Ramon Tremosa
Torre de Guaita
Crisi fiscal al món occidental?
He llegit molts articles en els darrers dies al voltant de la crisi grega i les seves possibles conseqüències a casa nostra. De tots els que he llegit, però, n’hi ha un que no em puc treure del cap per la inquietud que em va causar i aquest és un bon indicador d’impacte: un article que recordes al cap de molts dies és senyal que ha superat la rabiosa actualitat conjuntural del dia a dia per a plantejar qüestions estructurals a llarg termini. L’article del què us parlo avui va aparèixer al Financial Times el passat 11 de febrer, es titulava “Una crisi grega està venint cap a Amèrica” i era signat per Niall Ferguson, editor del diari esmentat i autor del llibre “A Financial History of the World”. Lluny de fer llenya de l’arbre grec caigut, i encara més lluny de posar més en qüestió les contradiccions de la zona euro (esport massa fàcil de molts opinadors anglosaxons, encantats de disparar contra la potencial feblesa de l’euro sense parlar mai de l’ensorrada de la lliura esterlina o de la bastant probable decadència del dòlar), Ferguson fa un avís a tot el món occidental. La “mare de totes les bombolles”, la del col·lapse del deute públic, ha començat a mostrar els primers impactes a Atenes, però aquest moviment sísmic… ¿pot créixer de magnitud i pot afectar de manera consecutiva altres països occidentals? Us adjunto en aquest apunt un resum extens de l’article esmentat, atès que aporta dades i reflexions que he trobat molt interessants.
“There’s no Keynesian free lunch”. Hem d’aprendre en el món occidental, després de dos anys de crisi econòmica intensa, que no ha funcionat el que es podria traduir com a barra lliure i/o gratuïta keynesiana. Els enormes dèficits públics de les polítiques fiscals occidentals no han estat, contra la crisi, ni la meitat d’eficaços que la política monetària de combat que està en curs (tipus d’interès zero + “quantitative easing”). En primer lloc, perquè els efectes multiplicadors i expansius esperats dels dèficits públics han estat molt per sota del que s’esperava; i en segon lloc, perquè les explosions per possibles impagaments dels dèficits públics emesos han esclatat molt abans del què es pensava (la recent crisi grega).
Per als Estats Units, segueix Ferguson, la data de la recuperació cada cop es veu més lluny. La posició fiscal del govern nord-americà s’allunya cada vegada del concepte de “port segur” que des de fa 60 anys havien gaudit els títols de deute públic dels EUA. Ferguson ho remata així: “considerar avui que invertir en deute públic dels EUA és una inversió sòlida és com considerar que al 1941 Pearl Harbour era una base sòlida per a la flota nord-americana”.
Les projeccions pressupostàries de la Casa Blanca reconeixen que, en només dos anys i al ritme actual pressupostat de dèficits públics del 10% del PIB, el deute públic dels EUA equivaldran al 100% del PIB dels EUA (el PIB dels EUA equival a un 20% del PIB mundial i el deute públic és el resultat d’acumular dèficits públics). Això suposa un punt de no retorn: algunes projeccions de l’oficina pressupostària del Congrés comencen a insinuar que els EUA ja no assoliran mai més un pressupost equilibrat entre ingressos i despeses…
Molts països occidentals potents (EUA, Gran Bretanya i també Japó), han entrat en una espiral de successius dèficits públics anuals al voltant del 10% del PIB, la qual cosa planteja dubtes consistents sobre la capacitat de finançament futura de les boles de neu dels deutes públics creixents que s’estan generant. Les tensions per aconseguir l’estalvi dels països emergents (l’únic que pot finançar l’endeutament del món occidental) poden forçar augments dels tipus d’interès i poden comportar grans oscil·lacions en els tipus de canvi. I el panorama serà especialment complicat en aquells països (com és ara el cas espanyol, més que el nord-americà) en què el sector privat està molt endeutat.
En els darrers anys als EUA dos factors han evitat fins ara els increments dels tipus d’interès: les compres massives d’actius financers practicades per la Reserva Federal i per les autoritats xineses. Però el banc central nord-americà aviat començarà a retirar el “quantitative easing” (l’últim i desesperat intent dels bancs centrals per mirar d’activar el flux de diner en l’economia) i els xinesos estan reduint notablement les compres d’actius nord-americans (pel que fa als “Treasuries”, els xinesos en van comprar el 47% del total al 2006, un 20% del total al 2008… i només en compraran un 5% enguany). El “quantitative easing” fa referència a una actuació de caràcter excepcional dels bancs centrals: aquests intervenen directament en el mercat comprant actius financers amb la finalitat d’augmentar l’oferta monetària en circulació, abaratir els costos de finançament, procurar una reactivació del crèdit i evitar la deflació.
Morgan Stanley estima que el tipus d’interès dels títols de deute públic a 10 anys pujaran aquest any del 3,5% al 5,5%. Si aquest increment es confirma, això suposaria un esforç suplementari de 300 bilions de dòlars addicionals per a pagar interessos de deute. Aquest fet pot fer fracassar tot l’escenari macroeconòmic previst per Obama, que preveu en els propers anys creixements del PIB al voltant del 3,7% amb unes inflacions al voltant de l’1,5%. Si els tipus d’interès pugen el creixement econòmic serà molt menor i llavors l’escenari encara es complicarà més. En aquest sentit, la setmana passada l’agència de serveis d’inversió Moody’s va advertir que la qualificació de triple A del deute públic nord-americà no es podia considerar com a “garantida”. Tal com diu Larry Summer, fins quan el país que més fons demana als mercats internacionals per a finançar-se pot mantenir-se com a primera potència mundial?
Conclou Niall Ferguson: “La crisi fiscal ha començat a Grècia, bressol de la civilització occidental. Aviat travessarà el canal de la Mànega en direcció cap a Anglaterra. La qüestió clau és saber quan aquesta crisi arribarà al darrer bastió del poder occidental, a l’altre costat de l’Atlàntic”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I si l’economia no es reactiva aviat, els ingressos públics seguiran baixant (es recaptaran menys impostos) i les despeses públiques aniran augmentant (cada cop s’han de pagar més prestacions per atur)…quin panorama!
N’hi ha dos factors nous, el component nou de l’alt nivell de globalització i la velocitat que pren, que pot fer que una política keynessiana exagerada i mal duta, de forma precipitada i sense la suficient eficiència fracassen de forma encara més dolenta.
La despesa pública per la despesa pública, sense un nivell alt d’eficiència, encara fa més inoperant l’economia d’un país a nivell global, alhora que detrau finançament i possibilitats d’un desenvolupament economic addient i equilibrat.
Aquest equilibri economic a escala global fa que l’economia d’occident no podrà assolir els nivells de fiscalitat actual i una estructura pública i de creiximent ineficient de la despesa pública, congelant la possibilitat de desenvolupar una activitat econòmica equilibrada i addient.
El creiximent imparable del deuter públic a occident, no ajuda a un creiximent equilibrat i sostenible adient de l’activitat econòmica, si més no tot el contrari acaba ofegant-la encara més.
Crec que els creixement d’aquests últims anys s’ha fet amb un endeutament desmesurat i ara toca pagar els plats trencats. Si el creixement no hagués estat tant elevat, potser estariem en crisi, però no sería tant profunda.
Benvolgut Ramon
Sembla que el Sr. Niall ha aprés de ZP que no es pot anar menyspreant als altres del que també et pot passar a tu. En aquest article hi ha molts conceptes que tot Govern que es preui de ser-ho, hauria d’analitzar amb profunditat i neutralitat.
Les Administracions com a salvadores del mon. Totes les Administracions (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, autonomies, estats i comunitat europea) tenen una tendència innata al creixement fins l’infinit i de pas a justificar que són necessàries totes i més. Resumint si tant creixen, al final tot serà Administració, i qui produirà? Conseqüència , aquest model no és sostenible.
Per capilaritat aquest model s’ha tramés a les grans empreses espanyoles amb seus centrals molt potents (especialment situades a Madrid) i centres productius febles a la perifèria. Tampoc és sostenible.
El model keynesià els encanta a les Administracions dons els hi assegura recursos infinits, i fins no fa gaires encara senties “el dinero no es problema”. Tot fals, el que demanes s’ha de tornar amb interessos, aleshores quan demanis, que sigui per alguna cosa molt productiva, sinó no toquis res.
En contraposició veiem com la potència de les polítiques monetàries amb un euroibor de un 1% en un any ha incrementat el cash a les nostres butxaques en 1.500 M€ cada mes, i s’ha incrementat el capital que amortitzem del nostre deute cada mes en 1.250 M€ (el pla ZP ha costat 6.000 M€ + interessos).
L’efecte multiplicador, com de model de creador de bombolles a inflar una pilota punxada bufant. Els que venim de l’enginyeria sempre tenim al cap la 2ª llei de la termodinàmica, amb la implicació principal, “no hi ha cap sistema amb rendiment superior a 1”. L’efecte multiplicador intenta esquivar-lo, però al final ell sol es colapse. Jo el definiria com l’efecte desmultiplicador, on la velocitat de desmultiplicació depèn del tipus d’economia on s’apliqui, ja sigui tancada, oberta amb superàvit comercial o oberta amb dèficit comercial. La nostre és la pitjor, oberta amb dèficit comercial, en dos o tres cicles ell 99% del capital ha desaparegut. I el problema és que s’ha de tornar amb interessos.
Lligar el dèficit públic amb el PIB. Pur malabarisme (no faig servir la paraula enginyeria-financera ja que ni els enginyers ni els financers pintem res en aquests invents). El dèficit públic és clar, la diferència entre el que entra i el que surt, i ja està. En canvi el PIB, buff, com indicador de l’evolució de la riquesa d’un estat, perfecte, però no és la riquesa real d’aquest estat. Aleshores quan relacionem indicadors amb objectius totalment diferents ens trobem en casos com Grècia, Espanya, EUA i d’altres.
La producció de residus ha baixat en el 2009 un 20%en els industrials i un 6% en els domèstics, i el PIB solament ha baixat un 4%??, no quadra.
Deu ser que el Sr. Niall Ferguson sap el significat real de enginyeria-financera.
Salut i força
Conrad
Hola,
Us deixo un enllaç a una entrevista del programa ànima de TV3 que van fer al Sr. Ricard Vergés. Allà analitza l’endeutament de l’estat i dels bancs, parla de la fi del miracle espanyol.
http://www.tv3.cat/videos/2553059/Ricard-Verges-la-fi-del-miracle-espanyol
Suposo que per això s’enten l’emissió de deute a curt termini del tresor públic: tapar els forats que han fet els bans.
Joaquim Duran
Crec que l’economia que ens afecta a tots directament s’ha d’explicar d’una manera molt més planera, tothom ha d’estar informat del problema de l’endeutament de la nostra societat.
Gastem massa, consumim i malbaratem com si fossim tots rics, sembla que fins que la situació és insostenible i hi ha un daltabaix, ningú vol treure les copes de la festa, i després que ens prenguin el que hem ballat.
Els equips que hem votat per tal que administrin el fons comú format amb els diners que entre tots posem amb els nostres impostos, sempre gasten més del que els hi donem. I com més gasten, més necessiten per mantenir-ho funcionant.
Entretant, la cultura de l’esforç i de la producció és menystinguda pels gestors, és millor valorat i retribuït un funcionari burócrata que un autònom que genera riquesa i llocs de treball.
Crec que ens equivoquem si no fem un replantejament en base zero de la cultura del be públic, perquè hi ha molta feina inútil i obsoleta que costa una fortuna i no val la pena seguir fent d’aquesta manera, potser cal retornar més el protagonisme a la gent, que ho farà més eficientment perquè ho necessita i li agrada. El que no interessa ha de decaure i deixar-se de fer.
Per exemple potenciar els pressupostos participatius, que els administrats puguin decidir el volum d’impostos que volen pagar en funció dels serveis que espera rebre i de les inversions que volen que es realitzin.
Els gestors, només han de seguir el camí que el poble ha escollit, recollint els diners que els cedeixen i realitzant la feina que s’espera a canvi.
El Deute Públic, de fet, son com accions d’una empresa, tots els administrats som socies d’aquest club, però els que han comprat el Deute Públic-Accions, en realitat en son els propietaris.
Vist així, deure el 100% del pressupost anual, o del PIB, equival a privatitzar el sector públic, amb una diferència crucial. El que compra les accions d’una empresa, la controla i la gestiona com vol. El que compra Deute Públic, només espera obtenir-ne uns rèdits econòmics, i si és molt poderós, controlar-ne els dirigents com a lobi de pressió.
En una societat pública repensada en base zero, s’ha de canviar totalment el xip: Qui porti els residus separats per poder-los reciclar, ha de rebre un import per la feina que ha fet per classificar-los, per contra, qui ho porti tot barrejat, ha de pagar un import per tal que una persona ho classifiqui per poder-ho reciclar.
Els diners generen diners, és una dita molt antiga que en mans de les administracions públiques es transforma en els diners generen més deute: Tenim diners per fer un equipament públic, un cop està fet, gastem molt més per mantenir-lo en funcionament, moltes poques vegades s’amortitza la inversió. Dissenys espectaculars i caríssims, projectes que no s’utilitzen per diverses poblacions.
No costaria gaire tenir un fons de projectes, on hi hagués 50 tipus de piscines i 50 de pavellons esportius. Cada administració escull en funció de les seves necessitats la que vol fer, i només l’ha executar, amb l’experiència dels costos reals de construcció que ha representat per a altres llocs on ja s’ha fet.
En fi, no em vull allargar més, només dir que deute públic significa pa per avui i gana per demà, més impostos i menys pensions.