La mort del Paraíba (1)
La violència agrària i la impunitat han provocat aquesta any passat (2012) set morts a Rondònia. I una dona greument ferida, que va escapar per poc.
Més tard el seu marit, Orlando Pereira Sales, conegut com “el Paraíba”, el 29 de novembre de 2012 no va tenir tanta sort. Aquell dia jo estava a Porto Velho, l’ endemà a la matinada vam fer més de 400 km de carretera per anar al seu enterrament.
Va ser l’últim assassinat per causes agráries a Rondònia l’ any passat. Però els de 2013 van tenir pressa per arribar: Un matrimoni va ser assassinat la matinada de cap d’ any a Vilhena.
Al Paraíba ja l’havien amenaçat de mort diverses vegades. L’ any anterior havia estat ferit amb un tret a la cuixa que per poc no li havia tocat la femoral. Amb l’ agreujament de les amenaces i sabent que ja li estaven preparant una emboscada, el 14 de març de 2012 va haver de fugir de Seringueiras. L’ endemá mateix un agricultor d’ allà mateix va ser assassinat a la parada d’ autobusos, deprés que l’ haguessin confós amb ell.
El Paraíba i la seva dona parella féia uns cinc anys que els coneixia. Eren els líders del campament de sense terra de Seringueiras, i aleshores jo vivia al poble del costat, São Francisco do Guaporé. Havien acampat aprop del poble, reivindicant la terra d’un terratinent conegut com “Interboi”, que es diu Sebastião de Peder. En realitat la terra del terratinent, de 2.500 hectàrees, era pública i sense documentar i l’ Interboi, se n’ havia apoderat de forma irregular feia alguns anys. El govern, através de l’ INCRA (Institut de Reforma Agrária) l’ havia intimat a tornar la terra per a poder-la repartir. El grup del Paraíba ho havia sabut i havien acampat a la carretera demanant reforma agrária a favor d’unes 80 famílies.
Des de ben aviat, havien sabut guanyar-se el suport de les monges i del rector de Seringueiras. Primer estaven acampats a la carretera, després acampats a l’altra banda del poble. Eren una bona colla de famílies, cadascun amb la seva barraca de fustes i de palla. Van convidar el bisbe de Guajará Mirim, Dom Geraldo Verdier, en la seva visita pastoral, i aquest també va assinar un comunicat de suport al grup.
El terratinent va presentar un recurs judicial al procés oficial de l’ INCRA i set o vuit anys després encara no ha estat jutjat. Més ràpid han estat els jutges per atendre les seves peticions de treure els sense terra de l’ indret.
Les ocupacions de terra ha estat la única forma eficaç de lluitar contra el monopoli de la proprietat de la terra ern poques mans al Brasil i fer que s’en reparteixin algunes a les famílies d’agricultors que no en tenen. Tan sols un per cent dels proprietaris del Brasil tenen quase un cinquanta per cent de les terres. A Rondônia un deu per cent tenen tres quartes parts de les terres. Les ocupacions dels latifundis han estat un dels principals mitjans del Moviment dels Sense Terra (MST) per aconseguir la reforma agrària i reduir la desigualtat rural.
El Paraíba havia estat un dels líders de l’ MST de Rondônia. Després d’ uns anys de dirigent del moviment i després d’haver aconseguit terra per a ell i per a la seva família, va anar a ajudar un grup a Nova Brasilândia. Van formar el campament de Paulo Freire 1 i 2, i desentenent-s emab les dirigents de l’ MST va continuar per seu compte. Més tard van aconseguir uns acords aconseguint una part de la terra reivindicada, però no n’ hi havia per a tothom. Va ser quan va anar a Seringueiras.
Allà el “fazendeiro” no va recórrer tan sols a la justícia. Va armar més d’ una quinzena de pistolers i els va posar a intimidar i atemorir el grup de sense terra acampats, amb impedir que entressin a la seva terra i l’ocupessin. Però un dia que un grup d’ aquests pistolers van sortir, els sense terra liderats pel Paraíba van aprofitar-ho sorprendre la resta, els van desarmar i els van fer fora. Més tard van córrer rumors que havien agafat sis o set fusells “deixats” per la policia als pistolers. Aquestes armes que mai més han aparegut.
No gaire temps després estàvem fent un curs d’ agroecologia a São Miguel, un altre poble proper, i l’advocat de la CPT (pastoral da la terra) em va trucar demanant d’anar a la comissaria de policia. El grup de sense terra de Seringueiras havia estat expulsat novament en una intervenció per surpresa de la policia. Três havien estat empresonats. El Paraíba també estava buscat, però per sort en aquells moments no estava allí.
Aquesta vegada els havien expulsat d’una “chácara”, un petit tros de terra que havien comprat. És a dir: Van arribar a expulsar-los de la seva própria terra! La policia havia arribat llençant bombes de fum per espantar-los. Amb l’ ensurt un home gran va tenir un atac de cor i la policia al començament no va deixar que fós traslladat al metge. Quan finalment li van portar ja era tard, poc després moria.
Pocs dies després l’ advocat de la CPT va aconseguir alliberar els presoners, però la policia mai no va ser responsabilitzada per la mort. L’ advocat també va aconseguir traslladar el procés judicial a la competéncia federal. Quan un conflicte de terra té per mig terres públiques (terres de la Unió) la competència no és dels jutges estatals, sinó federals.
Aconseguir el trasllat judicial va donar dos anys de tranquil.litat als sense terra. Van arribar a un acord amb el llogater de les terres, i aquest va treure les vaques. Aleshores van ocupar la “fazenda”.
(continuaré)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!