Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
El mirall escocès
Porto tres dies parlant amb independentistes desorientats, desconsolats i desanimats pels resultats electorals. Són independentistes més desorientats, desconsolats i desanimats que jo, probablement perquè no han llegit un llibre d’aquests bàsics, titulat El mirall escocès (2007), obra del senyor Xavier Solano. Parla sobre Escòcia i els escocesos, i sobre com porten això de la independència per allí dalt. Hi ha un capítol magnífic on explica la convulsa i oscil·lant trajectòria de l’Scotish National Party (SNP), el partit independentista que avui governa Escòcia en minoria. Llegir-lo va bé per agafar prespectiva sobre com n’és de difícil, això d’assolir una majoria social per l’autodeterminació, i els entrebancs i conflictes ideològics que et trobes pel camí. Cal llegir-lo, sobretot ara que n’hi ha que diuen que poden “fer la independència” com per art de màgia, així rapidet, en un plis-plas. Si us interessa, us en faig un resum ràpid i amè. [Més]
1931. John McCormick funda l’SNP. Durant
molts anys, l’SNP va ser un partit totalment marginal i sense
representació parlamentària, en un estat, el Regne Unit, fortament
bipartidista. La seva ideologia no era gens clara, les seves
sensibilitats oscil·laven a dreta i esquerra i entre sobiranisme i
regionalisme. Ideal, vaja.
1942. Primera escisió.
1945. Primer diputat al Parlament britànic, Robert McIntyre. Va durar
tres mesos. Després, vint anys sense representació parlamentària. Així, per la cara.
1967. Winnie Ewing és escollida parlamentària. És el segon càrrec electe de la història de l’SNP. El segon en gairebé trenta anys.
1974. L’SNP aconsegueix onze diputats. 839.000 sufragis, segon partit d’Escòcia en percentatge de vot, a sis punts del labour i
per davant dels conservadors. Estan que no s’ho creuen.
1979. L’SNP se la fot a les primeres de canvi. Passa d’onze diputats a dos, perdent la meitat del
percentatge de vot. Les diferències ideològiques i l’etiqueta de conservadors va fer que els èxits
se n’anessin anorris. La crisi acaba amb l’expulsió del “Grup del 79”,
el sector socialdemòcrata, on hi havia, entre d’altres, l’actual líder
de l’SNP, Àlex Salmond, que posteriorment es reintegraria al partit amb la calma.
1980-1992: la representació de l’SNP oscil·la entre els 2 i els 3 diputats. Centralitat política, vaja.
1997: Referèndum per la ‘devolution’ (autonomia). Guanya el sí.
Escòcia torna a tenir Parlament després de 300 anys. La maquinària de premsa del partit esdevé eficient. L’SNP
apren a aturar els atacs provinents d’altres formacions. El suport a l’SNP ha crescut
gradualment. Gràcies Sean Connery per la pasta que ens passes (7.000 euros al mes).
1999: primeres eleccions al Parlament autonòmic. L’SNP treu 35
diputats,
segona força per sota del Partit Laborista. No és l’única força
independentista al Parlament: el Partit Socialista d’Escòcia, més a
l’esquerra, treu sis diputats. Mira, en això molen més: allí com a mínim les escisions són d’esquerra radical.
2000: Debacle econòmica del partit (es prohibeixen les donacions de “l’exili”) i nova
crisi. Àlex Salmond decideix deixar la primera
línia política perquè està estressat. Recanvi complicat entre les dues famílies del
partit, entre moderats i radicals. Guanyen els moderats (oooh).
2003: Segones eleccions al Parlament autonòmic. L’SNP se la torna a fotre i perd vuit diputats. Tornem-hi que no ha estat res.
2004: Àlex Salmond torna al capdavant del partit.
2007: Terceres eleccions autònomiques. Les primeres que guanya
l’SNP (per majoria simple) en tota la seva història. Àlex Salmond esdevé
primer ministre.
2010: L’SNP no compleix la promesa
electoral de convocar el referèndum, en no trobar complicitats en cap
altre partit del Parlament, que podria vetar-ne la realització sumant els vots de conservadors, laboristes i demòcrates. A les
eleccions de 2011, l’SNP diu voler aconseguir la majoria absoluta per
plantejar-ho.
2011: …
Us sona d’alguna cosa? Hi ha, com a mínim, una diferència i una semblança. La diferència: l’SNP és un partit independentista des dels anys quaranta del segle passat. ERC ho és des de mitjans dels noranta. La semblança? Que costarà, que la cosa serà complicada, que anirem endavant i endarrera, amunt i avall, a trompicons o finets, més junts o més separats. Però que Catalunya i Escòcia caminen, inevitablement i malgrat els seus il·lusos enterradors, cap a poder viure plenament en llibertat.
I és que això de la independència, si t’ho mires amb perspectiva, és força complicat. I quanta, quanta perspectiva ens fa falta a tots per
valorar el 28N.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies Roger per aquest resum tan aclaridor. Havia començat la setmana decebut i aquest article m’ha donat ales.
Com diuen alguns: Només reculam per agafar embranzida !!!!
Gràcies per posar aquest mirall, a vegades aquest poble necessita aquests miralls per no desanimar-se
ara resultarà que en sabeu més que el Toni Strubell, la Isabel-Clara Simó, el Lopez Bofill, el López Tena, el Laporta , el Josep Guia, la Núria Cadenes i el Carles Solà junts!
Si teniu ganes de desfugar-vos millor que li pareu els peus a l’Anglada, no?
ERC no és l’independentisme. N’és una part molt important, important com a representació política professional a una part del País. Però calmeu-vos joventut, que fa molts anys que hi ha molta gent fent feina arreu i afortunadament per tothom, i per vosaltres també, el nostre futur no depèn dels vostres resultats electorals.
Au! A fer feina i menys somicar!
Un gran admirador dels personatges de la llista que he anomenat. I de molt altra gent, és clar.
Ah! I tota la comèdia de dretes i esquerres, Roger, a mi que em perdonin, però no deixa de ser a hores d’ara una manera molt estèril de perdre el temps i el nord (i el sud).