Una vida de lluita

El que explico en aquestes notes està exclussivament fonamentat en els meus records, els records d’un infant de quatre anys, que veia ensorrar-se el seu mon

Tàrrega, 19 de Juliol del 1936

El taller de sastreria de casa tenia un balcó a l’Avinguda de Catalunya, devant del Café-Cine La Aliança i de l única casa modernista de la ciutat: Cal Sobíes.

Avui no m’havien deixat sortir al balcó, el meu lloc habitual d’esbarjo. Em vaig dedicar a jugar amb botons( qué mes normal en una sastreria), les noies no havien vingut a treballar i no passava gairebé ningu pel carrer, de tant en tant es sentien crits i soroll però com que no podia sortir no sabia de que anava.

El pare s’havia fet un aparell de galena, amb l’antena connectada a un somier i escoltava amb els seus auriculars. S’alçava sovint per comunicar alguna notícia a la mare que seguia cosint encara que amb una cara d’amoinada que no era la seva habitual.

Truquen a la porta del pis, per la vidriera veig al Sr. Paco i a la seva muller, la Sra. Maria, veins del pis de sobre. El Sr,. Paco Biscarri després vaig sapiguer que era el president del partit d`Esquerra Republicana a Tàrrega.

Varen entrar tot agitats. El Sr. Paco digué.al meu pare.

-Quim, la teva sogra està al Pati, davant de l’esglesia del Carme i esbronca als milicians. Jo la he volgut calmar i no m’ha fet cas, hi ha perill real de que li facin mal de veritat.

La meva padrina Agneta per part de mare era una dona decidida i, filla de Tàrrega com era, coneixia a tot-hom, i enfutismada al veure que calaven foc a les imatges i ornaments de la "seva" esglèsia, cridava pel seu nom a cada un dels esvalotats mlicians,

"-Tu, el Pepet de Cal Forn, no t’en dones vergonya! Ja no et recordes de quant et vares curar del trancasso per les oracions del Pare Casulà? "

I aixís, un per un. La cosa no era per agafar-ho en broma, aquella gent estava exaltada i ja s’havien preduït els primers assassinats.

Mentres cremava el Carme, també calaven foc a l’Esglèsia Parroquial, a Sant Antoni i a tot lo que feia ferum de capellà, capellans inclossos, si els podien haver.

El perill no era tant de la gent exaltada de Tàrrega, com dels que havien vingut de Cervera, els quals al no conèixer ningú de la ciutat, podien fer mal sense remordiment. En justa correspondència molts de Tàrrega anaren capo a Cervera a fer la mateixa feina.

El pare i el Sisco de Cal Rutx, un cosí nostre, anaren ràpidament cap al Pati, i, no sense resistència de la padrina assoliren portar-la cap a casa seva, a l’Arrabal del Carme. Allí, entre tots. i ajudats amb unes tasses de til.la, l’anaren calmant i la cosa no passa d’un ensurt.

Era de nit ja i davant de nostra casa mateix, una foguera engolia mobles, cortines, llibres, tot lo que havien arreplegat a Cal Sobíes i que no havien rampinyat en propi profit com els objectes de valor, coberteria, etc que hi trobaren..

El pare, sortí corrent, desoïnt els precs de ma mare i tornà al cap d’una estona carregat amb una senalla de llibres enquadernats en vermell. Eren part de l’Obra Completa de Mn. Cinto, salvada de la crema, i les meves primeres lectures en català, en les lliçons que quant sols tenia  quatre anys em donà el pare a partir de llavors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!