Ramon Tremosa

1.- Ahir el president Pujol va dir que “el procés cap a l’Estat propi ha de ser curt”. De la mateixa manera, a principis de 2004 la patronal CECOT de Terrassa va dir públicament que el nou Estatut de Catalunya s’havia de resoldre amb celeritat, atès que allargar innecessàriament els períodes dels canvis institucionals generava incertesa en les empreses i en els mercats, opinió que jo comparteixo plenament. No haver-ho com amb l’Estatut de Sau al 1979, tancat en poques setmanes, és el primer gran error del gran fracàs del darrer Estatut que explica avui com està Catalunya.

En aquest sentit, jo penso que el primer tripartit va allargar des de 2004 fins al setembre de 2005 l’aprovació de l’Estatut per mirar de guanyar temps i consolidar-se en el poder a la Generalitat. De la mateixa manera, el Tribunal Constitucional es va prendre també quatre llargs anys de temps per, en opinió meva, veure si el segon tripartit també quallava en el poder (el TC sempre ha estat molt “sensible” als interessos del partit espanyol que governa a cada moment). Per aquest motiu en alguns cònclaves vaticans de resultat incerts a l’edat mitjana tancaven els cardenals en un monestir i no els deixaven sortir fins que no hi hagués un nou Papa.

Per això celebro molt les paraules del president Mas d’aquesta setmana (“el primer que faré com a president és trucar a Madrid per parlar de la consulta i, si no em fan cas, apel·lar a la comunitat i al dret internacional”) i del conseller Mas-Collell (“cal organitzar el referèndum com més aviat millor”).

2.- En aquest sentit, jo seria partidari de convocar el referèndum d’autodeterminació més d’hora que tard, el referèndum que ha promès el president Mas al Parlament de Catalunya la setmana passada, si és que finalment va al programa electoral de CiU. És a dir, millor al 2013 més que no pas al 2015, si és que els partits que van donar suport a la moció autodeterminista del passat dijous surten reforçats de les properes eleccions. També em pregunten molts eurodiputats “quan” serà el referèndum, tot demanant precisió i data. Els catalans això ho hem de saber respondre ràpidament. Avui mateix el conseller Mas-Collell ha defensat aquesta mateixa tesi al Circulo Ecuestre.

3.- Amenaces per atemorir els catalans: l’únic argument que fins ara han fet servir els dos partits espanyols ha estat amenaçar amb l’apocalipsi: expulsió de la UE i de l’euro, no es cobraran les pensions ni els subsidis, es perdran els fons europeus… cap element positiu que expliqui els beneficis i bondats (si és que encara n’hi han) del model centralista madrileny ofert a Catalunya, ja que l’que empobreix i margina. Quina diferència amb el cas escocès!! el Financial Times, diari públicament posicionat pel No al referèndum escocès, va fer al juny un editorial contra David Cameron advertint que, si no explicava més i millor els beneficis de la Gran Bretanya, corria el risc de perdre el referèndum. Desmontem algunes amenaces:

* Expulsió de l’euro: la moneda única no és un camí de roses per a Espanya i, sense l’aportació fiscal neta de Catalunya, tindria encara més dificil de seguir formant-ne part. El dia anglès The Telegraph opina que Espanya sense Catalunya hauria de sortir de l’euro, més que no pas una Catalunya que ja està més lligada econòmicament als mercats europeus que al mercat espanyol.

* Expulsió de la UE: La comissària luxemburguesa Viviane Reding ha desmentit que Catalunya sigui automàticament expulsada de la UE si s’independentitza d’Espanya: “no hi ha cap llei que digui això”. Reding no és pas una comissària qualsevol: vicepresident de la Comissió Europea, gràcies a la seva llarga experiència en la política europea és una de les veus més autoritzades de la família democrata-cristiana del PPE i s’ha enfrontat quan calgut a presidents o primers ministres com ara Nicolas Sarkozy.

* Ampliació interior (“internal enlargement”): La secesssió d’un territori d’un estat membre de la UE encara no s’ha produït i, per tant, no hi ha cap precedent que serveixi com a model dels efectes que pot comportar. Que la UE i la Comissió Europea es preparen per a aquesta eventualitat és un secret a veus, atès que a l’horitzó hi ha el referèndum escocès al 2014: en cas que es produeixi llavors caldrà procedir a una ampliació interior i Escòcia demanarà la subrogació automàtica a tots els tractats vigents als quals estigui adscrit a hores d’ara la Gran Bretanya, deixant per més endavant altres qüestions com acollir-se o no a l’euro.

* El precedent de l’Alemanya reunificada: En tot cas, tant la UE com el BCE i tots els altres organismes europeus estarien interessats en què aquest procés fos el més ràpid possible, per tal de reduir al màxim les incerteses i els costos que la creació d’un nou estat. Si hi ha voluntat política, però, el precedent veloç de la reunificació alemanya és el que nosaltres hem d’invocar. Tampoc no estava previst en cap tractat aquesta possibilitat però, al moment de la veritat, la llibertat i la democràcia van passar un cop més al davant dels textos legals. Europa i la UE encara són una casa on els valors de la llibertat i la democràcia són fonamentals i passen al davant dels textos legals vigents. El precedent de Kosovo, àmpliament explciat en el meu article al blog la setmana passada, també pot ser invocat.

* Finançament de Catalunya en els mercats internacionals: com diu Xavier Sala-i-Martin, és dins d’aquesta Espanya autonòmica que els mercats financers globals s’han tancat per a la Generalitat dependent de les transferències de Madrid. Un Estat català que recaptés tots els impostos mereixeria millors ratings, tal com l’agència Standard & Poors va mantenir el 21 de juliol d’enguany a Euskadi gràcies i precisament pel seu model de concert econòmic: http://mobile.reuters.com/article/idUSWNA121920120717?irpc=932

* Catalunya naixeria arruïnada: si Catalunya és expulsada de la UE llavors tampoc no té perquè assumir una part del deute públic espanyol, tot ell a nom del Regne d’Espanya. I si cal assumir-ne una part, llavors també Catalunya té dret a una part dels actius d’Espanya (or i divises, infraestructures, empreses públiques….). Tot dependrà de les negociacions i, com ha dit Niño Becerra, Europa no deixarà que Espanya molesti Catalunya per les 4000 multinacionals europees que hi ha en el nostre territori. Per cert, el president de la patronal química de Tarragona ha dit que “els precoupa més la falta d’infraestructures que no pas l’autodeterminació”.

4.- Espanya és un gran país, però l’han arruïnat uns quants milers d’alts funcionaris de l’Estat, centralistes i jacobins, a voltes fills de grans nissagues de poder madrilenyes, que han capturat les cúpules dels dos grans partits espanyols, fins al punt que molts dels ministres passats i actuals són alts funcionaris (dels 14 ministres del PP 11 en són!!). És del centralisme ruïnós del Gran Madrid dels quals una majoria creixent de catalans, especialment les seves classes populars i mitjanes, es volen separar: per a elles els costos del centralisme ruïnós madrileny ja són més grans que els costos de crear un nou Estat europeu.