Com ho veieu això?

Un xicot que malgrat no haver estat mai a Catalunya, encara ara hi té influència.

El món es ple de casualitats.

L’altre dia, estava escoltant per enèsima vegada el CD “La terra es plana”, una de tantes obres mestres d’en Quimi Portet, conegut també per ser el més mític de tots els filòsofs de guàrdia que es fan i es desfan.

Una de les cançons del CD, es diu “Laboratori d’oracions” i parla entre d’altres sants, de Sant Bernat de Claravall.

Alhora, tot remenant llibres vells, em va cridar l’atenció un de molt petit intitulat “L’hora del Cister”, que feia molts anys que no fullejava.

Casualitat de casualitats, (o no tant), també parla i molt, de Sant Bernat de Claravall

Qui va ser Sant Bernat?, es demanarà la poquíssima gent que no en tingui coneixement.

Com gairebé tots sabeu, per que es un tema recurrent del que se’n parla diàriament a moltes converses públiques, privades, formals o informals i en llocs tan diversos com bars, discoteques, associacions sense ànim de lucre, fàbriques, mercats, escoles, clubs de fanàtics del punt de creu i fins i tot “after hours”, l’Orde del Cister ha tingut al llarg del segles i encara ara, una importància cabdal en el desenvolupament de la cultura i la història de Catalunya.Doncs bé, Sant Bernat de Claravall, en fou el revitalitzador en els difícils moments que va passar l’Orde a començaments del segle XII.

Deixà empremta.

Tant si sou incrèduls, com impius, com irreligiosos, com agnòstics, com escèptics, com nihilistes, com descreguts, com irreverents, com heretges, com gentils, o fins i tot directament ateus, veieu i valoreu el que vull dir, en aquest brevíssim relat.

Durant la primera dècada del segle XII les pestes i la fam es van abatre sobre la comunitat de monjos de Citeaux (d’aquí ve el nom de Cister).

A l’abril de 1.112, quan tot semblava perdut va arribar a l’abadia en Bernat, fill del senyor  de Fontaines-lès-Dijon acompanyat d’una trentena de companys també pertanyents a la noblesa.

Aviat es feren càrrec del monestir i van tornar a donar plena vigència a la regla de Sant Benet de Núrsia que tenia per màxima el “ora et labora”.

Aixi va començar el renaixement de l’Orde.

Es a dir, “resa i penca”.

A ressaltar la importància de la tercera paraula de la frase, es a dir: “penca”.

En la segona part de la màxima, es a dir, després de la i, hi ha el truc per a tirar endavant.

Penca, penca, penca!!!.

Quin savi aquest Benet de Núrsia!.

I quina vista Sant Bernat en fer seva la màxima!.

I a tot això, quin paper ha jugat l’Orde del Cister a la història de Catalunya?.

Molt important.

Varen edificar monestirs i al seu voltant, tot i que eren distants dels nuclis de població, es van anar forjant comunitats d’artesans de tot tipus i de pagesos, molts del quals eren ensinistrats per els mateixos cistercencs.

Es van crear i expandir riquesa i coneixements.

Es va posar en marxa “un cercle virtuós i imparable”, que diria el Doctor Xavier Sala Martín, en contraposició al “cercle fastigós i lamentable” que vindrien a representar els “sandrorosellistes” de l’època seguidors molts d’ells de Santo Domingo de Guzmán.

Els tres grans monestirs cistercencs de Catalunya, son :

1.- Santa María de Poblet, fundat l’any 1.151 al terme municipal de Vimbodí (Conca de Barberà), encara que eclesiàsticament està adscrit a la parròquia de l’Espluga de Francolí. Està edificat en uns terrenys cedits per el Compte Ramón Berenguer IV a la comunitat cistercenca de Fontfreda, per a, segons diu el document fundacional, “construir un monestir al servei de Déu, per a la salvació de les ànimes del meu pare i de la meva mare i en remei de la meva pròpia”. Es veu que en Ramón Berenguer, es volia curar en salut en previsió de possibles malifetes que pogués fer en l’exercici de la seva feina de comte.

2.- Santes Creus situat al municipi d’Aiguamúrcia (Alt Camp) i fundat l’any 1.158 (i no el 1.150 com diu la Viquipèdia. Aquest any fou quan Guillem Ramón de Montcada, cedí els terrenys als monjos).

3.- Santa María de Vallbona, al poble de Vallbona de les Monges (Urgell), ja esmentat l’any 1.157, i amb comunitat només formada per dones des de 1.175. Aquestes monges, elaboren i venen, encara ara, un licor d’herbes que li diuen “Cordialet de l’Abadessa”, que és extraordinari per a beure’l acompanyat amb fruits secs, pasta de full, carquinyolis, tortells de massapà o de cabell d’àngel, torrons, etc. El fan seguint les indicacions de receptes antigues procedents de l’antiga farmàcia del Monestir que ja funcionava el segle XV i assortia tots els pobles de la baronia de Vallbona. Aquest licor es pot considerar una mostra autèntica d’oficina, com tenien els antics “aphotecaris e speciers”. Si mireu la imatge de Sant Bernat que acompanya aquest escrit, veureu que va una mica tort. Pot ser com a conseqüència d’una passada de “Cordialet”?.

Chi lo sa?

Oi que sembla bona la ubicació d’aquests tres monestirs?.

Ideal.

Grans espais oberts per a conrear i grans espais tancats per a pensar, llegir i crear.

Doncs Sant Bernat també n’és el responsable.

Va deixar dit : « Cap dels nostres monestirs no s’ha d’edificar a les ciutats, castells i viles, sinó en llocs allunyats del tracte amb els homes ».

Així va fer saber Sant Bernat en el capítol general de l’Orde del Cister de l’any 1.134 el tipus d’indret on s’havien de construir els nous monestirs.

Encara ara, sobre tot aquests dos grans cenobis que son Poblet i Santes Creus, s’alcen en llocs que ens resulten apartats, just a l’inici del vessant d’una muntanya i a tocar d’un riu.

Us agrada la seva arquitectura pensada únicament en benefici de la funcionalitat ?.

Doncs també Sant Bernat n’és el responsable.

Tots els monestirs cistercencs construïts o iniciats en temps de Sant Bernat, estan inspirats en el monestir de Clairvaux (Claravall).

Per que tot aquest « rotllo » ?.

Doncs per culpa d’en Quimi Portet i de les casualitats!!.

1ª addenda. En germànic, Bernat vol dir “audaç i valent com l’ós”, segons una font i “cor d’or”, segons una altre. Es a dir, un “cacao”.

2ª addenda. Dona idea de amb qui es relacionaven els cistercencs, el llistat  de personatges que van voler ser soterrats en un dels seus monestirs.

Ep! I me’n deixo bastants.

– Alfons I el Cast (1162-1196) Poblet

– Jaume I (1213-1276) Poblet

– Violant d’Hongria (1216-1251) Vallbona

– Sança d’Aragó (1186-1241) Vallbona

– Pere II el Gran (1276-1285) Santes Creus

– Jaume II el Just (1291-1327) Santes Creus

– Pere III el Cerimoniós (1336-1387) Poblet

– Joan I (1.387-1.395) Poblet

– Marti I l’Humà (1396-1410) Poblet

– Ferran I d’Antequera (1412-1416) Poblet

– Alfons IV el Magnànim (1416-1458) Poblet

– Joan II (1458-1479) Poblet

– Joana Enríquez (1425-1468) Poblet

I ara, i per anar acabant, quatre desitjos per a aquest any 2.011 que comença: Salut, Feina, República Catalana i dimissió d’en Rosell!!!!.

Atentament,

El Tiet Jaume, soci del Barça des de fa 54 anys, 9 mesos y 22 dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!