió immensa damunt del delegat del govern a l’Ebre, Lluís Salvadó, que passarà factura malauradament al líder republicà. Per a ERC el pacte amb el PSOE és un mal negoci, ja que està cansant el seu electorat, que no veu amb bons ulls la submissió política actual. Carod n’és el principal responsable, Puigcercós li va al darrera. Quant a ICV, si no hi ha un cop de timó considerable (una nova generació de polítics agafin el relleu en la direcció) quedarà totalment engolida dintre de la maquinària corrossiva PSOE. No és un parlar per parlar, ens juguem el futur dels partits de l’esquerra catalana, davant de l’actuació erràtica de les seues direccions actuals.
I en cap moment estic parlant de donar un xec en blanc a CiU. Senzillament, hi ha molt joc a jugar en la política nostrada, incloent la banqueta durant una temporada. Innocent com sóc, encara vull confiar en la possible articulació de l’esquerra catalana, ERC-ICV-CUP, com a solució de futur davant de l’orde polític actual. El dret a decidir hauria de ser l’ideari que impulsés aquesta necessària unitat d’acció de les forces esquerranes i catalanistes. Les rivalitats actuals entre les formacions sobiranistes només condueixen a un carreró amb una única eixida: el PSOE, amo i senyor de la política catalana!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que el que planteges, amb una bona voluntat crec que excessiva, em sembla molt interessant. Però hi ha dues coses que crec prèvies. Per una banda, la necessitat de consolidar una alternativa política a ERC i ICV, als Blocs respectius, Compromisos, IPV, ERPV… Una alternativa que encara confio -malgrat ella mateixa- que podria ser la CUP, si es desentén de models polítics caducats, establir un terreny de joc propi, d’esquerra independentista oberta a la realitat del país.
I per un altre cantó, que aquest projecte abasti el conjunt dels Països Catalans.
Fet i consolidat això, crec que podem parlar amb aquests dos monyigots que dius, i amb els altres també. Si no es dóna aquesta dinàmica, la política sempre vindrà marcada per la lògica regional-autonòmica i per un model de fer política superat.
Crec que el tema de la nova cultura de l’aigua està en la base de la nova manera de fer política. L’estancament, l’immobilisme social que viu la nostra nació, crec que té molt a veure amb aquest model de fer política, que ha tocat fons i els seus protagonistes no són referents per a ningú.
En el cas de la CUP hi ha el perill de quedar definitivament estancada seguint models polítics que són iguals que els que qüestionem i engolits per les direccions d’aquests grups, de fet alguns ja ho intenten donat que el pot donar imatge de renovació.
Un debat interessant per seguir fent.
Una abraçada.