Una vida de lluita
Jo també vull un estat propi
Es el meu primer record. Tindria uns tres anys. Una habitació clara i espaiosa, unes cadiretes de bova, rajola blanca de València a la paret … i una ferum de pixats de canalla que s’ha quedat a la meva pituitaria ja per tota la vida.
Es clar! No es coneixien els bolquers de paper i vint menuts ploraners i sense calces tancats i sense gran cosa que fer… doncs a pixar plegats.
Ens guardava una monja vella, que no feia la vetlla per qüestions d’edat. Era bona dona, un xic sorda, i això li era de gran utilitat en mig del xivarri que hi havia.
Les monges eren Carmelites i es guanyaven uns diners vetllant malalts a la nit, D’ací lo de "la vetlla". I tenien una guarderia pels menuts, lloc on va iniciarse la meva vida social.
Un dia la mare em digué: -Avui no vas a col.legi.
Era el 19 de juliol del 1936.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha recordat el cas d’un senyor que vaig conèixer fa temps que em va explicar que quan era un jovenet havia d’anar a la cerimona d’inaguració de l’Olimpiada Popular del 36 de Barcelona a fer-hi uns exercicis gimnàstics amb la gent del seu col·legi o colla. El dia assenyalat es va llevar il·lusionat molt més d’hora que de costum i la seva mare li va dir que no es podia sortir al carrer que hi havia trets. "Bah!" Va pensar ell. "Això en un parell d’hores s’acabarà" .
"Dues hores? Tres anys va durar la broma!" M’acabava dient.
És curiós que a la segona quinzena de juliol encara hi havia escola. Les vacances eren només al mes d’agost?