El músic de Guissona Joan Pons, conegut artísticament com El Petit de Cal Eril –us imagineu que algun músic hagués triat aquest nom artístic fa només cinc o deu anys? Ja us ho dic: l’haurien lapidat– ha triat el refrany ‘vol i dol’ per donar títol al seu segon disc, publicat pel segell BankRobber. Algú que ‘vol i dol’ és algú que ‘vol i no pot’, però en el cas de Pons, la frase feta té un sentit més ampli, ja que el ‘vol’ pot fer referència al fet d’elevar-se per sobre els núvols, i el ‘dol’ pot estar associat a una qüestió que ronda totes les cançons del disc: la mort. Aquest no és un disc de flors i violes. És un disc frondós i embardissat, amb molts nivells de lectura, com demostra el primer clip, del tema “Cau la neu”. Escoltant-lo ens venia al cap la història de la cantautora canadenca Taylor Mitchell, que va morir devorada per coiots tota sola al bosc mentre feia senderisme pel parc nacional de Cap Breton. No se si en Joan Pons ho haurà tingut present a l’hora d’escriure-la, però sembla la crònica dels fets… [Més]
Els qui van conéixer El Petit de Cal Eril a través de les juganeres
cançons del seu primer treball, …I les sargantanes al sol, on fins i tot
arribava a flirtejar amb la cançó per a infants, trobaran aquí un Joan
Pons més aspre. “És un disc introspectiu i fosc. És trencador amb el que
he fet fins ara”, admet el cantant. El qui hagi seguit una mica l’obra
d’aquest particular músic de la Catalunya interior, però, reconeixerà
fàcilment en aquest treball el seu imaginari sonor un pèl psicodèl·lic,
desendreçat i auster però a l’hora amant de les estructures complexes,
el moments de clímax i, sobretot, amb un concepte molt
pròxim al folk i la cançó popular. És fàcil identificar-se amb les cançons de l’Eril, que tenen la virtut de fer que l’oient les reconegui “com si les hagués sentit tota la vida” el primer cop que les escolta.
Entre els moments brillants del disc, jo destacaria “Cendres”, que Pons defineix com “la primera cançó política que he fet”, i que té una tornada extreta de forma gairebé literal d’un text gravat a les portes del cementiri de Guissona amb que els morts reben els viuts que van a visitar-los: “Sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som”. També és magnífica –per metafísica, per trascendent– “Partícules de Déu”. I les musicacions del Decapitacions de Pere Quart, on hi col·labora Roger Mas. Un encontre, el de l’Eril i Mas, de dos músics de generacions diferents però amb molt en comú.
El Petit de Cal Eril ha confirmat amb aquest segon treball, com qui
no vol la cosa, que això seu va de debó i que se l’ha de tenir molt en
compte a l’hora de traçar el mapa de les sonoritats emergents de la nova
música catalana. Una vitalitat artística que no es limita, ni molt
menys, a una ciutat –Barcelona– o a un gènere –el pop–. De la Segarra
al món, sense cap complexe, El Petit de Cal Eril ha demostrat que voler
és poder.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ep!
En volia parlar amb meu bloc des de fa uns dies però em sembla que hi linkaré el teu post!
Salut i Partícules
Hola, totalment d’acord amb el que dius, el disc val molt la pena i estic segur que quedarà com un dels discs de referència d’aquests anys tan feliços per a la música en català. A banda de les cançons que esmentes, també destacaria “Partícules de Déu”, “Busca i captura” (especialment el final) i la mateixa “Vol i Dol”, tan simple i tan estranya.
Només un matís, però. “Vol i dol” no vol dir “voler i no poder”. Es diu que algú “vol i dol” quan vol fer una cosa i a la vegada dubta, li fa respecte, no s’hi acaba de decidir. No sé on vaig llegir que el mateix Joan Pons deia que a casa seva li deien molt perquè era molt cagadubtes.
Salut!
good