Al darrera la nevera

Qui ho diu que la música festiva no pot ser sinònim de música de qualitat i amb contingut? Naraina desmenteix aquest tòpic suadíssim i a l’hora tan habitual en determinada crítica musical elitista amb el seu segon disc, Nina (Kasba Music, 2010) produït per tot un tòtem de les músiques mestisses, Tomás Arroyos (Mano Negra, Color Humano o  Dusminguet són algunes de les bandes que han passat per les seves mans). [Més]

Nina és un disc s’apropa molt més al pop que l’anterior treball del grup, Nano
(autoeditat, 2008), que van gravar després de quedar finalistes del
Sona 9. Amb gran naturalitat, el grup fa connectar la seva identitat
rural –són de Tàrrega, a l’Urgell– amb la urbs –Barcelona–, amb cançons valentes que
apunten cap al millor Gato Pérez o l’Orquestra Plateria, que tan tiren
cap al rock o la rumba més calorra – “Les noies del passeig de
Gràcia”– com al hip-hop – “Misteri urbà”, amb El Nota i Karlitos, cantant dels Naraina, en una faceta inèdita de raper– o els ritmes
mediterranis – “El joc de parar la galta”, amb Yacine & Oriental
Groove col·laborant en una mena de reggaeton rumber–.
Amb la rumba sempre com a rerefons, el disc combina temes festius i ballables amb d’altres més repossats, on es pot apreciar la multitud de matisos dels bons lletristes rumbers. Els dotze talls del disc inclouen una versió en català de ‘Ne me quitte pas’ de Jaques Brel i una adaptació de ‘El cant dels ocells’ amb aire aflamencat que té ressons de la millor ‘ona laietana’. En una conversa telefònica que vam tenir perquè ens expliquessin quatre coses del nou disc, Karlitos reflexionava: “hem volgut ddignificar la música més ballable i festiva, que està molt denostada, fins al punt que sembla un gènere menor, però no és així”. “A la rumba hi ha hagut grups que l’han vilipendiat, fins al punt que s’ha instal·lat el concepte ‘rumbeta’… La rumba no mereix això”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!