Una vida de lluita

Tàrrega, maig 1951

Jo treballava a la Banca Segarra, un dels darres bancs privats que varen existir a Catalunya. Una botiga petita als baixos d’una casa molt maca de la cunyada del amo del banc El Sr. Segarra, al carrer Cervera, ja a prop del Pati.

Dirigia el banc de forma paternalista el mateix Sr. Francesc Segarra Vives, de familia benestant i arrelada al país. L’apoderat el Sr. Ramon Novell i Andreu, una bellíssima persona, ànima de tota iniciativa cívica i cultural de la ciutat, un home culte, correcte, amb un entusiasme contagiós i a qui Tàrrega mai podrà agair-li tot lo que va fer per la ciutat.

La tercera firma el Sr. Vidal, persona exemplar, el meu mestre de la vida. Amb ma ferma i paraula adeqüada em va anar, literalment, formant tant professional com personalment.

Els  gent d’esglèsia i de dretes pero decididament catalanistes. Marcats però per la guerra, havien perdut molts amics i parents a mans dels sicaris de la CNT i la FAI i havien, per altra banda, vist repressaliats altres companys i familiars, per catalanistes, al acabar la guerra. Malgrat tot, hi havia la voluntat, soterrada però ferma, de refer el país i de mantenir encesa la petita guspira de catalanitat.

A Tàrrega, com a totes les viles i ciutats no industrialitzades tot-hom parlava en català. Ep!, m`erro. Tot-hom menys la guardia civil i un funcionari de l’Institut Nacional de Previssió. Però no es podia escriure en la nostra llengua, llevat dels avisos parroquials que es fixaven a la porta de l’esglèsia. I per aquella escletxa, i com que feia d’escolà i tenia una bona lletra, em varen encarregar d’escriure els avisos, i el Sr. Novell es va cuidar de corretgir al meu defectuós idioma escrit.

La permisivitat envers lo que feien els capellans i gent d’esglèsia em va obrir un camp de possibilitats per buscar adeptes a la que ja era la meva causa… difondre el català i la idea de la Pàtria.

Peró d’aixó ja en parlarem en un altre lloc,

L’ampla biblioteca particular del Sr. Novell em va permetre llegir als clàssics catalans, ignorats als llibres de text, que, en tot els det cursos de batxillerat només anomenaven a "Mossen Jacinto Veredaguer" (siic.). Molts d’aquells llibres havien estat salvats de la crema de la biblioteca de Cal Subies, framilia rica i noble, que s’havia fet pels milicians els primers dies de la guerra, en mig del desori general. I em vaig adonar que a la darrera contratapa hi tenien una estampeta amb l’escut de la casa Sobíes i una inscripció: Ex-libris.

El Srt. Novell a qui vaig acudir, m’explicà que era una marca de propietat i que n’hi havia de molt boniques, verdaderes obres d’art en miniatura i que inclús es col.leccionaven.

M’en va ensenyar uns quants que en tenia… i ja vaig estar enganxat.

Ho vaig decidir. Faria, com sigui, una col.lecció d’ex-libris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!