Ramon Tremosa

El passat dimecres 2 de juny hem celebrat al Parlament Europeu una conferència sobre els corredors ferroviaris de mercaderies, amb presència de Jordi Pujol, Guy Verhofstad (ex primer ministre belga de 1999 al 2008 i actualment eurodiputat i president del grup liberal) i Jean Eric Paqué, alt funcionari de la Comissió Europea que s’ocupa a la DG TRAN dels corredors esmentats (tots tres a la foto). L’acte ha anat molt bé: hi ha assistit un centenar de persones, bàsicament catalans que treballen a Brussel·les, però també alguns eurodiputats, eurofuncionaris i representats del món logístic europeu. Aquest acte ha servit per a presentar la versió anglesa del meu darrer llibre “Catalonia, an emerging economy” (Sussex Academic Press), el qual actualitza i amplia el contingut del llibre “Catalunya, país emergent”, presentat també pel president Pujol al juny de 2008. Aquesta crònica setmanal la completo amb dues coses més: d’una banda, la visita que vaig fer aquest dissabte a Igualada, on s’hi ha celebrat la segona edició del Rec, una fira tèxtil de marques de moda a l’antic barri industrial dels adobers del Rec, que el govern municipal de PSC+ICV vol enrunar. D’altra banda, parlo de la possible expropiació que el Ministeri d’Indústria pot decidir aquesta setmana de les primes del sector fotovoltaic a l’energia solar… amb efectes retroactius des de l’any 2007!! Si això passa, l’Espanya de Zapatero s’allunyarà encara més dels marcs reguladors estables i previsibles europeus i s’acostarà encara més als populismes demagogs i revolucionaris sud-americans (“exprópiese”, que tan bé retrata el dictador veneçolà Hugo Chávez).

1.- L’acte a Brussel·les a favor del corredor mediterrani l’hem celebrat pocs dies abans de la reunió que a Saragossa faran els ministres de transports europeus, dins del marc de la presidència rotatòria europea. Guy Verhofstad ha declarat aquest corredor com una prioritat del grup liberal en aquesta legislatura, per causa dels seus múltiples avantatges: redueix la congestió i la contaminació de les autopistes del nord d’Europa i afavoreix que es completi el mercat interior ferroviari, que avui encara no arriba als països del sud d’Europa perquè França i Espanya encara es resisteixen a liberalitzar les seves vies de tren.

Jean Eric Paqué ha declarat que l’objectiu de les xarxes de trens de mercaderies europees és unir totes les capitals dels estats així com també les principals regions portuàries europees. Aquest darrer criteri és fantàstic per als catalans i valencians: al febrer passat al Parlament Europeu, el professor de la Universitat d’Anvers Theo Nottebom va presentar un treball en el qual la regió portuària que comprèn els ports de Barcelona i València va ser, a l’any 2008, la quarta regió europea en tràfic de contenidors. La primera regió la conformen els ports de Rotterdam-Anvers-Bruges, la segona regió els ports d’Hamburg i Bremen, la tercera el port de Londres i el delta del Tàmesi i la quarta ja era la nostra a tocar del gran Londres (i això que Barcelona i València només atenen tràfics locals, ja que no disposa de tren i no poden fer de porta d’entrada continental). I encara més espectacular és la progressió des de 1985 fins al 2008: del sisè al quart lloc, empatat gairebé amb el tercer, i amb un gran potencial de creixement. 

El divendres i el dissabte passat La Vanguardia es va fer ressò de l’acte i també va entrevistar el comissari de Transports, l’estonià Siim Kallas, qui deia que la Travesía Central de los Pirineos era molt cara i poc sostenible energètica i mediambientalment (al meu facebook hi trobareu els links). El Heraldo de Aragón, però, fa dies que manipula dades i publica coses increïbles: han arribat a escriure que el corredor mediterrani és fins a cinc vegades més car que el corredor pel Pirineu aragonès!!

Ja que estem intervinguts per Europa, que la UE remati la feina: si decideix Espanya, l’aposta ja fa temps que des de Madrid mira cap al Pirineu aragonès. Si decideix Brussel·les, els criteris d’eficiència econòmica i dels efectes multiplicadors sobre el PIB dels corredors de mercaderies fan que el corredor mediterrani tingui moltes més possibilitats. Aquest és el missatge que vaig llançar dimecres: que Europa intervingui també la política d’inversions en infraestructures, perquè sinó la recuperació del creixement econòmic de l’Estat espanyol no es produirà amb la intensitat que caldria.  

L’Espanya radial anti-catalana del segle XXI és com la del segle XIX: “antes pobre que próspera”, si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans i valencians. Mireu sinó quin “viva la muerte” post-modern espanyol: el dia 04.05.2010 PSOE i PP voten en contra de la meva esmena 115 a l’informe Marinescu a la comissió de Transports del Parlament Europeu, una esmena que demanava la construcció d’un tercer riell en aquells països amb corredors ferroviaris prioritaris que tinguessin amples de via diferents a l’europeu (Espanya i Rússia). Així s’eliminarien les barreres físiques al lliure tràfic de trens, tot fent compatibles tràfics continentals i locals. Com s’entén? Els altres diputats liberals encara “flipen” ara.

El ministre Blanco llança un missatge molt perillós: ara també pintarem al mapa de prioritats el corredor mediterrani, el qual serà impulsat pel capital privat, mentre que el capital públic europeu i espanyol serà invertit al corredor aragonès. Això només seria viable per als catalans i valencians si es comença construint primer, i en solitari, el corredor mediterrani. Si es pretén que tots dos avancin alhora, el corredor mediterrani mai no serà fet si ha de competir alhora amb el corredor aragonès: cap grup privat assumirà un risc com aquest si a 200 quilòmetres el govern espanyol construeix un corredor amb diner públic sense cap risc. Pensem en l’autopista AP-7 entre La Jonquera i Alacant: si al mateix temps el govern de Franco hagués construït una autovia gratuïta sud-nord per Aragó, el capital privat mai no hauria pogut amortitzar les inversions enfront del risc zero d’una autovia pública. I això és encara més clar en el tràfic ferroviari, on les inversions costen molt més de rendibilitzar que en el tràfic rodat. 

2.- A l’antic barri del Rec d’Igualada aquest dissabte hi van acudir milers de visitants de tot el país, atrets per la segona edició de les “pop art stores” que es van establir per tres dies als edificis de l’antic barri industrial del Rec, un barri industrial en el qual a partir del segle XVIII s’hi van concentrar les adoberies de pell. Una multitud de gent omplia de gom a gom les botigues ocasionals de Custo, Sita Murt, Armand Basi, Josep Abril, IKKS, Pepe Jeans… Pera més informació consulteu el web www.anoiadiari.cat.

La gràcia de tot plegat és la revolta ciutadana contra el projecte del govern bipartit PSC+ICV d’Igualada d’enrunar un barri històric entre el casc antic i el riu. Tot generant activitat econòmica en les antigues indústries adoberes, amb la instal·lació d’alguns despatxos professionals de moda i amb la celebració de certàmens com aquest, s’ha posat en valor tot el patrimoni històric de la ciutat i s’ha fet més difícil el projecte municipal de liquidar el barri. Com en altres casos, alguns líders empresarials i civils han liderat una resposta intel·ligent i altament efectiva contra els despotisme especulatiu dels socialistes. 

3.- El govern espanyol està estudiant, a través del Ministeri d’Indústria, una reducció en la tarifa que reben les instal·lacions d’energies renovables a l’Estat espanyol, en particular les acollides al Reial Decret 661/2007 de 25 de maig, pel qual es regula l’activitat de producció d’energia elèctrica en règim especial. Si es confirma que el canvi regulatori afectarà les instal·lacions ja existents, es crearia una enorme inseguretat jurídica i es posaria en perill tot el sector d’energies renovables, penalitzant enormement dels inversors estrangers. A Europa alguns eurodiputats em diuen: “Per què ZP, que ha fet bandera de les renovables al seu país durant cinc anys, ara ens expropia totes les primes amb efectes retroactius? És que potser la situació del dèficit i del deute públic espanyol és pitjor del que es reconeix?”

Arran del favorable entorn regulatori aprovat pel govern espanyol al 2007, en el què es regulaven tarifes estables per a 25 anys, el sector fotovoltaic va experimentar un gran creixement a l’Estat espanyol. Així, des del 2007 s’haurien desenvolupat més de 3.000 megawats en unes 50.000 instal·lacions, invertint 23.000 milions d’euros i creant 100.000 llocs de treball. Un canvi de regulació amb efectes retroactius suposaria trencar la confiança dels inversors, violant la Carta Europea de l’Energia i dels Acords de Promoció i Protecció Recíproca d’Inversions subscrits per Espanya. Per què el president ZP no retalla els 1.000 milions d’euros de subvenció a les centrals tèrmiques de carbó d’Astúries, altament contaminants? Certament, aquest ZP és una ruïna!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!