A les 11 del matí som davant del
Kelly’s Cellars, i ve un noi basc que fa 5 anys que fa els tours
polítics des de l’associació d’ex-presos republicans.
Tenim la grata sorpresa que som els únics que fem el tour
aquest dia.
12 d’agost: Belfast
El dia 12 ens llevem ben d’hora a
Belfast, esmorzem a l’alberg, fem les bosses i després de
deixar l’alberg agafem el cotxe que hem de treure del pàrking.
El deixarem en un pàrking al centre de Belfast, prop del bar
on hem de ser a les 11 per fer el tour, ja que no ens fa cap gràcia
deixar-lo al carrer amb totes les bosses dins.
A les 11 del matí som davant del
Kelly’s Cellars, i ve un noi basc que fa 5 anys que fa els tours
polítics des de l’associació d’ex-presos republicans.
Tenim la grata sorpresa que som els únics que fem el tour
aquest dia. El noi ens diu que per a ell també és un
luxe, ja que podrà explicar-nos millor les coses i respondre
les nostres preguntes.
El tour comença com hem dit en
un dels pubs més antics de Belfast on es reunien els que van
crear els “United Irishmen”, irlandesos units, amb
Henry
Joy McCracken
i Wolfe Tone, que assumirien els ideals republicans de
la revolució francesa i mirarien d’aplicar-los a la realitat
irlandesa, unint tant a catòlics com a protestants a la causa
de la igualtat entre tota la ciutadania i la llibertat d’Irlanda. La
bandera irlandesa simbolitza la unió del verd d’Irlanda amb el
taronja orangista a través del blanc de la pau.
També va ser allà on ens
expliquen com havien colonitzat les terres irlandeses, sobre tot al
nord, amb persones vingudes de la illa veïna a les que van donar
les millors terres, i a partir d’aquí es constituïrien
com les classes dirigents i privilegiades, divisió que ha
seguit fins avui dia.
Com a fet destacable hi ha la fam de la
patata, en què una plaga que va destruïr els cultius de
patata que era el que bàsicament menjaven les classes pobres,
és a dir els irlandesos catòlics, va provocar la mort
de dos milions de persones i l’exili de dos milions de persones més.
Així desaparagué la meitat de la població que
era de vuit milions. Aquesta fam es considerada un genocidi per molts
ja que els aliments eren acaparats pels unionistes i vaixells
d’aliments marxaven d’Irlanda cap a altres zones, un comerç
controlat pels mateixos unionistes. Aquest fet també influí
en que es parlés menys la llengua irlandesa, ja que la majoria
dels morts i exiliats parlaven aquesta llengua.
Ens vam dirigir després fins a
Falls Road, on hi ha el centre republicà de la ciutat. Allà
hi ha la seu central a Irlanda del Nord del Sinn Féin, amb un
gran mural dedicat a Boby Sands en una de les seves parets laterals.
Aquesta zona és plena de murals.
En Beñat, el nostre guia, ens va
resumir la història del conflicte. Com succeí
l’alçament de Pasqua de 1916 en que es proclamà la
república irlandesa a la central de correus de Dublin, com els primers republicans i
republicanes que van llegir aquesta proclamació tenien unes
idees força avançades, socialistes i feministes. De com
en la presa de correus i participà una organització
republicana armada de dones, amb tres-cents efectius. Fins i tot la
rendició la portà una dona i els britànics no la
van voler acceptar per aquest motiu. I en la foto oficial de
rendició, la silueta d’aquesta dona va ser retallada. Es veu
que queda curiós veure un home amb quatre peus. Els britànics
reprimiren brutalment als alçats el dilluns de Pasqua, i
executaren 15 persones entre elles James Connolly, greument ferit i
que van haver de lligar a una cadira perquè no es podia
sostenir dret. Aquesta repressió provocà un gran suport
que suposà que el Sinn Féin obtingués la majoria
a les eleccions de 1918 i proclamés la independència
d’Irlanda.
Després de l’acord amb els britànics que suposà
la partició d’Irlanda en dos, hi hagué una guerra civil
a l’estat lliure d’Irlanda (al sud) que van guanyar els conservadors.
I van renunciar a un estat de tota l’illa i d’altres idees
progressistes. El fet que sigui difícil de justificar aquesta
guerra civil per part dels guanyadors, podria haver influit força
en el fet de deixar a la seva sort els compatriotes del nord.
La divisió d’Irlanda en dos
estats diferents tenia com a objectiu que un d’ells tingués
majoria unionista o protestant, i es va fer de forma totalment
arbitrària sense respondre a cap raó històrica.
A Irlanda del Nord van continuar els
privilegis dels lleials a la corona britànica, que tenien els
millors recursos, les millors terres, i més drets en general.
Inspirant-se en la lluita pels drets civils als Estats Units, van
iniciar una campanya en el mateix sentit els catòlics d’Irlanda del nord, amb
peticions com la d’un vot per persona, vivendes, feina, i altres
drets dels que no gaudien en patir una mena d’apartheid. La lluita
pels drets civils va ser durament reprimida, amb el màxim
exponent del Bloody Sunday a Derry amb l’assassinat de diversos
civils.
Després del Bloody Sunday molts
joves van voler ingressar a les files de l’IRA per tal de defensar la
població republicana dels atacs dels paramilitars unionistes, la policia i l’exèrcit britànic.
A principis dels 70 va arribar l’exèrcit britànic que
en principi havia de pacificar el que deien era un conflicte sectari
religiós, però a la pràctica va venir a donar
suport als unionistes descendents dels colons enviats tres segles
avans i a reprimir la població republicana.
A Belfast, el creixement de l’IRA va
provocar el setge d’un barri sencer, setge que va trencar una marxa
de dones que hi van portar pa i llet, com reflexa un dels murals que
vam veure. Davant del creixement de l’IRA, des de Londres van crear
una nova estratègia consistent a dir que el conflicte era
sectari entre extremistes de dues religions, amagant el fet de les
brutals condicions en que feien viure la població catòlica.
I aquest fet a més justificava la presència de
l’exèrcit britànic a la zona. També van mirar de
tractar els voluntaris de l’IRA com a presos comuns i no polítics,
fet que portà a la vaga de les mantes, en què es
negaven a vestir roba de pres comú. Després va venir la
vaga bruta, ja que en anar als lavabos o les dutxes o el pati eren
colpejats, i van decidir tancar-se a les cel·les dels
anomenats blocs H, presons d’alta seguretat fetes expressament per a
ells. En solidaritat s’hi van afegir les dones preses en una presó
a part. Després de quatre anys duent endavant aquesta protesta
van iniciar una vaga de fam, que va portar a la mort entre d’altres a
Boby Sands, després d’uns 50 dies que hagués sigut
escollit a les eleccions. Finalment van aconseguir les seves
reivindicacions (com ara dur roba normal, no rebre pallisses,
organitzar-se, rebre visites, etc.).
Els murals reflectien diferents
d’aquestes situacions. També vam veure la tomba de diferents
voluntaris de l’IRA, entre elles la de Boby Sand, i la dels tres
assassinats a Gibraltar pels serveis secrets britànics, quan
anaven a peu i desarmats. Van tenir problemes per poder repatriar els
seus cossos, i finalment van aconseguir un avió rumanès
que els va portar a l’Illa d’Irlanda. Els rebé tot de gent
que va fer un seguici molt vigilat per l’exèrcit britànic,
que va arribar a intentar segrestar els seus cossos. Finalment van
poder dur-los a les seves cases. Quan al cap de tres dies van anar a
buscar els cossos per a enterrar-los, ja no hi hagué més
setge militar, i l’ambient va ser molt tens, ja que s’esperaven un
atac dels paramilitars unionistes davant d’aquell fet estrany. I
efectivament mentre feien l’enterrament un conegut paramilitar
unionista va llançar diferents granades contra els assistens,
causant alguns morts. Els membres de l’Ira van perseguir-lo morint-ne
un, i quan van aconseguir enxampar-lo, i només llavors, van
arribar les forces de l’ordre britàniques per endur-se’l
detingut i salvar-lo.
En les tres hores i mitja que va dura
el recorregut, en Beñat ens va explicar multitud d’històries.
Una cruïlla on els paramilitars van assassinar 5 persones en poc
temps. El carrer Bombay on van cremar i destruïr les cases de
més de mil persones en una nit amb la cobertura de l’esta
britànic. Un fet curiós va ser que per aturar les
incursions dels militars als barris segrestaven els autobusos per fer
de barricades a les entrades dels carrers. Com que ja no hi van
entrar més busos van comprar taxis de segona mà a
londres, els famosos taxis negres, que feien de mini-busos i els
duien expresos de l’IRA. 8 conductors de taxis negres van morir
assassinats en ser un objectiu fàcil, i un mural els recorda.
Avui dia encara existeixen i estan considerats un atractiu turístic,
tot i que ja tornen a entrar els busos al barri catòlic. I
molts d’altres fets terribles i anècdotes ens van explicar en
diferents cantonades i racons on havíen passat.
Vam veure els memorials als voluntaris
de l’IRA que feien a cada barri. Concretament vam veure els dels
batallons A, B i D.
També vam veure les portes i
reixes que dividien el barri catòlic i protestant, així
com el museu republicà, amb una reproducció de les
cel·les de la presó de dones amb material real (parets
i porta), exemples d’armament usat per l’IRA, fotos, cartes, etc.
Vam estar a la casa de cultura del
gaèlic, un centre força important. Aquí van
començar a fer el batxillerat en gaèlic 9 alumnes. Ara
hi ha un institut on es fa l’ensenyament en gaèlic de més
de 500 alumnes i s’ha quedat petit i caldrà fer-ne un altre.
Finalment el guia ens comentà la
situació actual amb el tractat de pau i les perspectives de
futur.
Finalitzat el recorregut vam dinar al
Felons, societat d’expresos irlandesos, on ens convidaven a mitja
pinta després del tour.
A la tarda vam anar a la seu del Sinn
Féin però ja era tancada, al centre cultural
(Cultúrlann) a fer un tè, cafè i un brownie
impressionant de postres, i al centre comercial a fer algunes compres.
En acabat a fer unes pintes, sopar una pizza a un italià i fer
les pintes de comiat a Belfast.
Només quedava dormir una mica al
cotxe i cap a l’aeroport de Belfast, on vam tenir greus problemes per
tornar el cotxe perquè estava molt i molt mal indicat i no hi
havia ningú d’informació a l’aeroport. Però
finalment vam poder pujar a l’avió (deixant algunes pedres de
Whitepark Bay que no ens van deixar entrar) i cap a casa! El tracte
dels britànics a Belfast no ens va agradar gens. En canvi els
catòlics et tractaven tan bé als seus pubs i pel carrer
que al principi tenies dubtes de si et volien fotre la cartera o
alguna cosa! Però no, són realment molt i molt amables.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!