Novembre passat vaig estar per Catalunya, sotmesa a un estat col.lectiu de depressió. Tot semblava igual… menys la gent. La reclamació per la crisi econômica, la falta de feina, els deutes, els bancs, els indignats… S’ anunciava la caiguda imminent dels socialistes i la pujada dels altres amb aires de “nosaltres no en tenim la culpa”. Però fins i tot els aturats (i sense subsidi) continuaven voltant amb el seu cotxe. Un cotxe vell i atrotinat, és clar. I ningú, ni els més crítics, insinuava cap alternativa al model de desnvolupament i al capitalisme financer que ha enfonsat el país i fa trontollar Europa sencera. Passant per Lloret de Mar, els cosins ens deien que els principals turistes ara són el russos i els brasilers. Els brasilers de peles, és clar, els diem nosaltres, perquè els altres…
I de tornada al Brasil, l’eufòria d’ alguns contrasta amb la misèria dels de sempre. Malgrat una imatge del Brasil desenvolupat, que avança i creix econòmicament, fins i tot pel damunt d’ Anglaterra, tenim el Brasil que continua tan corrupte, desigual, injust i ple de contrastos com sempre: Uns aeroports maravellosos, al costat d’ unes faveles de barraques… Però on ara mana la policia. Difícil ho tenim a a l Amazõnia, on els poderesos de sempre continuen matant i amenaçant tots els qui entrebanquen les seves ambicions.
I el govern, tot poderós, està sobretot ocupat i preocupat per impulsar les inversions, al servei de les grans empreses transnacionals. Per una banda la Dilma dient que vol acabar amb la miséria, però per l’ altra banda passant per damunt dels drets humans, enfonsant més els pobres a canvi d’unes compensacions mínimes i explorant la naturalesa sense cap consideració pel medi ambient.
On estem? Cap a on anem? Tenim alguns amics que encara creuen en el socialisme de base, i s’ esforcen per practicar-lo en col.lectius agrícoles i ben intencionats. Al costat de molts partidaris del campi qui pugui de sempre, és clar. Una bona colla que s’ apunten al carro dels que manen i s’agafen a les tetes amb força, treballant per un projecte de govern que justifica el que no és justificable. I molts ambiciosos que continuen disposats a tot per fer-se amos de les terres, de la fusta i de les riqueses minerals que amaga la selva.
Molts moviments socials discuteixen l’oposició al “capitalisme verd”, els Reeds i els crédits de carboni, que comercialitza l’ ecologia i els arbres de la selva. Però encara pensem que hi ha altres formes de vida que valen la pena: Un altre ritme sense tant de creixement i tantes presses, un tarannà senzill i sense tant de consum, una agricultura amb menjar a taula, sense pesticides i herbicides, un ben viure inspirat en les tradicions seculars indígenes…
Al costat de molta bona gent que no pensa res de tot plegat, i simplement lluita per no ésser arrosssegada aigües avall. Com molts que van viure i continuen vivint amb coherència i generositat, mirem d’ estar al costat dels que proven de surar enmig de tantes aigües tèrboles.
I el govern, tot poderós, està sobretot ocupat i preocupat per impulsar les inversions, al servei de les grans empreses transnacionals. Per una banda la Dilma dient que vol acabar amb la miséria, però per l’ altra banda passant per damunt dels drets humans, enfonsant més els pobres a canvi d’unes compensacions mínimes i explorant la naturalesa sense cap consideració pel medi ambient.
On estem? Cap a on anem? Tenim alguns amics que encara creuen en el socialisme de base, i s’ esforcen per practicar-lo en col.lectius agrícoles i ben intencionats. Al costat de molts partidaris del campi qui pugui de sempre, és clar. Una bona colla que s’ apunten al carro dels que manen i s’agafen a les tetes amb força, treballant per un projecte de govern que justifica el que no és justificable. I molts ambiciosos que continuen disposats a tot per fer-se amos de les terres, de la fusta i de les riqueses minerals que amaga la selva.
Molts moviments socials discuteixen l’oposició al “capitalisme verd”, els Reeds i els crédits de carboni, que comercialitza l’ ecologia i els arbres de la selva. Però encara pensem que hi ha altres formes de vida que valen la pena: Un altre ritme sense tant de creixement i tantes presses, un tarannà senzill i sense tant de consum, una agricultura amb menjar a taula, sense pesticides i herbicides, un ben viure inspirat en les tradicions seculars indígenes…
Al costat de molta bona gent que no pensa res de tot plegat, i simplement lluita per no ésser arrosssegada aigües avall. Com molts que van viure i continuen vivint amb coherència i generositat, mirem d’ estar al costat dels que proven de surar enmig de tantes aigües tèrboles.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo només penso en la pobresa que existeix, en les corrupcions. Un país emergent … potser sí, però encara està molt lluny i gràcies als teus apunts em reafirmo cada día més i més.
I tant que hi ha alternatives i les dius molt clares …. però ai, l’ambició, el diner, tot ho fa trontollar.
Com diuen i pensen molta gent de països empobrits i sota un règim dictatorial o de democràcia disfressada ….
L’important no és el que ens passa ….. , sinó el que estàs disposat a fer amb el que hagi passat.