Al darrera la nevera

Fa uns mesos parlàvem a Twitter sobre la insubstancialitat que sovint desprenen algunes entrevistes a músics. El debat girava entorn de si la responsabilitat d’aquests continguts tan poc interessants que sovint omplen les pàgines de la premsa musical eren responsabilitat dels periodistes o dels músics entrevistats. Jo m’inclino per la primera opció (tot i que déu n’hi do com n’és de difícil, de vegades, extreure suc d’algunes entrevistes, però bé: és la nostra feina). Ara, quan tens al davant un paio com Èric Fuentes, en el seu dia cantant i compositor dels ja dissolts The Unfinished Sympathy, segurament deu ser molt més fàcil aconseguir un bon titular. Parlo d’oïdes perquè no he tingut mai ocasió d’entrevistar-lo (sí d’escoltar-lo en directe, a la passada Fira de Música al Carrer de Vila-seca). L’Helena el va interrogar al número d’Enderrock del passat mes d’abril, en motiu de l’edició del seu segon disc en solitari, Èric Fuentes & El Mal (Subterfuge, 2011) i el paio va deixar anar perles com aquestes a la primera de canvi: “Detesto grups com Els Amics de les Arts i Manel. Encarnen la correcció política i el rotllo benpensant, més a prop del conservadorisme de les iaies convergents que no del pensament crític que demano a la gent jove”. PAM! [Més]

I continua: “Uns surten a la tele a fer un espot perquè la societat catalana considera que representen ‘la bondat’. Els altres s’han convertit en ‘el grup del règim’ perquè agraden a Pep Guardiola, a Toni Soler i a totes les icones del catalanisme modern. I a més, els indies amb ulleres de pasta que en sa puta vida havien escoltat res en català perquè no era tan cool com Pavement ara troben que els dóna un aire d’intel·lectualisme cosmopolita que queda bé, rotllo afro-indie però del Lluçanès. Visca Slayer!”. PAM! de nou. Tot plegat en el primer minut de lectura. Déu n’hi do. Hi pots estar d’acord o no, però no et deixa indiferent.
El disc de l’Èric Fuentes és de les propostes més interessants que s’han publicat en l’àmbit del rock aquest any 2011. És un disc bastant outsider pels temps que corren, perquè hi mana la distorsió i la mala llet, però em sembla perfectament assumible per al gran públic, sobretot perquè conté aquelles melodies hàbils i encomanadisses que van caracteritzar les cançons de The Unfinished Sympathy. De fet, el gran trumfo de Fuentes és que  juga amb avantatge, perquè les taules que et donen tots els anys al capdavant de The Unfinished s’han de notar per alguna banda, i en aquest material es fan explícites, a nivell de producció, a nivell d’idees i a nivell de directe també. Per dur aquestes cançons als escenaris, Èric Fuentes s’ha aliat amb amb una banda on hi ha el seu germà Pol (Rosa-Luxemburg), aquí fent les funcions de baixista, Iban Rodríguez a la bateria (també dels Rosa) i Bernat Sánchez, guitarrista i pianista i un dels quatre quarts de Mine!.
Si voleu un comentari pormenoritzat del disc, recomano que llegiu aquest apunt que van realtizar la gent d’Ovella Negra Rock, que em sembla que no es deixen res al tinter. Només afegir que a en Fuentes, tot i deixar-les anar pel broc gros i tenir aquest punt d’infant terrible, ha aconeguit alliberar-se, en part, de la contradicció històrica de l’indie català: en aquest disc podem sentir, per fi, dos temes en català, “Hora punta en territori enemic” i “El pobre esmolet”, que no tenen res a envejar a la resta de peces del disc, com aquest “Growl”, del qual n’han fet aquest polèmic videoclip.

[Per cert, avui i demà els tenim actuant a Barcelona, avui al El Foro del Born (en el marc del Primavera als Bars, un off d’aquest festival tant cosmopolita i tolerant amb totes les expressions culturals anomenat Primavera Sound), i demà a la sala Moog.]

Tweet

Escolta Èric Fuentes & El Mal a Spotify:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!