Com ho veieu això?

Aquest matí, 24 d’octubre, he vist una estoneta la cursa de fórmula 1 de Corea. Ni fred, ni calor. Cap èpica, cap emoció, cap sensibilitat. Res de res. Només cotxes que van a tota hòstia, que sembla que vagin per unes vies com si fossin trens i que quan s’en surten es foten unes trompades impressionants.
Torna a ser el moment de parlar d’en Tazio Nuvolari.
Tazio Nuvolari, ha estat probablement el més gran corredor de cotxes de la història. Si més no, el més llegendari. Aquell que va fer de les curses una questió d’èpica.

Va guanyar gairebé el 40% de les curses en las que va participar. Ep!!, i no sempre amb el millor material.  A més a més, va estar set anys sense poder competir (com tots els de la seva època) per culpa de la segona guerra mundial.

Durant uns quants anys, va alternar les curses de  motos amb les de cotxes. 
Una vegada, (no recordo l’any) als entrenaments del Gran Premi d’Italia de motociclisme a Monza, va caure i es va trencar les dues cames. L’endemà se les va fer enguixar de tal forma que s’adaptessin a la possició de conducció de la moto i així va sortir a correr. En aquella època (i fins fa pocs anys) la cursa començava amb els corredors peu a terra i empenyent la moto fins que s’engegava. Ell va demanar permís per a començar la cursa pujat a la moto mentre  un mecànic l’empenyía. Li van autoritzar. Sembla innecessari dir que va guanyar. Aquí va començar la seva llegenda.

Ara, preneu nota d’aixó que bé:

Som a la edició de l’any 1.930 de les mítiques  1.000 Milles de Brescia. Aquesta carrera serà sempre recordada per un esdeveniment memorable de competitivitat, que àdhuc avui segueix generant sorpresa i admiració. Després d’un llarg i dur duel amb Achille Varzi (que anava primer) en plena nit, Nuvolari aconsegueix avançar-lo a trenc d’alba apagant els llums en els últims quilòmetres, per a no donar temps a Varzi a reaccionar.

De la veracitat d’aquest fet en donà testimoni G.B Guidotti que era aquell día i durant molts més anys el seu copilot.

Va dir : “Vaig ser jo mateix qui va apagar els llums. En Tazio no va dir res. Seguia corrent amb la mateixa determinació i encara més depressa per que s’acabava la cursa i no hi havia temps per a perdre”. 

Achille Varzi va ser amb tota probabilitat el seu més gran rival (també van ser adversaris importants, en Rudolf Caracciola, en Hans Stuck, en Bernd Rossemeyer, en Luigi  Fagioli, en Piero Taruffi, n’Antonio Ascari, en Louis Chiron, en Clemente Biondetti, en Nino Farina, en Pierre Levegh, en Jean Pierre Wimille, en Luigi Villoresi, en Franco Cortese, en Raymond Sommer, en Maurice Trintignant, en ……….).

D’ell va dir en Ferdinand Porsche : “Ha estat el més gran pilot del passat, del present i del futur”.

I l’Enzo Ferrari, que feia temps que es demanava a si mateix que es el que tenia en Nuvolari que el feia diferent i superior als demés pilots, li va demanar que el deixés anar de copilot a la cursa anomenada Circuit de les Tres Provincias, ho explica així :

“Entrant al primer revolt, vaig tenir la certesa de que en Tazio havia fallat en prendre’l i que anàvem a acabar directament a la fossa. El meu cos es va tensar en espera del cop. En canvi, assolim l’embocadura de la recta següent amb la màquina enfilada. El vaig mirar : el seu aspre rostre era serè, normal ; no era el d’algú que acaba d’evitar una “virolla” per un cop de sort. En la segona corba, en la tercera, la mateixa impressió es repetia.  En la quarta, en la cinquena, començava a comprendre. Mentre, mirant de reüll, havia notat que durant tota la paràbola de la corba Nuvolari no aixecava el peu de l’accelerador, fins i tot que el mantenia a fons. I corba a corba, vaig descobrir el seu secret. Nuvolari abordava la corba una mica abans del que l’instint de pilot m’hagués dictat a mi. Però l’abordava d’una manera insòlita, enfilant, vull dir d’un cop, el morro de la màquina contra el marge intern, just en el punt on la corba s’iniciava. Trepitjant a fons, (naturalment amb la marxa justa engranada abans de la seva terrorífica “apuntada”) provocava el derrapatge de la màquina sobre les quatre rodes, aprofitant al límit l’empenta de la força centrífuga i contenint-la amb la força de les rodes motrius. Durant tot l’arc, el morro de la màquina jugava a ras de la linia interna i quan la corba s’acabava i s’obria la recta el cotxe es trobava ja en possició normal per a proseguir de dret el recorregut”.

“Vaig entendre que havía tingut l’honor de anar de passatger d’un mite”.

Llegiu el que deia en Sergio Scapinelli, copilot de Nuvolari a les  1.000 Milles de 1.948, l’any que Ferrari va fitxar  Tazio perquè conduís un 166 Inter. Molt pocs volien anar de copilot amb en Nuvolari després d’haver escoltat els esgarrifosos relats de G.B. Guidotti (com ja he dit, copilot de Nuvolari en anys anteriors). Il Commendatore Ferrari, em va presentar  Tazio i li va dir: “Aquest d’aquí té 100 hores de vol, ha estat a  la segona  guerra mundial i ha l’han bombardejat diverses vegades. No tindrà por. Anirà amb tu”´.

L’admiració i el respecte que sentían per ell altres corredors, queden retratats en aquesta anècdota de les mateixes 1.000 Milles de 1.948: en Nuvolari, tot i estar ja molt castigat per la malaltía pulmonar que el va acabar matant, va anar primer de la cursa amb el seu Ferrari 166S gairebé tot el recorregut, fins que a poques milles de l’arribada, passada la ciutat de Reggio Emilia, el cotxe va dir prou. Es va trencar la suspensió i va haver de plegar. Va guanyar la cursa en Clemente Biondetti, que tot just acabar va dir a la premsa i als “tifossi” : “Perdoneu-me per haver guanyat”

Un cop li van preguntar :

Periodista : Estic segur que per la seva manera de conduir, vostè sap que qualsevol día pot morir a la pista. No té por quan puja al cotxe per a fer una cursa?.

Nuvolari : I vostè on creu que morirà ?.

Periodista : Vull creure que tranquil-lament i al meu llit !.

Nuvolari : I no es posa nerviós quan a la nit s’en va a dormir al seu llit?.

En Lucio Dalla, li va dedicar aquesta cançó, que com no pot ser d’altre manera, porta per títol : Nuvolari

Nuvolari è basso di statura

Nuvolari è al di sotto del normale

Nuvolari ha cinquanta chili di ossa

Nuvolari ha un corpo eccezionale

Nuvolari ha le mani come artigli

Nuvolari ha un talismano contro i mali

il suo sguardo è di un falco per i figli

i suoi muscoli sono muscoli eccezionali

Nuvolari è bruno di colore

Nuvolari ha la maschera tagliente

Nuvolari ha la bocca sempre chiusa

di morire non gli importa niente

Corre se piove, o corre dentro il sole,

tre più tre per lui fa sempre sette,

con l’Alfa rossa fa quello che vuole

dentro al fuoco di cento saette.

Salut i República Catalana.

El Tiet Jaume.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!