Bé, em sembla que ja ha quedat clar, no? Tenim un àlien al
país, a cadascun/a de nosaltres. Un monstre que sembla indestructible:
l’imperialisme colonial. Pot ser francès o castellà, tan fa.
Ara ja fa uns mesos, quan es va fer el partit de la selecció regional del Principat de Catalunya contra l'Argentina, servidor hi va anar per fer-hi un play-back. El tracte de Picap per fer la feina era que les despeses del viatge estarien cobertes. Perquè la d'enregistrar les cançons era de franc, és lo que té això de salvar països.
Memòria, sisplau, memòria. Que no ens en recordem de quina
és la llengua del país, la que s’està diluint a les grans ciutats? La que és
tot sovint un entrebanc per poder viure amb normalitat? La que és motiu de
xenofòbia i marginació envers els qui la parlen?
Benvolguts companys i companyes, tenim l'honor i el plaer d'oferir-vos una festassa. Ara fa uns mesos el company Roger Palà ens va comunicar que els de la Directa farien un ball a la Farinera del Clot barceloní amb l'Angelina i el Moderns i els Trons.
Així defineix el retroprofeta Cantimplora el nostre país al seu himne
més sonat. En podríem copsar la presència als conjunts, solistes i
orquestres de caire modern que van existir els anys seixanta i setanta?
Artistes que es movien entre el tercer, el quart i el cinquè graó de
l’Entp (feu una ullada al bloc del mestre Caselles).
L'any acaba i amb el conjunt Badabadoc, tot rumiant, se'ns ha acudit un nou projecte. Una reproposta del Jaume I d'en Pitarra com ja van fer La Trinca o el Santi Sans i la Christa Leem.
Bé, qui ens ho havia de dir, però després de gairebé deu
anys d’adquirir-ne la maqueta, servidor ha tingut el gran honor d’assajar la
cançó més emblemàtica de la seva adolescència amb el seu creador, i cantant, i
el seu company . Estic parlant de “Mort d’un psicodèlic català” dels
Midnight Specials, del Cèsar i del Pep. Els que ara s'anomenen Trist Trash Duo.
Tot obrint una llauna de tomàquet he pres consciència de
l’arribada de la tardor. L’hort ja no aporta prou tomàquets per fer-ne
sofregit. Rumio, i tot esperant els dies encara més curts i el fred, em preparo
per rebre l’hivern.
Quan sembla que els nostre país és ja un camp de concentració pels aborígens i que la nostra cultura pot aspirar com a màxim a ser un producte folclòric de baix preu als centres comercials, la realitat ens reserva sorpreses.