Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Els anarquistes
Probablement no n’estareu al cas, perquè l’efemèride ha passat relativament inadvertida als mitjans, però a primers de novembre va fer cent anys de la fundació de l’organtizació de masses més important de la història dels Països Catalans, l’única que ha tingut més afiliats que el Fútbol Club Barcelona i el Club Súper 3: la CNT. Per això, ahir el BTM va ser escenari d’una nit inèdita, que va obrir-se amb els versos de la cançó de Léo Ferre “Les anarchistes”: “Només n’hi ha un de cada cent, i tanmateix, aquí els tenim. Alegres i units marxen junts, i és per això que sempre n’hi haurà: els anarquistes”. Els cantava la veu de Paco Ibáñez, i els escoltava un teatre ple fins a la bandera –roja i negra, òbviament-. El recital commemorava el centenari de l’anarcosindicalisme i l’organtizava la CGT, el sindicat d’arrel llibertària –no és l’únic, però sí el més representatiu– que recull l’anhel del que va representar i representa l’anarquisme. Un concert que, evidentment, no sortirà a TV3 ni mereixerà ressenyes ni crítiques dels principals mitjans de “referència”, aquells que pretenen retratar aquesta modernitat tan desclassada i buida que ens toca de patir. “Ens ha tocat viure temps terribles, però aquí estem”, reflexionava el ja septugenari cantautor. I així és: aquí estem, d’això escribim. [Més]
Amb el marc d’una sòbria escenografia que rememorava lemes històrics de l’anarquisme, la totémica figura de Paco Ibáñez va exercir de catalitzador d’un sentiment profund que ahir agermanava gran part dels presents. Un recital de Paco Ibáñez és sempre una antologia de la poesia castellana més incisiva de tots els temps –per això van sonar Quevedo, Góngora i l’Arcipreste de Hita–, però sobretot d’aquells poetes del segle XX que van escriure, de vegades amb la pròpia sang, la història en minúscules de la gent humil i treballadora: García Lorca, Rafael Alberti o José Agustín Goytisolo, “el millor poeta de la seva generació i un dels que menys es parla. Per alguna cosa serà”, reflexionava el cantautor.
Encarant-se sol al pes de les seves cançons durant la major part del recital, només amb l’ajut puntual del complet guitarrista Mario Mas durant els moments més aflamencats de la nit, Ibáñez va regalar-nos dues hores llargues de concert on van sonar tots els grans clàssics.
Hi ha, però, dues peces del repertori de Paco Ibáñez que congelen l’audiència. Una és “Palabras para Julia”, el poema que Goytisolo va escriure per a la seva filla i que és un cant de fe inquebrantable en el gènere humà. L’altre és “Ancaluces de Jaén”, el poema de Miguel Hernández que potser millor recull l’essència popular que sempre ha emanat de l’obra de Paco Ibáñez. El recital va culminar amb “A galopar” i “Mala reputación” –“el millor que us poden dir avui en dia és que teniu mala reputació”, reflexionava el cantautor–, a més d’una interpretació a cor –potser massa poc enèrgica– de l’himne llibertari per excel·lència, “A las barricadas”.
L’entranyable Manu Simarro, incansable redactor júnior de la Directa, reflexionava encertadament abans de començar el recital que era meravellós veure aquella gent que habitualment et trobes a les ‘manis’ omplint un espai com BTM. Ahir, el vendaval de la història va escampar de nou les negres tempestes, les mateixes que agitaven l’aire que respiraven els nostres àvis i àvies. La CGT, i molta altra gent que lluita no només als seus llocs de treball, sinó també en entitats d’arrel popular, associacions veïnals, ateneus, col·lectius i organitzacions de base. Des de la pluralitat ideològica i organitzativa, tots ells són l’alè d’aquesta mateixa història, que fa setanta anys va esdevenir huracà i que avui potser només és una lleugera brisa. Tanmateix, persistent i inesgotable.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els narcos a Colòmbia desestabilitzen la gent molt més que a Barcelona als anys 30 i en són molt més, però com aquets si que un xic més anarquistes, no són ni registrats com a tals.
La presa de pèl anarquista, per què uns anarquistes que estàn organitzats en un confederació i a més a més espanyola, quan l’anarquia és el contrari a qualsevòl organització i molt menys si és espanyolista i en tot cas és individualista.