No hi ha gaire propostes, en català, que mirin d’apropar el pop a sonoritats més electròniques. Un grup que ho ha fet són Minimal 21, guanyadors d’un dels premis deL Sona 9 de fa un parell d’anys. I un altre artista que ha treballat aquest àmbit amb solvència és David Pérez, més conegut com a Erm. L’home que gira (DiscMedi, 2010) és el seu tercer treball discogràfic, després d’un parell d’entregues, la primera homònima (DiscMedi, 2005) i la segona anomenada Manifest líquid (DiscMedi, 2007) que ens havien deixat un bon regust de boca. La proposta d’Erm, però, ha canviat molt des del seu primer treball. En aquest tercer disc, el tint marcadament electrònic de les primeres cançons es dilueix per abraçar textures més orgàniques. [Més]
“L’home que gira”, el clip del qual podeu veure en aquest apunt, és el primer senzill d’aquest nou treball, on David Pérez consolida la seva aposta d’apropar-se a les sonoritats més pop de la mà d’Arnau Vallvé (bateria de Manel) que assumeix la producció detallista i acolorida de les onze cançons que donen forma al treball. Els temes d’Erm són en aquesta ocasió una miarada enrere, bé cap a una infància idealizada (“Sant Joan” o “Estels Fluorescents”, que Guillamino ha remesclat per tancar l’àlbum amb un apunt més electrònic, en serien un bon exemple), bé cap a les cicatrius amoroses que “solquen la pell” (“Ombra i Desig”, amb la veu d’Agnès Aran de First Aid Kid, seria una peça representativa d’aquesta segona vessant).
L’home que gira és segurament el treball més sòlid del músic barceloní i inclou les cançons més rodones de la seva trajectòria. Erm segueix tenint, per sobre de tot, bon gust a l’hora d’elaborar cançons i una forma molt particular, trencadissa i emotiva, de cantar-les. L’aposta per sonar marcadament pop, però, potser li fa perdre part de la seva personalitat inicial, per bé que obre la porta a un nou Erm també molt interessant. És, tanmateix, l’àlbum madur d’un artista a qui no fan por els reptes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!