Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Una faula
Vivim en un edifici antic i atrotinat, al barri del Camp d’en Grassot. L’administradora de la nostra finca cobra religiosament cada mes una aportació dels seus habitants, però aquesta inversió constant dels llogaters no es tradueix mai en cap millora: l’estat de l’escala és més aviat lamentable. Llòbrec, trist, deixat. El més problemàtic és que la finca, que no té ascensor, sovint no té llum als replans. De vegades no hi ha llum al segon pis. De vegades és el tercer o el primer. La setmana passada vam arribar a una situació crítica: només hi havia llum en un dels replans.
Però sempre hi ha gent que diu prou. La meva companya, per exemple. Farta de pujar pisos a les palpentes,
dimarts passat va decidir acabar amb aquesta situació mitjançant l’acció
directa, canviant la bombeta del nostre replà. Així, el quart pis va
tornar a tenir llum.
Pensava que l’exemple seria seguit per la resta de veïns, però no va
ser així. Dimecres, la foscor seguia sent majoritària. Una decepció. Tan difícil és canviar la bombeta del teu replà? [Més]
Llavors,
intel·ligent, va decidir col·lectivitzar el problema, penjant una nota
al taulell d’anuncis de la finca, on habitualment no s’hi explica res
d’interessant. Un extracte: “A tots els veïns: ja sabem que
l’administradora de la nostra finca cobra per no fer res, però canviar
una bombeta del teu replà no costa tant: jo ja ho he fet amb la meva”.
Etcètera.
El dimecres no va passar res. Només hi havia llum en dos replans: el
nostre i el que sempre havia estat encès. Només la veïna del tercer pis
va escriure un apunt a la nota: “ja he parlat amb
l’administradora, a veure si ho soluciona”.
El dijous, la veïna del segon va canviar la seva bombeta de motu
propi, i va escriure una altra nota: “jo ja he canviat la meva!”. Ja
eren tres els pisos que tenien llum.
El divendres hi havia bombetes noves a tots els replans, una
circumnstància que no s’havia donat mai en els set anys que fa que vivim
en aquest edifici. Però clar, en tot aquest temps mai ningú havia
tingut la determinació de penjar una nota al taulell d’anuncis on mai
s’hi diu res d’interessant per interpel·lar la resta del veïnat.
Ara la nostra escala segueix sent vella i atrotinada, i segueix
tenint una administradora que cobra per no fer res, però ja té llum.
Algú podria pensar que això de canviar les bombetes és un pedaç, i que és millor que, directament, ens busquem un pis en un edifici nou amb ascensor. Fins i tot millor si és un pis de propietat en un barri més maco.
Que voleu que us digui. Potser és que som malpensats o tenim aquest gen tan català de la mosca sota el nas, però em sembla que si un dia canviem de pis, potser serà més ampli i lluminós, potser tindrà ascensor o estarà en un barri més lluït… Però si es fonen les bombetes i ningú les canvia, haurem de passar a l’acció directa.
Calla, tu: I si fessim una cooperativa d’habitatge?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
t’has de buscar una administradora de finques com la de la meva escala. És una comissionista nata, i sempre té ganes de fer moltes coses, moltes obres. Sempre sospitosament cares. Davant la meva sorpresa, a tots els veïns els hi sembla sempre fantàstic, potser perquè a l’Eixample hi ha una mena de norma social de no acceptar mai que vas curt de diners. Això de les bombetes ho hauria solucionat canviant la instal·lació elèctrica de tot l’edifici….
Així que, de vegades, és millor tenir algú que cobra per no fer res, que algú que, a més, es vol treure “ingressos atípics”, que deia el pecident Nuñez…