Ramon Tremosa

El diumenge passat CiU va aconseguir una gran victòria electoral sobre el govern tripartit i tot just aquesta mateixa setmana, amb l’anunci de la privatització dels aeroports d’AENA que margina la Generalitat, el PSOE de ZP em confirma el títol d’aquest article (un cop més i en van molts en els darrers set anys): el PSOE abans prefereix privatitzar el monopoli ineficient d’AENA que abordar la solució eficient, la gestió individual dels aeroports des dels diferents territoris. I això ho fa un govern d’esquerres allà i ho ha tolerat un govern d’esquerres aquí durant set anys, amb els seus 30 diputats a Madrid!! En opinió meva els tripartits han fracassat perquè el PSC, tot i complicitat i la docilitat total d’ERC i d’ICV, no ha aconseguit camuflar davant dels catalans la seva dependència fatal del centralisme del PSOE i el seu fals federalisme. El PSC, tot fent servir un discurs tronat del segle passat entre dretes i esquerres per seguir camuflant la mentida que ha paralitzat l’autogovern de Catalunya des de 1977, ha estat clamorosament derrotat utilitzant un llenguatge que a l’Europa avançada ja pràcticament ningú no fa servir, tal com vinc dient darrerament en aquest blog. CiU ha aconseguit una victòria històrica a les 41 comarques catalanes, especialment significativa al cinturó roig de Barcelona: una victòria que enterra les aspiracions d’ERC de substituir el PSC com a primer partit metropolità, mitjançant el regal continuat de la presidència de la Generalitat als sucursalistes del PSOE (aquest era l’objectiu de la famosa aposta estratègica d’ERC al 2003 i al 2006, que jo des del diari Avui havia criticat des del primer dia). Si l’art de la política consisteix en convertir idees en escons, CiU se n’ha sortit més bé que ningú amb la seva aposta pel concert econòmic, essent el seu missatge el més creïble per als catalans. La qüestió nacional i territorial catalana centrarà el debat dels propers anys mentre que el conflicte esquerra-dreta, en els termes en què el tripartit l’ha utilitzat contra CiU, em sembla ja caducat.

1.- Si l’art de la política consisteix en convertir idees en escons, el fracàs de PSC i ICV (que han baixat força tot i apurar el seu discurs ideològic de bons i dolents, d’esquerra-dreta) i especialment el daltabaix d’ERC (que ha perdut el 50% dels vots en un context d’independentisme sociològic a l’alça), contrasta amb el creixement homogeni de CiU per tot Catalunya: la seva proposta a favor del concert econòmic, molt explícita per primera vegada en la seva història, ha estat molt més creïble i li ha permès tornar a ser un “catch all party” guanyant vots a tots els altres partits. I ni tant sols l’excusa de la participació val per a justificar la derrota sonada del tripartit: tot i que algunes campanyes amb vídeos barroers semblaven buscar la desmobilització general de l’electorat (cosa que hauria fet molt més difícil el tomb electoral i hauria fragmentat encara més el mapa polític del parlament), la participació ha crescut del 56% al 60% i el triomf de CiU és tan incontestable com el 5 a 0 del Barça al Madrid, segons frase del brillant politòleg de la UPF Ferran Requejo al diari Ara del dissabte. I això que el PSC ha disposat de tot l’aparell propagandístic de tots els governs i mitjans de comunicació per a suavitzar la seva caiguda i ERC s’ha beneficiat que Laporta i Carretero no es van posar d’acord: les sinèrgies d’una llista única em sembla que els hauria acostat molts als republicans.

2.- Carl Haglund és un jove i brillant eurodiputat finès, braç dret del comissari d’economia finès Olli Rehn, que representa la minoria sueca de Finlàndia. Ha passat el cap de setmana pre-electoral a Barcelona i l’hem portat a visitar el museu i el camp del Barça i la Sagrada Família amb l’arquitecte Jordi Bonet, gràcies a la sempre disposada Joaquima Alemany (els suecs a Finlàndia només representen el 5% de la població i ara un partit xenòfob finès a l’alça vol eliminar la cooficialitat del suec, cosa que fa en Carl extremadament sensible al fet català). A la nit electoral, a l’hotel Majestic en Carl Haglund em diu que els de CiU semblem nòrdics per l’escassa eufòria amb què s’ha acollit el sondeig de TV3 a les vuit del vespre: gat escaldat de l’aigua freda fuig, li dic, tot i que aquest sondeig és molt representatiu, ja que està fet amb quatre grans onades de votants, contestades per unes 30.000 persones en col·legis representatius. De fet, les quatre onades han circulat per la xarxa durant tot el dia i sempre han anunciat una CiU per sobre dels 60 diputats i un PSC per sota dels 30 diputats i, per tant, no es pot parlar de sorpresa.

Després dels resultat oficials, l’eufòria es desbordarà quan TV3 començarà a donar els resultats electorals del cinturó de Barcelona. En Carl Haglund em pregunta com hem fet la campanya, ja que ell coneix que el règim franquista va emplaçar l’emigració espanyola dels anys 60 en un cinturó al voltant de Barcelona (com si s’hagués volgut separar la capital del seu rerepaís) i era bon coneixedor de la dualitat electoral històrica socialista-convergent, de vot molt diferenciat per ciutats, pobles i barris: li explico que diputats, alcaldes i militants de CiU hem fet uns 200 actes diaris per tot el país, en paral·lel a la campanya del candidat principal. ”Per fer això cal tenir molt motivat el personal”, em diu. Li responc que lluitem per la nostra identitat nacional i que a més CiU, tal com va dir Jordi Pujol al míting final, ha hagut de suportar un governabilitat molt sectària en contra seva, “un intent d’aniquilació” segons Jordi Cabré, que ha passat especialment en el segon tripartit des de la purga de periodistes desafectes en els mitjans de comunicació fins a la inculpació descarada de suposats delictes del passat encara no resolts per la justícia espanyola.

3.- El dilluns 29 de novembre al matí, després de deixar els nens a l’escola, volem amb la Maria Rosa a Brussel·les. Hem dormit molt poc perquè la festa a l’Òpium es va allargar molt, estem rebentats però molt contents. En arribar al Parlament he enviat als 736 diputats i a tots els seus assistents un email amb els resultats electorals i alguns comentaris. A la nit el Barça juga i tots els bars són plens d’europeus, que van cantant els successius gols al Madrid. No es poden absorbir tantes emocions en tan poc de temps!! Al dia següent compareix el comissari Joaquín Almunia i, en respondre la meva pregunta, comença felicitant-me per la victòria electoral. Un diputat crida a darrera meu: “felicita’l també per la victòria del Barça”, enmig de rialles generals. Aquesta ha estat una setmana de moltíssimes felicitacions, una setmana fantàstica en aquest sempre incert ofici de la política, un ofici realment de glòria incerta, tal com escriuria Joan Sales en la seva gran novel·la de referència.

4.- Phillip Lambert és un eurodiputat verd de Valònia que pertany a la comissió d’Economia i, en veure’m, ve directe cap a mi: perquè ha caigut el tripartit? I després em fa una pregunta clau: és ICV un partit comunista? Li dic que ICV arrossega encara un fort substrat comunista. Ell sap bé que en Raül Romeva, en el seu pas del grup comunista al grup verd al Parlament Europeu, no ha estat pas comprès entre molts militants d’ICV. En Raül és un gran treballador, col·labora sovint amb els diputats liberals holandesos del nostre grup i li dic que a mi no em sembla una persona ni dogmàtica ni inflexible, sinó tot el contrari. ”Més que comunista, li dic, ICV ha estat un partit molt anti-business, supersancionador a les empreses, hiperregulador en els negocis, posant tot tipus de pals a les rodes medi-ambientals a noves inversions productives en molts sectors, generant anticossos per tot arreu del país”… Això, que fins i tot el PSC ho diu, no és pas un detall poc important: en el seu camí cap a la governabilitat, els verds europeus no volen, en les properes eleccions europees, cap partit verd al seu grup que vagi coaligat amb algun partit comunista. En Raül tindrà feina per endavant, perquè ICV s’ha guanyat a pols la seva fama de partit anti-business…

5.- Els records més emotius a l’hotel Majestic per a mi van començar després de sortir l’Artur Mas al balcó: quan ja marxàvem a fer una copa tranquil·la amb amics i coneguts van començar a arribar interventors, aquests si eufòrics, dels llocs més inversemblants, tot anunciant que CiU havia guanyat les eleccions als seus pobles i ciutats. Parlo d’emoció perquè, en molts casos, coneixia la gent que venia, ja que havia anat a fer mítings a les eleccions europees als seus municipis i barris i ara en alguns casos hi havia tornat: parlo de veterans militants convergents, amb trenta anys de servei fidel, voltats de molta canalla jove i entusiasta i que tenien aquell dia i aquell moment el seu moment de victòria històrica; com la que jo recordo de quan vaig votar per primera vegada el 1984, en la primera majoria absoluta de Jordi Pujol, que va obrir un cicle llarg de construcció nacional efectiva i de brillants resultats electorals, gràcies a la inèrcia que CiU va prendre al 1984. “Hem guanyat per primer cop a El Prat”!! “Hem duplicat el PSC a Terrassa!!”, “Hem triplicat el PSC a Molins de Rei!! … I així Sant Boi, Manresa i totes les localitats del Bages, Badalona, la Zona Franca, gairebé s’empata amb el PSC a l’Hospitalet i a Nou Barris, a Sarrià multipliquem per 9 els socialistes, els més que dupliquem a tot Barcelona… Era molt important per CiU guanyar bé aquestes eleccions, perquè la necessària autocrítica i renovació sigui ben feta, tant al PSC com a ERC i ICV. I també l’Artur Mas necessitava guanyar autoritat tan interna, en la coalició i el partit, com externa, davant de la societat.

La rotunda victòria de CiU del 28-N, en opinió meva, té un mèrit democràtic extraordinari: amb molt menys mitjans i sense pràcticament poder polític, la bona notícia que ens donava Jordi Pujol al Palau Sant Jordi el dia del míting final s’havia demostrat profèticament certa: ”hi ha país”. I també la frase principal de la campanya de l’Artur Mas s’havia demostrat molt ben trobada: “aquestes eleccions, més que entre dretes i esquerres, més que entre independentistes i catalanistes, més que entre catalanoparlants i castellanoparlants, són unes eleccions entre el present que tenim i el futur que volem com a catalans”.

I quan recordo el que em va dir el regidor de l’ajuntament de Vic, el gran músic Xevi Solà, a l’Òpium amb una copa a la mà molt entrada la nit (“ara sembla que podrem deixar als nostres fills un país nacionalment i electoralment prou armat”), sento una gran plenitud interior, com si una petita part del nostre relleu generacional (què és una nació, sinó una cadena de generacions?) s’hagués ja acomplert.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!