Una vida de lluita
Jo també vull un estat propi
Puigcerdà, Setembre 1956
Havia arribat amb el tren de la tarda del dia abans. Carregat amb una maleta de cartró amb quadre mudes, un parell de camises i poca cosa més. Venia, als meus, 24 anys a fer d’apoderat del Banc Popular. Ers la primeera vegada que feia sol un viatge tant llarg (figureu-vos, de Tàrrega a Puigcerdà, nou hores de tren, més les tres hores de transbord a Barcelona).
Pero avui era dissabte a la tarda i deixant els mal-de-caps (que segur en tindria), pel dilluns, em vaig apressurar a fer lo que portava de cap: baixar a França.
Tota una aventura. No hi havia passaport, tenies que anar a la policia a fer-te un passi de vint-i.quetre hores i no posies allunyar-te mes de 50 Km. del lloc d’entrada. M’havia facilitat la feina i donat l’aval necessari el caixer del Banc. Un home "triempleat": caixer, policia d’aduanes els caps de setmana i contrabandista a la nit. Les feines li eren complementàries i, a fe de listo, que en sabia treure profit.
I ja em tens, havent dinat, carretera de Llivia avall fins a la Guingueta. Un poblet menut, amb moltes flors, una petita estació i quatre tendes. Fent-.me el cosmopolita, entro allà on deia : Café-Tabac i amb el meu francés del batxillerat, dic a una dona grossa que hi havia darrera el taulell:
-Bon soir, vous avez du tabac? (Ho havia estat assajant tota la baixada)
-Qué dius, maco, que vols que tinga sino tabac. Això es un estanc .
Em digué en correcte català.
Vaig quedar de pedra. A França i parlaven en català!
Als llibres d’història i geografia de la postguerra, no parlaven per a res a la Catalunya francesa. Millor dit, no parlaven gairebé res de Catalunya.
Ja tranquil, vaig demanar lo que n’havia portat allí i que es convertiria en una companya fidel i inseparable per tota la vida . UNA PIPA.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobo interessant el tema: Les pipes. Jo sóc fumador de tabac, però sempre m’ha fet gràcia, he sentit simpatia, per la forma de fumar pipa. És una forma de fumar molt més tranquila, és tot un cerimonial. Però sembla que s’ha perdut força. El meu avi en fumava, i ho veia cada dia, però darrerament veure algú fumar pipa és gairebé una cosa impossible.
I, quan veig un jove fumar pipa, el primer que em passa pel cap és observar la pedanteria de progre "xungo" que va de "guais", per dir-ho d’una forma clara. És a dir, no trobo que hi hagi joves fumant pipa per gust. Vaig molt errat?
Salut!
Marcús (de Terrassa, també)
A banda de la lentitud dels trens (la tecnologia llavors era la que era) cal destacar la lògica del disseny de la xarxa ferroviaria.