Ahir vaig veure l’exposició dels
40 anys del PSAN, certament interessant. Em vaig entretenir
especialment al plafó dedicat a Catalunya Lliure, i en el que
explicava cap al final. Deia que el fet que hi hagués gent que
anés cap a ERC d’una bana i la caiguda en la marginalitat dels
que quedaven de l’altre, va fer que el PSAN li deixés de donar
suport.
Tot plegat em va fer recordar aquell
període de la història recent de l’Esquerra
Independentista. El naixement de Catalunya Lliure estava enmarcat en
l’enfrontament entre les dues organitzacions sorgides de l’escissió
de l’MDT que pugnaven per utilitzar el mateix nom. Els enfrontaments
al Pi de les Tres Branques i al Fossar de les Moreres en van ser dos
tristos exemples. Part de la Militància del que aleshores era
l’MDT-PSAN (cada MDT se solia distingir pel fet de tenir l’IPC o el
PSAN al seu sí, o de vegades pel nom del carrer on tenien la
seu a Barcelona, Fontanella o Casp) començava a pensar que la
pugna per les sigles portava massa problemes d’enfrontaments inútils
i a més no clarificava gens quina feina feia cada organització
per la gent a la que dirigiem el nostre missatge. Recordo reunions de
gent que així pensava, i que va arribar a fer propostes de
noms concrets. La idea venia a ser que tot i no ser militants del
PSAN i sense voler entrar en cap conflicte amb aquest, també
es podien fer propostes per mira d’avançar i superar els greus
obstacles del moment. Val a dir que tot això jo no ho vivia
com a militant, però havia presenciat diverses reunions i
converses al respecte.
En principi el PSAN s’oposava a la idea
del canvi de nom. Però en la tercera assembla nacional de
l’MDT celebrada al barri del Guinardó de Barcelona, en Josep
Guia va presentar una proposta en aquest sentit, potser veient que la
idea havia calat entre la militància. El fet que enlloc de
debatre la proposta que ja s’havia fet el PSAN optés per
fer-ne una de semblant, va fer que a nivell formal sentés una
mica malament als qui havien fet la primera proposta. Semblava que
des del PSAN preferien que no es visualitzés que una
iniciativa en un tema important que no havia estat del partit tirés
endavant.
Més endavant, en apropar-se les
eleccions europees del 1989, aparagué una proposta de
presentar-se a les eleccions en el que en principi havia de ser una
coalició electoral, ja que el Front Nacional de Catalunya, amb
en Robert Surroca al capdavant, hi donava suport. El nom d’aquesta
coalició electoral havia de ser Catalunya Lliure. Suposo que
el fet que la proposta vingués abalada per Terra Lliure, va
estalviar que hi hagués gaire debat sobre l’oportunitat
d’aquesta. La qüestió és que finalment, Catalunya
Lliure es presentà a les eleccions europees, mentre l’MDT –
IPC donava suport explícit a Herri Batasuna. Es van obtenir
gairebé 20.000 vots, similar al nombre de vots que va treure
Herri Batasuna al nostre país, que sumats venien a ser els
40.000 vots que havia tret Herri Batasuna a les primeres europees al
nostre país, molt poc abans de l’atemptat d’Hipercor, que va
tenir una clara influència negativa en l’Esquerra
Independentista.
Poc després es feia una assembla
nacional en que Catalunya Lliure es formalitzava com a organització,
en el que a la pràctica va ser un canvi de nom de l’MDT –
PSAN. Maulets seguien sent les “joventuts” de Catalunya Lliure,
igual com ho havien sigut de l’MDT-PSAN. Val a dir que en principi
eren una organització autònoma, però a la
pràctica estaven controlats clarament pel PSAN, tot i que en
un principi aquest partit no veia amb bons ulls que es fes una
organització juvenil. No ho dic com a retret ja que si el PSAN
es considerava un partit d’avantguarda també era normal que
treballés per cohesionar el moviment. Tot aquest procés
es feia en un moment en què encara existia Terra Lliure i
s’anaven succeïnt caigudes d’escamots, normalment ara d’un
sector, ara de l’altre (Terra Lliure s’havia escindit igual que la
resta del moviment).
L’any 1991, una part important de
Catalunya Lliure decidí abandonar-la i ingressar a les files
d’ERC. Bé, de fet l’intent fou de liquidar Catalunya Lliure (i
també la Terra Lliure vinculada a aquest sector) i anar cap a
ERC, però en Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure
realitzada a Vinaròs no van aconseguir la majoria suficient i
van marxar els que així ho van voler i la resta va seguir. Es
publicà una llista força llarga de persones que
suposadament deixaven Catalunya Lliure o Terra Lliure en un anunci a
la premsa que no es corresponia a la realitat ja que la majoria no
eren militants. O això, ho Terra Lliure tenia una quantitat
molt elevada de militància, cosa poc provable, i menys
tractant-se en alguns casos de familiars de militants de Catalunya
Lliure o del PSAN. Aquest intent de liquidar Catalunya Lliure, tot i
no reeixir, la deixà força tocada. Cal pensar que abans
que es fes visible hi hagué els habituals moviments per a fer
mal a l’organització des de dins en els casos de
liquidacionisme. Per part de la gent que abandonà Terra
Lliure, es va fer un comunicat parlant de que la independènicia
de les nacions bàltiques obria noves oportunitas i camins de
lluita que feien que ja no calgués la lluita armada. De fet,
l’argumentació tenia molt poc pes i evidenciava que certa gent
buscava una sortida personal a la seva situació. Teòricament,
Catalunya Lliure (i el PSAN) no deixaven de donar suport a totes les
formes de lluita inclosa l’armada, i de fet es van preparar més
accions i hi hagué més detencions en aquest sector més
endavant, però menys rellevants.
Des de l’MDT – IPC s’impulsà
l’Assemblea d’Unitat Popular, que no acabà de reeixir. Les
detencions del 1992 que anaren dirigides bàsicament cap a
aquell sector els van fer pràcticament desaparèixer i
molts dels seus militants van canviar la militància per a anar
a opcions més còmodes, primer alguns fent un gest cap a
Iniciativa per Catalunya però la majoria finalment van acabar
a ERC.
Tot plegat coincidint amb l’arribada
d’Àngel Colom a ERC, que ja provenia d’un “interessant”
recorregut en llocs com la Crida que en el seu moment va fer de
“pantalla” política a l’MDT que estava en el seu moment
àlgid. Des d’ERC es feu un intens treball per aconseguir la
reinserció dels presos polítics catalans relacionats
amb Terra Lliure.
Amb tot això, els dos sectors
històrics de l’independentisme estaven evidentment molt
tocats. A Barcelona, el PSAN va perdre gairebé tota la
militància. Malgrat tot, val a dir que Maulets, que havia
arribat a tenir només dos militants a Barcelona, va aconseguir
fer reeixir l’assemblea que pels volts del 92 era d’una quarentena de
persones. Catalunya Lliure tenia poca militància però
pogué seguir endavant. El fet que el PSAN tingués poca
gent, però, va fer que perdés pes a Barcelona, tot i
mantenir-lo a València. Hi hagué una part de militants
de Catalunya Lliure i Maulets de Barcelona que van entrar al PSAN per
mirar d’enfortir-lo i reforçar la línia de treball del
sector de l’MCAN corresponent pel que fa a la lluita de classe i el
manteniment de la combativitat. El pes de la direcció del
PSAN, però, seguí estant a València. Fou en
aquest moment que s’evidenciaren diferents visions sobre la línia
política i la forma de treballar entre la gent de Catalunya
Lliure i Maulets (inclosos els que havien entrat al PSAN) de
Barcelona i la del PSAN de València. A Barcelona es parlava de
la necessita de reforçar el contingut ideològic de la
nostra lluita amb l’alliberament nacional, de classe i personal, és
a dir, incidir més en les problemàtiques de classe i
tractar més la lluita antipatriarcal. Més tenint en
compte que ERC també parlava d’Indedependència, i sense
aquest contingut me´s profund no ens en diferenciàvem
substancialment. També es tenia clara la necessitat de seguir
donant testimoni de combativitat i oposició frontal a
l’ocupant i els seus col·laboradors davant la claudicació
de bona part de la militància de l’MCAN que havia deslegitimat
la lluita armada i ingressat a les files d’ERC. Fou en aquest context
que s’endegà des de Catalunya Lliure la campanya “Catalunya,
un poble en lluita per la seva llibertat”, i s’impulsà la
creació d’una organització nacional de dones
independentista, que s’anomenà l’Esguard. També se
celebraren a Barcelona les jornades “Els colors de la lluita”, a
les Cotxeres de Sants, on es tractaren temes com la lluita juvenil,
feminista, homosexual, transexual… Cal tenir en compte que des de
l’esquerra independentista la lluita antipatriarcal no s’havia
treballat gaire, i per tant fou un esdeveniment significatiu.
Tot aquest esforç per dotar de
contingut el treball de Catalunya Lliure i el sector de l’MCAN
associat, però, xocà frontalment amb la posició
del PSAN de València i les poques persones que quedaven a
Barcelona que li eren fidels. Tot i no renunciar en teoria a la
combativitat i ni tan sols donar la lluita armada per finiquitada, la
pràctica semblava demostrar tot el contrari. I pel que fa a la
postura ideològica, l’alliberament de classe tampoc el
compartien gaire a l’hora de treballar en campanyes concretes, tot i
compartir-lo en teoria. Però el xoc frontal va ser amb la
lluita antipatriarcal. No van estar gens d’acord amb la creació
d’una organització feminista i independentista com l’Esguard.
En un Comitè Central s’arribà a negar que existís
una opressió específica cap als joves o cap a les
dones. I el sol fet de parlar de l’homosexualitat el relacionaven amb
ser totalment marginals. De fet corria la “broma” que podriem fer
les reunions en un sis-cents de color rosa, del sols que ens
quedariem tractant temes tan marginals. De fet es van donar casos de
militants del PSAN que eren gais i ho havien d’amagar donada la visió
que es tenia en el seu partit d’aquesta qüestió.
En algun moment, el PSAN decidí
liquidar Catalunya Lliure i de fet pràcticament renunciar al
Principat, ja que la seva militància era totalment
testimonial. Des de Catalunya Lliure pensaven que era un problema de
trobar la línia política que ens permetés
treballar conjuntament, però de l’altra banda no hi havia
aquesta voluntat. Hi hagué un esforç també per
part del PSAN per tal de poder mantenir Maulets a la seva òrbita
quan es produís el trencament.
Maulets, mentre tant, havia esdevingut
una assemblea força dinàmica a Barcelona. Segurament
pel fet que a la capital era on es veia tot el procés explicat
i on per tant el PSAN podia rebre més oposició,
s’endegà una campanya de fustigament contra l’assemblea i els
seus militants per part del PSAN des de la direcció de
l’organització juvenil Maulets. S’obriren processos
disciplinaris força surrealistes i s’expulsà
militància.
Mentre la gent de Catalunya Lliure
intentava fer-se a la idea de quina era la situació (tot era
força confús) gran part de la gent que militava a
Maulets del Barcelonès arribà a la conclusió que
el PSAN directament havia decidit liquidar tota possibilitat de
supervivència ja no de la lluita armada sinó de
qualsevol grau de combativitat i també de qualsevol projecte
amb uns principis mínimament revolucionaris en general, i que
tenia una actitud clarament liquidacionista envers Catalunya Lliure i
la línia política que s’havia estat treballant
darrerament. A banda de considerar-los responsables de gran part dels
mals de l’independentisme des de l’escissió del 86 per
preferir carregar-se les eines polítiques abans que perdren el
control, suposo. I resumint, van decidir tirar pel dret, amb
bufetades incloses. Aquesta gent assistia de feia temps a les
reunions de l’embrió del que després seria la
Plataforma per la Unita d’Acció. I segurament la van començar
a veure com a alternativa al naufragi de les organitzacions sorgides
de l’escissió de l’MDT ja feia uns 10 anys, fet que devia fer
que no trobéssin especialment greu que la seva actitud, a
banda d’anar contra el PSAN i la seva línia, també
impliqués acabar d’ensorrar el que quedava de Catalunya
Lliure.
La pràctica totalitat de
persones que assistien a les reunions de la Plataforma per la Unita
d’Acció van deixar Maulets després dels rebuscats
processos disciplinaris i d’expulsió. Però com que
encara en quedàven uns quants i no devien saber com legitimar
la seva expulsió, van optar per la decisió salomònica
de dir que dissolien l’Assemblea de Maulets del Barcelonès. Si
no hi havia Assemblea, no hi podia haver militants. I així ho
van fer saber a les portes de l’Assemblea Nacional de Maulets a
Vinaròs, on no van deixar passar a ningú del
Barcelonès. Sí ho van poder fer persones del Baix
Llobregat i El Penedès, per exemple, que estaven al cas de la
situació, la van exposar com van poder i van anunciar que les
respectives assemblees marxaven de Maulets. El problema és que
la majoria de gent no es va assaventar de què passava.
El procés (com la gran majoria
de processos liquidacionistes) va ser força complicat, pel que
moltíssima gent no es va assabentar de què passava. De
fet jo que ho intento explicar encar no ho tinc gaire clar… La
qüestió és que finalment, el poc que quedà
de Catalunya Lliure s’integrà a la Plataforma per la Unitat
d’Acció, que al principi era bastant pre-política al
meu entendre, però la cosa va anar millorant. En tot cas
almenys algú va sortir al carrer per cridar que la lluita
havia de continuar, que la via parlamentària no era el camí.
I la repressió va demostrar que era incòmode que algú
seguís insistint en aquest punt. Maulets seguí
controlat pel PSAN un cert temps, no sé exactament quant, però
diria que no gaire. I el PSAN es cenyí a un àmbit que
potser li és més còmode, consistent en mirar
d’influïr en certs espais més que no pas fer una
activitat directament com a tal, com ara seguir posant un dels seus
militants com a Secretari General d’Acció Cultural del País
Valencià, tenir la gent que li és fidel treballant a
llocs com Acció Cultural o El Temps, etc.
Catalunya Lliure entrà a la PUA
en principi com a un col·lectiu més, fins que s’acabà
dissolent del tot.
I fins aquí el meu relat induït
per l’exposició que vaig veure ahir a Berga, que segur que té
moltíssimes llacunes i incorreccions, però m’ha semblat
que estaria bé donar-lo a conèixer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No ens coneixem gaire: amb prou feines de vista. I no tenia clar de què t’havia conegut, tot i que et recordo perfectament i et vaig veure ahir. De tota manera, pel que fa al que ara vull comentar, i per situar-nos, cal dir que jo pertanyia aleshores a «l’altra» branca: militava als i les JIR.
No saps com t’agraeixo aquest relat perquè de visions com aquesta, tan franca, anem mancats i mancades. Desconec si hi ha llacunes però, en tot cas, és una visió necessària, que feia temps que em calia.
Podríem dir que a l’AUP, amb molts matisos, es va produir una situació similar pel que fa les maniobres cap a ERC. Els matisos serien, esquemàticament, que no hi havia res de similar al PSAN; a més, IPC era dissolt de feia temps; els i les JIR eren considerades les joventuts de l’anomenat bloc estratègic i no pas de l’MDT (això és més important que no sembla); els intents de «control» venien, si de cas, de sectors de l’AMEI d’aleshores i dels «recollits» de la desfeta de La Crida). La qual situació no ha estat mai prou explicada. Només que tímidament. No van aconseguir mai cap majoria significativa, tampoc no podien maniobrar des de la direcció perquè la direcció era col·legiada (estratègica) i no hi tenien prou pes… Bé, si tingués un bloc, explicaria la meva visió però caldria contrastar-la amb d’altres companys i companyes.
Amb això anterior m’he excedit una mica. No era l’objectiu d’aquest comentari, però també ho volia comentar. Allò que en realitat volia dir és que l’Esguard va ser una font d’inspiració brutal, per a nosaltres. Un estímul molt gran. Creu-me.
I potser és l’única cosa que no ens vam prendre des del punt de vista de la competició sinó de l’emulació. Amb tot, la nostra intenció no era de crear cap organització equivalent o mirall, sinó d’aproximar-nos a vosaltres per aquesta via. Com saps (potser has repassat retrospectivament algun número de l’En Marxa), vam prioritzar l’aspecte juvenil. La primera aproximació va ser en la creació de la PUA, creació en la qual els i les JIR vam participar entre d’altres sectors (alguns dels quals comentes), tot i que al cap d’un temps vam marxar. I la següent va ser quan, sorprenentment per a nosaltres (tot i els clars indicadors), la relació de dependència de Maulets respecte del PSAN va pràcticament desaparèixer. Això va culminar, finalment, amb la unificació de totes dues organitacions.
Però, paral·lelament, tot i que no ens tocava en tant que organització «de joves», i no «de grans», teníem previst de treballar seriosament el tema antipatriarcal, inspirant-nos en vosaltres. Ens vam centrar més aviat en la qüestió de gènere per una simple anàlisi econòmica i demogràfica, però sense menystenir els altres aspectes de la lluita antipatriarcal. Vam fer una Assemblea Nacional on la ponència estrella era aquesta i molt tímidament començàvem a vèncer el sectarisme respecte de vosaltres. Però no vam arribar a temps i a més, per ser sincer, prioritzàvem la qüestió de joves perquè enteníem que era la nostra tasca.
Volia agrair-vos, a través teu, aquella experiència perquè no ho hem fet mai (massa tímidament, potser, amb una companya: E.A.) però és de justícia fer-ho.
De debò, moltes gràcies. I espero que un dia ens en sortim a crear una organització unitària de dones de l’esquerra independentista.
(Merci també pel relat. I disculpa el rotllo, no m’he pogut estar.)