Al darrera la nevera

Ahir va culminar la primera (i esperem que no sigui l’última) temporada d’El Convidat, el programa en què Albert Om s’instal·la a casa d’algun personatge més o menys públic amb la intenció de passar-hi el cap de setmana i descobrir-ne les interioritats. Un programa molt ben fet, correctíssim, l’exemple del que pot arribar a donar de sí una televisió pública de qualitat amb vocació mainstream. A més a més, amb El Convidat hem pogut viure també una experiència interessant: arran de cada programa s’ha generat una nombrosa piuladissa a Twitter, a través del hashtag #elconvidat. Les aportacions 2.0 dels telespectadors han dotat a l’espai d’una prespectiva molt polièdrica i enriquidora. Els espectadors 2.0 d’El Convidat –cal recordar que són una immensa minoria, però– han estat més que receptors. Els seus comentaris i valoracions –alguns més matussers o intrascendents, d’altres de força interessants– fan canviar prespectives i remouen apriorismes. Una filosofia, aquesta de remoure allò que consdieraríem obvi, que es troba en la pròpia arrel d’El Convidat, tot i que de vegades el programa ho aconsegueixi en major o menor mesura. Com a exemple, un botó: els dos darrers programes, dedicats a dos músics: Estopa i Pau Riba. [Més]

En el cas d’Estopa, a l’autor d’aquest bloc li va sorprendre positivament la rotunda afirmació de radicalitat democràtica del cantant del grup, David Muñoz, afirmant que li semblaria molt bé que es fes un referèndum d’autodeterminació i guanyés el “sí”, tot i que ell votaria que “no”. Em semblava un exemple de normalitat molt vàlid, que desmuntava l’argumentari d’aquells mitjans cavernaris que atien l’odi contra Catalunya. Si fins i tot els Estopa, que es declaren votants del PSOE, veurien amb bons ulls la celebració del referèndum, vol dir que anem per bon camí. Bé: després, a Twitter, vaig adonar-me que algunes piulades donaven arguments crítics amb aquest plantejament: per exemple en Saül Gordillo, responsable de l’Agència Catalana de Notícies, que es lamentava que un grup que omple Sant Jordis afirmés publicament que votaria “no” en el referèndum. Al marge de si el comentari d’Estopa ha de produïr alegria i tristor en un independentista, en aquest cas la gestió comunitària dels continguts oferts per TV3 em va aportar una nova prespectiva que no havia sabut veure. I que consti que segueixo pensant que el fet que Estopa vulguin votar “no”, però vulguin votar, em sembla una bona notícia tenint en compte la fase actual del procés. 
El mateix va passar ahir amb Pau Riba. Em va semblar un exercici de normalitat sentir en la televisió pública el seu discurs sobre les drogues –d’altra banda, un discurs en la línia del que ha estat el moviment antiprohibicionista i, per tant, ja sabut–. De la mateixa manera, em va semblar fantàstica la teoria -i la pràctica- sobre l’educació del seu fill Llull. En termes generals, El Convidat d’ahir va mostrar-nos una forma de vida amb un punt llibertari -individualista i amb un punt estètic, si voleu, i poc preocupada pel canvi social profund– que no acostuma a proliferar en els mitjans públics. Doncs bé, va sobtar-me les nombroses aportacions a Twitter sobre el programa, algunes molt crítiques i amb un to marcadament reaccionari, per no dir insultant cap a la figura de Riba. La conclusió que en vaig extreure és que aquest discurs de transgressió setantera que creia ja bastant assumit per la societat –és a dir: que algú pogués qüestionar el discurs oficial sobre les drogues a la televisió– era una cosa que una altra part de l’audiència -impossible de quantificar– no veia tant clar.
En tot cas, una bona notícia que la televisió pública del país sigui capaç de generar espais que dinamitzin el debat públic d’una forma tan rica. Esperem, doncs, més convidats per seguir piulant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!