Al darrera la nevera

Aquest cap de setmana se celebra a Barcelona un festival que, si hem de fer cas de la premsa d’aquí, és la referència mundial de l’electrònica que es fa aquí, allí, i més cap allí. És el Sònar. Hi ha una consens gairebé total en què és la hòstia. Matisem-ho, no?

Festivals com el Sònar s’han convertit en una espècie d’aparador en què, malauradament, la música és el que menys. El més important és la pàtina que adqureixes quan t’integres en el seu univers. Més important que la qualitat musical dels artistes ?ep: a mi també em flipa Bestie Boys? és la integració en un context de modernitat on tu destaques per sobre de la resta de mortals perquè et mola Kazumasa Hashimoto. Independentment de si en realitat t’agrada o no. Un univers del què, això és inqüestionable malgrat que soni a tòpic, les drogues de disseny són un complement sinó indispensable, sí que molt important. Em direu que això ha estat així des del naixement del rock’n’roll: sí, però per l’objectiu de Jim Morrison al col·locar-se no era el mateix que el dels cadavèrics zombies de Gran Via II el diumenge pel matí.
Tot això, deixant de banda que el Sònar, com d’altres festivals que es fan a Barcelona, ignora de manera deliberada la producció musical d’electrònica en català. Em direu que és poca, de baixa qualitat, marginal… Sí, però si el Sònar l’hagués tingut en compte alguna vegada, potser no ens trobariem en aquesta stiuació de pretesa precarietat (que jo no penso que sigui tal: simplement, els músics que ho practiquen no tenen ni indústria ni festivals que els amparin, a excepció del mític Fona).
I sisplau, no em demaneu que parli sobre el disc Electronic Music de Catalunya que encarta l’Enderrock del mes de juny. Em remeto al que en pugui dir -si algun dia ho diu, que darrerament està molt inactiu? el company Belda, en el seu bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!