Al darrera la nevera

De vegades, en això de la música, el soroll (la “piuladissa”, per dir-ho en l’argot propi de Twitter) no et deixa parar esment a les coses realment importants. Si afinem l’oïda, però, amb una mica d’habilitat podem destriar el gra de la palla. Llavors és quan descobrirem propostes musicals com la que defensen els Anímic. Tot i que ja fa molts anys que toquen junts, mai no deixa de sorprendre la capacitat d’aquesta formació per generar, disc rere disc, obres amb una bellesa singular. L’última perla és Hannah (Bcore, 2011), un treball on la formació del Bruc es mostra oberta, expansiva i amb l’anhel d’evolucionar. Diuen que per fer aquestes cançons s’han posat, literalment, dempeus. Uns nous Anímic, fidels, això sí, al millor de la seva essència. [Més]

Tweet

Vam quedar amb els Anímic fa unes setmanes per realitzar una entrevista que podreu llegir a l’Enderrock del mes de maig. La conversa va ser, com sempre amb el grup, llarga, amena i i interessant. Anímic és un grup que sempre s’ho qüestiona tot, i això és el que el fa especialment atractiu. Com explicava el propi Ferran Palau: “és tant important el que fem com el que no fem”. D’ençà de la publicació d’Himalaya (Error-Low Fi, 2009) han passat moltes coses dins el col·lectiu Anímic. La més important ha estat l’arribada de la Mia, la filla d’en Ferran i la Louise Samson, el duet que compon i canta les cançons del grup; una formació que completen la guitarrista Núria Monés, el bateria Roger Palacín, el guitarrista Miquel ‘Zuma’ i Juanjo Montañés a l’electrònica. Tots tenen coses a dir i ganes de dir-les, i la conversa és caòtica i difícil de transcriure (podreu jutjar el resultat a les pàgines de la revista). 

L’arribada de la Mia ha influït també en la tria del títol del seu nou treball, Hannah, un nom d’origen mitològic associat a la vida. Paradoxalment, tot l’esclat de vida que ha suposat la maternitat ha acabat derivant en un dels discos més foscos de la trajectòria d’Anímic. Hi trobem temes amb noms tan explícits com “Taüt”, el videoclip del qual ressona en aqeust apunt, i que tot i el seu títol és una cançó de ressons pràcticament tropicalistes. També hi ha cançons melancòliques i denses com “Blue Eyed Tree”, que va néixer com una nana, o una peça que evoca el desig del suïcidi, “La pols i el punyal”, i que pel qui signa aquetes ratlles és clarament el cim musical del disc, i que incorpora una completa secció de cordes que la fa créixer sense tornar-la ampul·losa. Ferran Palau comenta: “El primer que fa tothom és associar la vida amb la llum i la mort amb la foscor. Però no és tan fàcil. La vida té molta foscor, i al mateix temps la mort pot ser un alliberament, una cosa molt lluminosa”. Si les cançons d’Anímic sovint han estat identificades amb rondalles, en aquesta ocasió ben bé podrien ser contes de por.

Anímic són un grup que existia abans del denominat ‘boom’ del pop en català –fa gràcia això del ‘boom’: ha esclatat de debó? Pot comparar-se amb el dels anys noranta– i que probablement existirà d’aquí quatre o cinc anys, quan tot aquest rebombori –la piuladissa que déiem– hagi baixat una mica. Aquesta és de ben segur la més gran virtut del grup, ser prou madurs com per fer la seva sense deixar-se arrossegar per la tempesta del moment. Refilar sense afegir-se al soroll.

Escolta Hannah (BCore) d’Anímic a Spotify

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!